El claustre de Santa Maria de Ripoll X

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-occidental que mostra una sirena d’una cua i mirall, segle XIV, del taller de Jordi de Déu, construït sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408).

Avui estem acostumats a considerar les sirenes com a dones-peixos. No sempre ha estat el mateix, res més lluny d’això. La tradició Gréco-oriental representava sirenes amb el cap d’una dona i el cos d’un ocell. Quan es produeix la substitució d’un tipus per un altre? El tipus d’ocell femella és l’únic que es troba als textos fins a principis del segle XII. Però hi ha una excepció. Un tractat de finals del VII o principis del segle VIII, la Liber monstrorum, el Sr. Faral és temptat a atribuir a Aldhelm, abat de Malmesbury i Bisbe de Sherborne, que descriu per primera vegada les sirenes com “marinae puellae quae … a capite usque ad Umbilicum sunt virginali corpore tantum … scamosas piscium caudas habent, Quibus en gurgite latent sempre “. Aquesta noció d’una dona-peix no va ser recollida per la literatura fins al segon quart del segle XII. És aleshores que es dona com a única existent o com una altra possibilitat de la dona-ocell. D’altra banda, des de Philippe Thaon, alguns textos fan de la sirena una dona a la vegada au i peix, invenció que és àmpliament difosa a partir de llavors. Com es situa la sirena-peix dins el corrent de la tradició? Gràcies al Liber monstrorum, explorat per Thomas de Cantimpré, segurament, pensa el Sr. Faral, en una modificació del text del Physiologus per part de traductors ben intencionats. Les sirenes sovint es descriuen com monstres marins.
És temptador comparar la cronologia establerta acuradament pels textos del Sr. Faral i la de monuments esculpits (pintura, escultura), estudiats, com es recordarà, per la senyoreta Jalabert. M. Faral es pregunta si certes representacions no són traduccions concretes de les descripcions contingudes en Physiologus i Bestiaires. Sens dubte, però sembla que en aquests materials la seducció de les formes (en aquest cas els models orientals o antics, com ara les Nereidas) és sempre més poderosa que l’atracció d’un text. Una altra pregunta, en tot cas, sorgeix. Si hi ha hagut una acció de literatura sobre l’art, no s’ha produït també una reacció de l’art a la literatura? – Romania, 1953.

La queue de poisson des sirènes
Jacques Thirion

 

REMOJÓN GRANADINO

És un dels plats més típics de la cuina de Granada, amanida de taronja i bacallà de clara procedència àrab.

INGREDIENTS:
taronges
Bacallà dessalat al punt de sal
cebetes
ous durs
olives negres
Oli d’oliva verge extra

ELABORACIÓ:
Pelem i tallem la taronja
Afegim la ceba tendra picada
Si el bacallà està salat, es dessala i es rosteix lleugerament. Hi ha llocs on el bacallà el posen sense dessalar, simplement esqueixat molt fi. En altres dessalat i, fins i tot, passat per la planxa encara que després es deixi refredar.
Afegim l’ou dur ….
Les olives negres sense os i amanim amb oli d’oliva.

Receptari andalusí

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll IX

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

El Devorador d’ànimes (la boca de l’infern), capitell situat a la galeria nord-oriental obrada pel taller del mestre Colí de Marville, segle XIV, sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol. ( gener 1387 – setembre 1408).

Els artistes-artesans medievals van imaginar i representar l’Infern com un lloc heterogeni embolicat en flames amb condemnats en diverses posicions, com un pou abissal ctònic i insondable, com un espai compartimentat per a les diverses tortures; però, en els primers decennis del segle XI els monjos anglosaxons van optar per representar-ho com una boca bestial devoradora.

La representació de l’Infern Devorador a la miniatura medieval

L’adopció de la forma d’un morro bestial obert de bat a bat seriosa fruit, segons una tesi inèdita de Joyce Ruth Manheimer Galpern (1977), de la “conjuntura de la reforma monàstica a les acaballes del s.X i de les invasions daneses d’Anglaterra” que va conduir a la recerca “d’una iconografia de l’infern que pogués ser intel·ligible tant per pagans coma per cristians” (Sheingorn 1992: 7). De fet, la primera figuració zoomòrfica de l’infern amb la cèlebre boca oberta de Leviatan, sembla que es documenta en la Angelomaquia del còdex irlandès Caedmon (s. X).

