El claustre de Santa Maria de Ripoll XVI

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l’any 1274. De fet és durant la segona meitat del segle XIII, quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i per tant podem afirmar amb rigor històric la seva presencia real al nostre país. Per exemple a Vilafranca del Penedès i Tarragona la presència de jueus comença l’any 1257; a Puigcerdà, el 1260; a Cervera i Montblanc, el 1261; a Balaguer, el 1263; a Vic, el 1266; a Santa Coloma de Queralt, el 1272 i a Camprodon i Agramunt el 1273. L’aljama de la ciutat de Manresa –segons l’historiador Albert Benet– es formà per la immigració de jueus d’altres comunitats de Catalunya, i s’ha documentat que vingueren de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o fins i tot de Montpeller, que en aquells anys formava part del patrimoni comtal del rei Jaume I.

La gran sort que tenim els historiadors manresans és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l’Arxiu històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d’Artés. La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que es troba just al costat dret de la Casa de la Vila i arriba fins al carrer Na Bastardes. Destaca el Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise, dels dos únics exemplars d’aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l’aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. L’Arxiu Comarcal del Bages de Manresa, disposa d’una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca a l’any 1294 i l’últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir diferents viles del nostre país.

JUEUS A MANRESA – JOAQUIM SARRET I ARBÓS

L’origen i desaparició dels jueus a Manresa (1294-1392)

Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el
Liber secretariorum aliame judeorum Minorise
(Manresa, 1343-1346)

Bescuit de nous

ingredients:
· 7 ous
· 250 grs. de nous
· 50 grs. de fècula de patata
· 175 grs. de sucre
· 1 culleradeta de canyella mòlta
· Unes gotes de vainilla
Preparació – Elaboració:
Batre els rovells amb el sucre.
Afegir les nous mòltes i la fècula de patata.
Batre les clares a punt de neu amb tres cullerades de sucre i incorporar suaument a la barreja.
Greixar un motlle, fer la massa i coure al forn a 170 º

Reposteria receptari sefardí

El claustre de Santa Maria de Ripoll XV

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

Notes de Sr. D. Tomàs Raguer sobre el llibre de Carles Rahola “Els jueus a Catalunya”, fragment del capítol VII Emplaçament de la jueria Gironina:
“ La jueria gironina mereix, per la seva importància i renom capítol apart.
Sembla que la primera notícia que s’en coneix era un document de l’any 983, que es conservaria a l’arxiu de Ripoll, del qual s’inferia que el comte beneficiari de Besalú havia adquirit dels jueus l’al·lodi anomenat judaiquer, del comtat de Besalú i establerts els dits hebreus a Girona”.

Cementiri dels jueus

Fossar dels jueus = camp dels jueus
Notes S. Tomàs Raguer

Cap notícia he pogut trobar dels jueus d’aquesta vila sinó aquesta. A principis de segle XVII (la primera vegada que’l trobo) era un camp conreat però amb el nom de cementiri dels jueus, que denota el seu origen, ha perdurat fins ara.
La primera notícia l’he trobada en un llebador de Sant Pere (C-7 pag 9) “19 (març) fa Rafel de .. serraller de la present vila per un camp te prop del pont de la fusta a la ma esquerra quan se va a Ribes lo qual camp li fonch donat en dot y se diu lo sementiri dels juheus vint y cinc sous es ver non los paga Antich Mourell teixidor.
Pels anys de 1648 a 58 aquest camp era propietat del notari Francesch Companyó com se veu en plet a la comunitat de St. Pere, per qüestió d’un censal ( lletra T n78 plech III- ASP) y el camp està molt ben limitat. “ Una peça de terra detinguda de tres jornals poch mes o menos anomenada lo camp dels jueus situada dins la parroquia de Ripoll sobre el pont de la fusta y Rech del Corral com ha fronta de las dos parts ab lo dit Rech de altre part ab terras lo cami Real y de altre part ab terras del mas Surribes” A la fecha del plet 1673 era propietat de Sebastià Molinou sabater (mateix T 78 y r. 138).
En un plet de 1755 entre cabiscol del monestir y alguns pagesos per qüestió del delme del blat de moro y consta el terreno hont tenia dit a delmar del cabiscol qual terreno llinda a sol ixent ab lo torrent “vulgarmente nombrado del Pont de la fusta alias dels Xacons”.
En l’inventari dels bens de la farmacia Rager y Dou de Pellicer fet pel seu fill En Peix Pellicer y Pagés en 1873 ( m’ha facilitada copia autentica Fraco Graells) hi consta el martinet del Sant y diu ser en “el termino de esta villa y pago llamado La Creu de Corral con un huerto y demás tierras cultivas e yermas anexas, conocidas las primeras con el nombre de Camp o Fossar dels jueus”.