L’infern en escena: presència diabòlica en el teatre medieval europeu i els seus pervivències tradicionals.

Això té certa similitud amb la mitologia egípcia. Els condemnats pel Tribunal d’Osiris eren engolits pel “Devorador de les ombres”, monstre amb cap de cocodril, cos de lleó i cames d’hipopòtam.

OSSOS DE SANT
Els ossos de sant són tradicionals el mes de novembre, quan se celebren la festivitat de Tots Sants i el dia de Difunts. Es preparen en canyes o en motlles arrissats.

INGREDIENTS:
300 grams d’ametlla mòlta, sucre, pell de llimona, sucre glacé, dolç de rovell, dolç de pruna, etc.

PREPARACIÓ:
En un pot es couen quatre cullerades de sucre, mig got d’aigua i la pell de llimona fins aconseguir un almívar a punt de fil fort. Un cop aconseguit aquest punt, s’hi afegeix l’ametlla remenant fins unir-lo tot bé.
A continuació, es retira el cassó del foc deixant refredar la mescla. Ja freda, es posa la massa sobre una superfície llisa, empolvorada amb sucre glacé, i es ruixa també la massa amb sucre, estenent-la amb el rotllo pastisser fins deixar-la del gruix d’una moneda.
Es tallen llavors quadrats de cinc centímetres aproximadament i s’enrotllen en unes canyes o palets estrenyent les vores perquè quedin enganxats. Després, es retira el palet amb cura i es deixa assecar una mica, abans de procedir a omplir-los amb el dolç de rovell o de pruna, crema de coco o qualsevol altre ingredient desitjat.
Finalment, es prepara un almívar espès remenant amb una cullera de fusta fins que comenci a blanquejar, es banyen els ossos amb aquest xarop i s’escorren. Es serveixen un cop freds i secs i es poden conservar bé durant diversos dies.

La cuina dels convents

Quan Barcelona era un dels principals mercats esclavistes de la Mediterrània

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-occidental que mostra un vaixell, segle XIV, del taller de Jordi de Déu, construït sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

A principis del segle XV, entre el 8,3% i el 14,3% de la població de la capital catalana era esclava.
Les primeres notícies sobre la presència d’esclaus a Barcelona es remunten a principis del segle XI. Eren musulmans que havien estat fets presoners en les guerres contra l’islam. “Des de mitjan segle XIV i durant bona part del XV, el nombre d’esclaus va créixer en part per les greus conseqüències que va tenir la pesta negra sobre la vida econòmica”, explica Armenteros. L’epidèmia havia fet estralls entre la població, hi havia menys treballadors, i per tant s’exigien salaris més alts. Per contrarestar aquestes demandes, es va recórrer a la mà d’obra esclava, que s’aconseguia amb la guerra contra l’islam i amb el comerç de llarga distància, com també han demostrat les recerques de Maria Teresa Ferrer i Roser Salicrú.
Al port de Barcelona hi arribaven esclaus capturats a les costes dàlmates i al mar Negre, a les lluites entre cristians i musulmans a la península Ibèrica, al nord d’Àfrica o en alta mar. Hi havia molta diversitat, però la presència de presoners musulmans va ser ininterrompuda i va tenir dos moments àlgids: les conquestes de Mallorca, València, Múrcia i Menorca entre el 1229 i el 1287, i a finals del segle XV, amb la conquesta de Granada i Màlaga i les campanyes contra les costes del nord d’Àfrica. La guerra civil catalana de 1462-1472 va afectar també el tràfic d’esclaus i la presència catalana a la Mediterrània. Quan va acabar la guerra, Barcelona va haver de reconstruir les seves xarxes comercials i el comerç es va reorientar cap a l’Atlàntic. La capital catalana va passar a ser un mercat secundari. “Hi va haver, però, presència d’esclaus fins a finals del segle XVIII. El 1799, al Diari de Barcelona, encara es publicaven anuncis de vendes d’esclaus”, diu Armenteros.