Arxiu Comarcal del Ripollès

Letuario de codony

La planta del codony procedeix de l’Orient Mitjà, creix sense problemes en el clima mediterrani i el seu fruit és una excel·lent font de vitamines, fibra i minerals però, ja que la seva ingesta va acompanyada de molt de sucre, cal prendre-la amb moderació. Combina molt bé amb formatge i fruits secs.

En la gastronomia sefardí, el codony o bimbrio és molt popular, i es creu que va ser incorporat a la tradició per la influència àrab.

ingredients:
· 1 kg de codonys
· 800 grs. sucre
· 10 claus comestibles
· 5 branquetes de canyella
· Aigua

Preparació – Elaboració:
Rentar i assecar els codonys. Pelar-los i tallar a grills. Posar part de les pells en una gasa i fer-ne un farcellet.
En una cassola posar els grills de codony i el farcellet. Cobrir amb aigua arran dels grills. Afegir el sucre, els claus i la canyella en branca.
Tapar i coure a foc moderat. Quan estiguin tendres, destapar i coure a foc molt lent fins que s’espesseixi l’almívar i prengui un color vi.

Memòria de Sefarad

El claustre de Santa Maria de Ripoll XIV

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

SENTÈNCIA D’UN PROCÉS DE BRUIXERIA A RIPOLL AL SEGLE XIV

Josep Ribas Solà
….
El segon element és l’orinal que fa servir Berenguera, amb l’ajut d’una dona jueva, en l’encanteri de visualització de Francesc Dacs. Quant a la dona jueva, és poc probable que es tracti d’Elisenda de Coma, ja que, si aquest fos el seu origen, el redactor del text ho hauria esmentat clarament. Segurament, la dona jueva és una altra persona que no és encausada en aquest judici. Aquest fet és significatiu, perquè documenta una persona d’aquest col·lectiu dependent de la monarquia a Ripoll al segle XIV.
…..
Descarregar PDF
 

ELS JUEUS A LES TERRES CATALANES FINS AL 1492
Andreu Lascorz
…..
Hi va haver comunitats jueves a Perpinyà, Cotlliure, Peralada, Vilafranca de Conflent, Figueres, Besalú, Ripoll, Camprodon, Pals, Girona, Torroella de Montgrí, Castelló d’Empúries, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Berga, Vic, Solsona, Cardona, Camarasa, Agramunt, Moià, Manresa, Balaguer, Cervera, Tàrrega, Vilafranca del Penedès, Granollers, Sabadell, Barcelona, Fraga, Tortosa, Tarragona, Santa Coloma de Queralt, Montblanc, Valls, l’Aleixar, Falset, Reus, Prades, Morella, Sant Mateu, Castelló de la Plana, Figueroles, Onda, Vila-real, Borriana, Sogorb, Sagunt, València, Llíria, Alzira, Xàtiva, Vallés, Gandia, Dénia, Albaida, Llutxent, Bocairent, Alcoi, Cocentaina, Alacant, Elx, Oriola, Maó, Inca, Palma… I en indrets tan lligats a la nostra història com ara Montpeller o Montsó.
….
El segle XIII va esdevenir l’edat d’or per als jueus catalans, que van arribar a representar entre 2 i el 4% del total de la població.

Descarregar PDF

Notes de Sr. D. Tomàs Raguer sobre el llibre de Carles Rahola “Els jueus a Catalunya”, fragment del capítol VII Emplaçament de la jueria Gironina:
“ La jueria gironina mereix, per la seva importància i renom capítol apart.
Sembla que la primera notícia que s’en coneix era un document de l’any 983, que es conservaria a l’arxiu de Ripoll, del qual s’inferia que el comte beneficiari de Besalú havia adquirit dels jueus l’al·lodi anomenat judaiquer, del comtat de Besalú i establerts els dits hebreus a Girona”.