Article complert aparegut al diari Ara el 14-04-2016

Esclaus a la Mediterrània medieval: el cas català

Esclaus lliberts orientals a Barcelona segles XIV i XV

L’esclau com a inversió? Aprofitament, assalariament i rendibilitat del treball esclau en l’entorn català tardomedieval

Ser esclau a la Girona Medieval ( 1369-1486)

De Ripoll a l’hostal de la Corda

Antic hostal del municipi d’Olot, instal·lat en un gran casal del segle XVII. El 26 de març de 1875, hi tingué lloc l’entrevista secreta dels generals Arsenio Martínez Campos i Francesc Savalls.

La correspondencia de España. Crónica de Cataluña del dia 03-11-1875

Olot, 27.-Por el cable habrá llegado á la redaccion de la Correspondencia el despacho que ayer mañana envié á Barcelona desde Ripoll anunciáodole la captura de dos cañones Krup y dos obuses de bronce, verificada en las inmediaciones de aquel punto en la mañana del espresado dia. Los Krups eran los cogidos por los facciosos en Castellon de Ampurias este año pasado cuando la pequeña columna de Moya, agotadas ya sus munioiones, se vió envuelta por fuerzas quintuplicadas y tuvo que refugiarse con grandes pérdidas en Figueras. Los obuses procedian de Agramunt, donde los hallaraon tambien los carlistas el pasado año. No quedan ya á los facciosos mas que dos cañones lisos de montaña que tienen escondidos y que se espera encontrar, pues se sabe hasta donde los ocultan.
La captura de las espresadas piezas se ha verificado por el teniente de la escolta del general en jefe, señor Borri y Saenz de Tejada, el cual salió de Ripoll á las tres de la madrugada con 40 infantes, l0 caballos, algunos voluntarios y la persona que designó al general el punto donde se hallaban enterradas las piezas.
Las piezas estaban enterradas en un campo sembrado y á cinco palmos de la superficie, donde no alcanzaba el arado. Apenas amaneció los soldados comenzaron á esplorar el terreno con las bayonetas y los voluntarios con palas que llevaban al efecto: al fin se dió en duro y bien pronto se descubrió un cañon, luego un cierre y consecutivamente todo lo que se buscaba. La algazara de los soldados fué grande y embargadas unas carretas de los próximos caserios se pusieron en ellas las piezas y fueron cónducidas á Ripoll. Como el teniente señor Laserta, tambien de la escolta, descubrió el dia antes las cureñas, los cañones y obuses quedaron montados ayer mismo en Ripoll: unos y otros se hallan en muy buen estado.
Bajo la impresion de este agradable suceso salimos de Ripoll en la mañana de ayer con direccion á esta pintoresca villa de Olot. Venian con nosotros algunas compañias de cazadores de Barcelona, por si el enemigo intentaba hacer alguna de las suyas en las terribles posiciones que le ofrecia el camino. Este era de lo mas deplorable que puede imaginarse: figúrese el lector un barranco de tres ó cuatro leguas dominado á la derecha por la elevada sierra de la Magdalena y á la izquierda por la que le separa de San Juan de las Abadesas : las posiciones eran verdaderamente inespugnables: el camino un sendero cuajado de peñascos, donde apenas se podia ir al paso, y el territorio que abarcaba la ansiosa mirada una selva de pinos, donde no se oia resonar la voz humana, ni apenas se veian señales de existir el hombre.
Por aquel camino deplorable fuimos cerca de cuatro horas, que al fin divisamos el negro y sombrio torreon de Vallfogona, punto de prision de la mayor parte de aquellos infelices, que en numero de mas de 200 fueron fusilados per Saballs, los unos en el cementerio del mismo pueblo los otros en Llaers.
El recuerdo de aquella hecatombe á la vista del sitio donde se preparó y llevó á cabo en parte, produjo en mi alma un sentimiento de profunda tristeza: ¡pobres mártires de la patria! ¡pobres victimas de la saña de nuestros enemigos¡
El cura y el ayuntamiento de la poblacion salieron á saludar al general en jefe que les contesó dos palabras, y sin querer enterarme de lo que habian dicho, me dirigí á saludar al bravo coronel Fuentes, ayudante del señor Martinez Campos, que nos esperaba allí con el batallon de cazadores de Llerena. Quedáronse con él las compañias que vinieron con nosotros y despues de un breve descanso continuamos la marcha con la escolta, acompañados del ex-alcalde de Olot señor Deu, que tan bizarramente se condujo al ser atacada esta poblacion por los carlistas. Poco despus de las cuatro llegábamos aquí.
Antes de dar cuenta de la entusiasta recepcion que ha hecho esta villa al que con justicia llama su libertador, debo relatar un incidente digno de ser conocido en España entera. A una media legua de esta poblacion hállase un hostal llamado de la Corda, , célebre en este pais por habar sido donde el general Martinez Campos tuvo una conferencia con Saballs, de la cual debia salir, segun,los deseos de nuestro general, la humanizacion de la guerra, y de la cual solo salió el convencimiento de que el sanguinario cabecilla no haria nunca la guerra con las condiciones que se hace en todo pueblo civilizado, pues Saballs se negó á renunciar á su sistema de terror, á fusilar paisanos sin forma alguna de juicio, y todo lo demás que constituia sus procedimientos.
Al llegar á aquel punto el señor Martinez Campos tuvo la natural curiosidad de ver de nuevo la estancia en que se verificó la conferencia. Hizome subir con él y ciertamente merecia la pena de verse. Era un cuadrilongo de 21 piés de largo por 28 de ancho, en cuyo centro hallábase una mesa de pino larga y estrecha ( 10 cuartas por 3 ) y a ambos lados dos bancos de igual longitud. Allí fué donde ambos generales, hallandosé á la vista ámbos ejercitos, celebraron la espresada conferencia y donde, como si no hubieran sido enemigos, aceptó Martinez Campos el refresco que Saballs le habia, hecho preparar.,
Martinez Campos fué tratado por Savalls con la misma cortesa con que el, hostelero le trataba, ayer: con la única diferencia de que este daba su vino y sus refrescos por dinero y Saballs los daba por cuenta agena. Efectivamente, al bajar el general, el hostelero, al cual hubo de dirigir algunas palabras recordatorias del caso, esclamó con el acento del que está herido por una mala pasada:
-Pues no sabe V. E, lo mas triste: fué que Savalls se á negó á pagarme el refresco que me mandó preparar para todos: ¡á mí que so un pobre!.
Una carcajada de todos los circunstantes, acompañada de algunas esclamaciones significativas fué la contestacion á esta revelacion tan preciosa como inesperada. Martinez Campos alargó al pobre hombre una moneda de cinco duros, y quedó probado que no se puede aceptar de los carlistas ni aun los obsequios.
Como he indicado mas arriba y comunicado por telégrafo, el general Martinez Campos ha tenido una recepcion entusiasta en esta poblacion.

Hemeroteca BNE

BNE

Cançó de l’hostal de la Corda

El claustre de Santa Maria de Ripoll VII. Jordi de Déu, l’esclau del mestre Cascalls.

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell d’escultura complerta, quasi exempta, de la cruïlla entre les galeries sud-occidental i sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

“A 9 de febrer de 1390, per contracta amb mestre Pere Gregori, picapedrer de Perpinyà, aquest s’obligava portar 56 columnes de la millor pedra de Vilafranca del Conflent, treballar-les i polir-les pel preu de 330 florins d’or d’Aragó. A 11 de maig següent, mestre Jordi de Déu, escultor de Barcelona, es comprometia treballar per 150 florins, 50 capitells amb figures, 28 bases i 28 cornises, peces totes ben acabades com les que ja havia executat mestre Colí en la galeria de ponent.”

La curta noticia conservada pel monjo Olzinelles del contracte amb Jordi de Déu ens fa saber que els capitells havien d’ésser amb figures, tals com els obrats pel mestre Colí en la galeria de ponent. En això s’endevina la idea dels monjos en la continuació del claustre, que el volien que resultés harmònic del tot amb la galeria primitiva, i a ella en definitiva s’adaptaren els escultors, sortint-se airosos dels àbacs perquè en la galeria superior de l’abat Besora se’ls resolia ja el conflicte, i acomodant-se com pogueren en els capitells, sense prou espai per a figurar-hi cicles histories en serie tal com amava l’època, i recorrent a resoldre’ls figuradament a la manera que podrien haver enllestit una afrontació de dues cartel·les. Artísticament l’obra escultòrica resulta més reeixida en la galeria de ponent, intervinguda pel mestre Colí, i molt més feixuga i fluixa en la galeria de llevant i en canvi els temes vegetals són d’una gran riquesa i finor d’entrellaços en la galeria septentrional que, segons els contractes, resulta ésser obra del mestre Jordi de Déu.