 

Una versió del Almadroch (moretum) d’albergínies procedent d’un receptari Marroquí

ingredients:
albergínies
una ceba
alls
Un ou cuit
Coriandre i menta fresca
Oli d’oliva, sal i pebre
Formatge de cabra semi-curat

Començarem rostint l’albergínia, prèviament, haurem reservat un cilindre de la mateixa, buidem i també rostim. Fem el almadroch, picant al morter un parell d’alls, l’ou picat, la menta i el coriandre, lliguem amb l’oli, com si féssim una maionesa, afegim el formatge prèviament ratllat.
Un cop rostides les albergínies, piquem a ganivet sense pelar, barregem amb la salsa del almadroch,
salpebrem, omplim el cilindre que havíem reservat de l’albergínia, cobrim amb formatge ratllat i gratinem. Acompanyem amb unes olives negres i unes coques de pa àzim.

El pa sense llevat (àzim)
El pa àzim, és el pa més antic que es coneix i el més consumit per la humanitat.
No és més que un pa sense llevat i sense fermentació. És el pa per excel·lència de la cuina jueva. També conegut com Matzá i és elaborat única i exclusivament, amb farina integral i aigua, de forma rodona o quadrada. Present imperiosament al Pésaj (Pasqua jueva).
Segons els estatuts que Déu va manar a Israel, en posseir la terra promesa, hi havia el celebrar la festivitat dels pans sense llevat. Aquesta festivitat, que és de set dies, començant el dia 15 del primer mes d’Israel, just després de celebrar la Pasqua, en què el plat principal era menjar l’anyell, amb pa àzim i amanides amargues.
Per elaborar el Matzá, només es poden utilitzar els grans de blat, ordi, espelta, sègol i civada i no poden haver estat utilitzats en qualsevol altra recepta durant la Pasqua.

Almadroch (moretum) d’albergínies

El claustre de Santa Maria de Ripoll XIII

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

Pàgines miniades del llibre dels Reis de la Bíblia , escrita en hebreu, escriptura semi-cursiva sefardí. Adjudicades a Jacob ben Joseph de Ripoll, últim quart del segle XIV, 1384, 1375-1399 provinent de Solsona. Actualment dipositades a la British Library King’s Collection. UK.

El Tanaj ( també escrit Tanakh, Tanach o Tenak), la Bíblia hebrea es el conjunt de vint-i-quatre llibres canònics dins el judaísme. Es divideix en tres grans parts: la Torá (Llei), els Nevi’im (Profetes) i els Ketuvim (Escrits). El llibre dels reis (melajim), és un dels llibres integrants de Nevi’im o dels Profetes.

Almadroch d’albergínies
De receptes d’almadroch ja se’n troben en el llibre de Sent Soví (segle XIV)

Ingredients:

2 albergínies
2 cebes grans
200 grs de formatge de cabra
Una galeta (neula) pa sense llevat, o molla de pa girat
oli, sal, llimona i comí

Aquest plat es fa amb graelles o directament dins les brases però sempre amb foc de llenya perquè es fumin una mica les albergínies. S’han de fer lentament fins que quedin ben tovetes, és pelen i es tallen a tires. Es fa el mateix amb les cebes i en en una bandeja de terrissa es posen conjuntament.
Si afegeix el pa sense llevat i el formatge engrunat, amanir amb oli d’oliva cru, sal, llimona i comí.
La recepta ens recorda molt, potser tret del formatge, l’actual escalivada.
Es molt típic servir-lo en la festa de Pesaj.

El llibre de Sent Soví

El claustre de Santa Maria de Ripoll XI

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Frottage d’unes lletres en baix-relleu de 7,5 mm d’alçada, que apareixen en el fust d’una de les columnes que hi ha a la cruïlla de les galeries sud-oriental i sud-occidental degudes al taller de Jordi de Déu, i que corresponen a una tipografia Bodoni. Aquest tipografia és clau dins de l’estil modern aparegut a la fi del segle XVIII i que suposa la culminació de 300 anys d’evolució de la tipografia romana.
Qui les va gravar? i perquè?

Avui prepararem un còctel

Sigui quin sigui l’origen de la paraula, els combinats existeixen des de l’antiguitat. El primer còctel documentat data del segle XVI, i algunes de les receptes més clàssiques es preparen des de fa moltíssim de temps, exemple d’això és el còctel “Old fashioned”, un combinat de bourbon que va aparèixer a la fi del segle XVIII. L’Old Fashioned és un còctel a base de whiskey rye (de sègol) o bourbon (de blat de moro).
El vell llibre del Bar Waldorf-Astoria de 1931 li dóna el crèdit de la seva invenció, o almenys la seva inspiració, al Coronel James Pepper, propietari del old 1776 whiskey. El coronel era membre del club on per primera vegada es va preparar la barreja.

Recepta:
4 parts de whisky rye, bourbon, o blended.
1 terròs o una cullerada sopera al ras de sucre.
2 gotes d’amarg (bíteres) d’Angostura.
1 toc d’aigua o soda.
1 rodanxa de taronja.
1 pela de llimona.

Preparació:
Posar el sucre en el fons d’un got baix, afegir-hi l’amarg d’Angostura i l’aigua. Barrejar fins que es dissolgui el sucre. Amb aquest almívar pintar tot el got. Afegir la rodanxa de taronja estrenyent-la una mica per deixar anar una mica de suc. Afegir 2 glaçons de gel, servir el whisky i remenar. Acabar amb una espiral de llimona (opcional) i una cirereta al Maraschino.
Alguns ho prefereixen només amb l’espiral de llimona o sense les cireres o amb una mica de soda al final però això és gust del consumidor.

El vell llibre del Bar Waldorf-Astoria de 1931

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll X

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-occidental que mostra una sirena d’una cua i mirall, segle XIV, del taller de Jordi de Déu, construït sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408).

Avui estem acostumats a considerar les sirenes com a dones-peixos. No sempre ha estat el mateix, res més lluny d’això. La tradició Gréco-oriental representava sirenes amb el cap d’una dona i el cos d’un ocell. Quan es produeix la substitució d’un tipus per un altre? El tipus d’ocell femella és l’únic que es troba als textos fins a principis del segle XII. Però hi ha una excepció. Un tractat de finals del VII o principis del segle VIII, la Liber monstrorum, el Sr. Faral és temptat a atribuir a Aldhelm, abat de Malmesbury i Bisbe de Sherborne, que descriu per primera vegada les sirenes com “marinae puellae quae … a capite usque ad Umbilicum sunt virginali corpore tantum … scamosas piscium caudas habent, Quibus en gurgite latent sempre “. Aquesta noció d’una dona-peix no va ser recollida per la literatura fins al segon quart del segle XII. És aleshores que es dona com a única existent o com una altra possibilitat de la dona-ocell. D’altra banda, des de Philippe Thaon, alguns textos fan de la sirena una dona a la vegada au i peix, invenció que és àmpliament difosa a partir de llavors. Com es situa la sirena-peix dins el corrent de la tradició? Gràcies al Liber monstrorum, explorat per Thomas de Cantimpré, segurament, pensa el Sr. Faral, en una modificació del text del Physiologus per part de traductors ben intencionats. Les sirenes sovint es descriuen com monstres marins.
És temptador comparar la cronologia establerta acuradament pels textos del Sr. Faral i la de monuments esculpits (pintura, escultura), estudiats, com es recordarà, per la senyoreta Jalabert. M. Faral es pregunta si certes representacions no són traduccions concretes de les descripcions contingudes en Physiologus i Bestiaires. Sens dubte, però sembla que en aquests materials la seducció de les formes (en aquest cas els models orientals o antics, com ara les Nereidas) és sempre més poderosa que l’atracció d’un text. Una altra pregunta, en tot cas, sorgeix. Si hi ha hagut una acció de literatura sobre l’art, no s’ha produït també una reacció de l’art a la literatura? – Romania, 1953.

La queue de poisson des sirènes
Jacques Thirion

 

REMOJÓN GRANADINO

És un dels plats més típics de la cuina de Granada, amanida de taronja i bacallà de clara procedència àrab.