Notes inèdites sobre el monestir de Ripoll. Eduard Junyent

La conservadora del departament d’Art Gòtic del Museu Nacional de Catalunya, M. Rosa Manote en la seva tesi doctoral diu sobre Jordi de Déu: Notable escultor dels segles XIV i XV. Nascut a Messina de família grega. En una ressenya biogràfica s’indica que va ser capturat per un corsari català, mentre que en una altra no es confirma aquest fet i només s’esmenta que els mercaders catalans solien acudir a finals del segle XIV a Marsella a comprar esclaus d’origen grec.
A Barcelona l’adquireix l’escultor real Jaume Cascalls de qui va aprendre l’ofici. Mentre va ser esclau no tenia cognom i es feia dir Jordi de Déu.

Artistes esclaus

Emma Liaño Martínez diu a “Jordi de Déu, un artista sicilià al servei de Pere El Cerimoniós”:
Els termes que ens informen d’aquests aspectes fonamentals de la seva biografia són clars i concisos. En un document de 1377 el rei reclamava a Georgio de Deo, greco …, que es trobava a Cervera, perquè ajudés a Jaume Cascalls en l’acabament d’uns «oratoris» que l’ancià escultor havia deixat sense acabar a Poblet. Un any més tard, amb motiu dels pactes efectuats amb Bernat Pintor, per establir una societat de col·laboració professional, el propi Jordi de Déu afirmava ser mestre de images i de pinzel …, de la ciutat de Mecina … I de nou el monarca, amb els seus requeriments, al·ludeix a la seva baixa condició social el 25 de febrer de 1377, amb motiu dels esmentats «oratoris»: … que encontinent facats partir el dit maestre Jacme ab el seu esclau, qui es abte en aytals obres …, i fins i tot a propòsit dels sepulcres dels infants: … e com sapiam be que en aqueixes partides no ha persona tan abta a fer les dites tombes con Jordi, qui fou esclau de mestre Johan (sic) de Castays, ….
No sabem com va ser sotmès a esclavitud. Encara que la major part dels esclaus que arribaven a Catalunya a la Baixa Edat Mitjana procedien d’un lucratiu comerç, l’arribada de Jordi de Déu al taller de Cascalls pot ser degut més a raons bèl·liques que comercials. I, en concret, a la intervenció de les tropes de la Corona d’Aragó a favor de Frederic IV de Sicília, germà de Leonor, la tercera esposa de Pere el Cerimoniós, quan precisament la ciutat de Messina, punt vital del pas de l’estret, va gestionar l’arribada a l’illa de la reina Joana de Nàpols.

Jordi de Déu, un artista siciliano al servicio de Pedro el Ceremonioso

POTATGE DE LLEGUMS AMB BACALLÀ

INGREDIENTS
150 grams de cigrons, 150 grams de llenties,
150 grams de mongetes blanques, 150 grams de bacallà,
100 grams d’arròs, 2 ous cuits,
1/2 ceba, 2 grans d’all,
julivert, pebre, oli, sal.

PREPARACIÓ
Les mongetes i els cigrons s’han de remullar des de la nit anterior. En una cassola gran es
couen les mongetes cobertes amb aigua calenta, a més dels cigrons, les llenties i una
branqueta de julivert picat.
Mentrestant, es rosteix el bacallà a la planxa, se li treuen després la pell i les espines i
s’esmicola. Quan els llegums estiguin tendres, s’afegeixen el bacallà i un sofregit preparat amb
els alls i la ceba picats molt menuts.
Quan arrenqui el bull, s’agreguen l’arròs, una mica de pebre i es rectifica el punt de
sal. Es barregen bé tots els ingredients i es couen fins que estiguin al punt. abans de
servir, es deixa reposar el potatge uns minuts i s’adorna amb els ous cuits picats.