INGREDIENTS:
taronges
Bacallà dessalat al punt de sal
cebetes
ous durs
olives negres
Oli d’oliva verge extra

ELABORACIÓ:
Pelem i tallem la taronja
Afegim la ceba tendra picada
Si el bacallà està salat, es dessala i es rosteix lleugerament. Hi ha llocs on el bacallà el posen sense dessalar, simplement esqueixat molt fi. En altres dessalat i, fins i tot, passat per la planxa encara que després es deixi refredar.
Afegim l’ou dur ….
Les olives negres sense os i amanim amb oli d’oliva.

Receptari andalusí

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll IX

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

El Devorador d’ànimes (la boca de l’infern), capitell situat a la galeria nord-oriental obrada pel taller del mestre Colí de Marville, segle XIV, sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol. ( gener 1387 – setembre 1408).

Els artistes-artesans medievals van imaginar i representar l’Infern com un lloc heterogeni embolicat en flames amb condemnats en diverses posicions, com un pou abissal ctònic i insondable, com un espai compartimentat per a les diverses tortures; però, en els primers decennis del segle XI els monjos anglosaxons van optar per representar-ho com una boca bestial devoradora.

La representació de l’Infern Devorador a la miniatura medieval

L’adopció de la forma d’un morro bestial obert de bat a bat seriosa fruit, segons una tesi inèdita de Joyce Ruth Manheimer Galpern (1977), de la “conjuntura de la reforma monàstica a les acaballes del s.X i de les invasions daneses d’Anglaterra” que va conduir a la recerca “d’una iconografia de l’infern que pogués ser intel·ligible tant per pagans coma per cristians” (Sheingorn 1992: 7). De fet, la primera figuració zoomòrfica de l’infern amb la cèlebre boca oberta de Leviatan, sembla que es documenta en la Angelomaquia del còdex irlandès Caedmon (s. X).

L’infern en escena: presència diabòlica en el teatre medieval europeu i els seus pervivències tradicionals.

Això té certa similitud amb la mitologia egípcia. Els condemnats pel Tribunal d’Osiris eren engolits pel “Devorador de les ombres”, monstre amb cap de cocodril, cos de lleó i cames d’hipopòtam.

OSSOS DE SANT
Els ossos de sant són tradicionals el mes de novembre, quan se celebren la festivitat de Tots Sants i el dia de Difunts. Es preparen en canyes o en motlles arrissats.

INGREDIENTS:
300 grams d’ametlla mòlta, sucre, pell de llimona, sucre glacé, dolç de rovell, dolç de pruna, etc.

PREPARACIÓ:
En un pot es couen quatre cullerades de sucre, mig got d’aigua i la pell de llimona fins aconseguir un almívar a punt de fil fort. Un cop aconseguit aquest punt, s’hi afegeix l’ametlla remenant fins unir-lo tot bé.
A continuació, es retira el cassó del foc deixant refredar la mescla. Ja freda, es posa la massa sobre una superfície llisa, empolvorada amb sucre glacé, i es ruixa també la massa amb sucre, estenent-la amb el rotllo pastisser fins deixar-la del gruix d’una moneda.
Es tallen llavors quadrats de cinc centímetres aproximadament i s’enrotllen en unes canyes o palets estrenyent les vores perquè quedin enganxats. Després, es retira el palet amb cura i es deixa assecar una mica, abans de procedir a omplir-los amb el dolç de rovell o de pruna, crema de coco o qualsevol altre ingredient desitjat.
Finalment, es prepara un almívar espès remenant amb una cullera de fusta fins que comenci a blanquejar, es banyen els ossos amb aquest xarop i s’escorren. Es serveixen un cop freds i secs i es poden conservar bé durant diversos dies.

La cuina dels convents

Quan Barcelona era un dels principals mercats esclavistes de la Mediterrània

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-occidental que mostra un vaixell, segle XIV, del taller de Jordi de Déu, construït sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

A principis del segle XV, entre el 8,3% i el 14,3% de la població de la capital catalana era esclava.
Les primeres notícies sobre la presència d’esclaus a Barcelona es remunten a principis del segle XI. Eren musulmans que havien estat fets presoners en les guerres contra l’islam. “Des de mitjan segle XIV i durant bona part del XV, el nombre d’esclaus va créixer en part per les greus conseqüències que va tenir la pesta negra sobre la vida econòmica”, explica Armenteros. L’epidèmia havia fet estralls entre la població, hi havia menys treballadors, i per tant s’exigien salaris més alts. Per contrarestar aquestes demandes, es va recórrer a la mà d’obra esclava, que s’aconseguia amb la guerra contra l’islam i amb el comerç de llarga distància, com també han demostrat les recerques de Maria Teresa Ferrer i Roser Salicrú.
Al port de Barcelona hi arribaven esclaus capturats a les costes dàlmates i al mar Negre, a les lluites entre cristians i musulmans a la península Ibèrica, al nord d’Àfrica o en alta mar. Hi havia molta diversitat, però la presència de presoners musulmans va ser ininterrompuda i va tenir dos moments àlgids: les conquestes de Mallorca, València, Múrcia i Menorca entre el 1229 i el 1287, i a finals del segle XV, amb la conquesta de Granada i Màlaga i les campanyes contra les costes del nord d’Àfrica. La guerra civil catalana de 1462-1472 va afectar també el tràfic d’esclaus i la presència catalana a la Mediterrània. Quan va acabar la guerra, Barcelona va haver de reconstruir les seves xarxes comercials i el comerç es va reorientar cap a l’Atlàntic. La capital catalana va passar a ser un mercat secundari. “Hi va haver, però, presència d’esclaus fins a finals del segle XVIII. El 1799, al Diari de Barcelona, encara es publicaven anuncis de vendes d’esclaus”, diu Armenteros.

Article complert aparegut al diari Ara el 14-04-2016

Esclaus a la Mediterrània medieval: el cas català

Esclaus lliberts orientals a Barcelona segles XIV i XV

L’esclau com a inversió? Aprofitament, assalariament i rendibilitat del treball esclau en l’entorn català tardomedieval

Ser esclau a la Girona Medieval ( 1369-1486)

El claustre de Santa Maria de Ripoll VII. Jordi de Déu, l’esclau del mestre Cascalls.

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell d’escultura complerta, quasi exempta, de la cruïlla entre les galeries sud-occidental i sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

“A 9 de febrer de 1390, per contracta amb mestre Pere Gregori, picapedrer de Perpinyà, aquest s’obligava portar 56 columnes de la millor pedra de Vilafranca del Conflent, treballar-les i polir-les pel preu de 330 florins d’or d’Aragó. A 11 de maig següent, mestre Jordi de Déu, escultor de Barcelona, es comprometia treballar per 150 florins, 50 capitells amb figures, 28 bases i 28 cornises, peces totes ben acabades com les que ja havia executat mestre Colí en la galeria de ponent.”

La curta noticia conservada pel monjo Olzinelles del contracte amb Jordi de Déu ens fa saber que els capitells havien d’ésser amb figures, tals com els obrats pel mestre Colí en la galeria de ponent. En això s’endevina la idea dels monjos en la continuació del claustre, que el volien que resultés harmònic del tot amb la galeria primitiva, i a ella en definitiva s’adaptaren els escultors, sortint-se airosos dels àbacs perquè en la galeria superior de l’abat Besora se’ls resolia ja el conflicte, i acomodant-se com pogueren en els capitells, sense prou espai per a figurar-hi cicles histories en serie tal com amava l’època, i recorrent a resoldre’ls figuradament a la manera que podrien haver enllestit una afrontació de dues cartel·les. Artísticament l’obra escultòrica resulta més reeixida en la galeria de ponent, intervinguda pel mestre Colí, i molt més feixuga i fluixa en la galeria de llevant i en canvi els temes vegetals són d’una gran riquesa i finor d’entrellaços en la galeria septentrional que, segons els contractes, resulta ésser obra del mestre Jordi de Déu.

Notes inèdites sobre el monestir de Ripoll. Eduard Junyent

La conservadora del departament d’Art Gòtic del Museu Nacional de Catalunya, M. Rosa Manote en la seva tesi doctoral diu sobre Jordi de Déu: Notable escultor dels segles XIV i XV. Nascut a Messina de família grega. En una ressenya biogràfica s’indica que va ser capturat per un corsari català, mentre que en una altra no es confirma aquest fet i només s’esmenta que els mercaders catalans solien acudir a finals del segle XIV a Marsella a comprar esclaus d’origen grec.
A Barcelona l’adquireix l’escultor real Jaume Cascalls de qui va aprendre l’ofici. Mentre va ser esclau no tenia cognom i es feia dir Jordi de Déu.