 

La cuina dels convents

Bibliografia:
– Jordi de Déu i l’italianisme en l’escultura catalana del segle XIV. Pere Beseran i Ramon. Ed: Diputació de Tarragona
– L’escultor de Déu (novel·la). Vicenç Aguado. Editorial Gregal

 

Repoblament de Ripoll 1840 – 1900

El Padró de 1840 ens parla dels primers indrets que van ser habilitats per reviure Ripoll, es trobaven a la zona de l’Almoina, el molí, el Prat, la Farga i els carrer del Valls, Donya Estasia, la Plaça Nova i el Mercadal. En total van ser 111 famílies les que van començar a aixecar de nou el poble.
Progressió de la demografia de Ripoll fins a 1900:

1840…………………………..901 veïns,  aproximadament meitat  homes meitat dones
1841…………………………1054 veïns
1842…………………………..805 veïns
1845…………………………..908 veïns
1846…………………………..895 veïns
1854…………………………1729 veïns
1857…………………………2424 veïns
1860…………………………2385 veïns
1877…………………………2680 veïns
1887…………………………3584 veïns
1900…………………………5037 veïns

Dades extretes dels padrons i censos conservats a l’Arxiu Comarcal del Ripollès

El claustre de Santa Maria de Ripoll VI

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Escarola, capitell de la galeria sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

L’escarola es creu que té el seu origen a la mediterrània, expandint-se el segle XIII per la resta d’Europa, per aquestes dates es comença a conrear la varietat arrissada a casa nostre (la que mostra el capitell).

 

Amanida d’escarola, magrana i truita fumada:
Una amanida lleugera, ràpida de preparar i de bona presentació pel contrast de la magrana amb l’escarola. La dolçor de la magrana contrasta perfectament amb la lleugera amargor de l’escarola.
Es pot amanir amb una lleugera vinagreta, on la llimona substitueix el vinagre.

200 grams d’escarola.
2 filets de truita fumada
1 magrana
El suc de mitja llimona
4 cullerades soperes d’oli d’oliva verge extra.
Sal.

Si substituïm la magrana per taronja, tenim una festa de cítrics.

La cuina andalusí

Francesc Savalls i l’urbanisme

Hom conta que estant un dia En Savalls a la paret de l’hort de casa Budallés, veient la carretera de Ribes a tocar de mà, va jurar que les seves tropes no farien més aquella gran marrada per anar de la carretera al Corral. Tot seguit envià a buscar l’alcalde, manant-li, sota pena de passar-lo per les armes sí no complia, que fes enderrocar immediatament la casa de la Col·lecta i procurés l’obertura complerta del Ramal. L’endemà ja es tirava la casa a terra.
Per aquest negoci, En Savalls no podia comptar aquí amb persona més adequada que el comandant militar de la Vila, el famós Don Josep Cossetti, més conegut per Don Pepe, o En Pep, com li deien els seus amics. Aquest personatge, italià de nació, era molt aficionat a la policia urbana. Manava arrebossar les façanes noves, repintar les velles, tancar setials i altres mil coses d’incumbència de 1’autoritat civil que ell s’abrogava per complert.
A la vista tenim una copia de l’ofici datat a 20 de maig de 1874 i dirigit al Párroco, manant-li «en uso de las facultades que me están conferídas por el Exmo. Sr. Marqués de Alpens» que no s’oposi de cap de les maneres a l’obertura del Ramal, que devia atravessar l’horta de la rectoria; la contesta del Párroco, dient que no hi posaria cap obstacle i demanant la deguda indemnització, i la contesta d’ En Pepe manifestant que ho troba bé i que ja ho comunicara al Sr. Marques d’Alpens (Savalls).
En sessió 7 agost de 1879, el tinent d’alcalde En Josep Raguer, fa present la conveniència de legalitzar la situació, consignant-se en acta i participant al Governador Civil l’obertura del carrer, feta per l’Autoritat militar carlista, demanant-li, demés, el poder alienar les petites parcel·les que havien restat.
D’aquest carrer la gent en deia, i en diu encara la majoria, el Ramal, per ésser un ramal de la carretera de Ribes, avui primer tros de la de Ripoll a Sant Joan. El retol portava també, Calle del Ramal.
Tomàs Raguer
Scriptorium nºII, Febrer de 1923