Artistes esclaus

Emma Liaño Martínez diu a “Jordi de Déu, un artista sicilià al servei de Pere El Cerimoniós”:
Els termes que ens informen d’aquests aspectes fonamentals de la seva biografia són clars i concisos. En un document de 1377 el rei reclamava a Georgio de Deo, greco …, que es trobava a Cervera, perquè ajudés a Jaume Cascalls en l’acabament d’uns «oratoris» que l’ancià escultor havia deixat sense acabar a Poblet. Un any més tard, amb motiu dels pactes efectuats amb Bernat Pintor, per establir una societat de col·laboració professional, el propi Jordi de Déu afirmava ser mestre de images i de pinzel …, de la ciutat de Mecina … I de nou el monarca, amb els seus requeriments, al·ludeix a la seva baixa condició social el 25 de febrer de 1377, amb motiu dels esmentats «oratoris»: … que encontinent facats partir el dit maestre Jacme ab el seu esclau, qui es abte en aytals obres …, i fins i tot a propòsit dels sepulcres dels infants: … e com sapiam be que en aqueixes partides no ha persona tan abta a fer les dites tombes con Jordi, qui fou esclau de mestre Johan (sic) de Castays, ….
No sabem com va ser sotmès a esclavitud. Encara que la major part dels esclaus que arribaven a Catalunya a la Baixa Edat Mitjana procedien d’un lucratiu comerç, l’arribada de Jordi de Déu al taller de Cascalls pot ser degut més a raons bèl·liques que comercials. I, en concret, a la intervenció de les tropes de la Corona d’Aragó a favor de Frederic IV de Sicília, germà de Leonor, la tercera esposa de Pere el Cerimoniós, quan precisament la ciutat de Messina, punt vital del pas de l’estret, va gestionar l’arribada a l’illa de la reina Joana de Nàpols.

Jordi de Déu, un artista siciliano al servicio de Pedro el Ceremonioso

POTATGE DE LLEGUMS AMB BACALLÀ

INGREDIENTS
150 grams de cigrons, 150 grams de llenties,
150 grams de mongetes blanques, 150 grams de bacallà,
100 grams d’arròs, 2 ous cuits,
1/2 ceba, 2 grans d’all,
julivert, pebre, oli, sal.

PREPARACIÓ
Les mongetes i els cigrons s’han de remullar des de la nit anterior. En una cassola gran es
couen les mongetes cobertes amb aigua calenta, a més dels cigrons, les llenties i una
branqueta de julivert picat.
Mentrestant, es rosteix el bacallà a la planxa, se li treuen després la pell i les espines i
s’esmicola. Quan els llegums estiguin tendres, s’afegeixen el bacallà i un sofregit preparat amb
els alls i la ceba picats molt menuts.
Quan arrenqui el bull, s’agreguen l’arròs, una mica de pebre i es rectifica el punt de
sal. Es barregen bé tots els ingredients i es couen fins que estiguin al punt. abans de
servir, es deixa reposar el potatge uns minuts i s’adorna amb els ous cuits picats.

 

La cuina dels convents

Bibliografia:
– Jordi de Déu i l’italianisme en l’escultura catalana del segle XIV. Pere Beseran i Ramon. Ed: Diputació de Tarragona
– L’escultor de Déu (novel·la). Vicenç Aguado. Editorial Gregal

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll VI

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Escarola, capitell de la galeria sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

L’escarola es creu que té el seu origen a la mediterrània, expandint-se el segle XIII per la resta d’Europa, per aquestes dates es comença a conrear la varietat arrissada a casa nostre (la que mostra el capitell).

 

Amanida d’escarola, magrana i truita fumada:
Una amanida lleugera, ràpida de preparar i de bona presentació pel contrast de la magrana amb l’escarola. La dolçor de la magrana contrasta perfectament amb la lleugera amargor de l’escarola.
Es pot amanir amb una lleugera vinagreta, on la llimona substitueix el vinagre.

200 grams d’escarola.
2 filets de truita fumada
1 magrana
El suc de mitja llimona
4 cullerades soperes d’oli d’oliva verge extra.
Sal.

Si substituïm la magrana per taronja, tenim una festa de cítrics.

La cuina andalusí