Carlins a Cuba 1

Des del mes de maig de 1834 el “Diario de Barcelona” comença a publicar llistes de presoners carlins deportats a Cuba pel servei de les armes, anotant estat, procedència i facció, entre altres llistes de presidiaris amb el mateix destí.

La que correspon al diari del dilluns 22 de juny de 1835 (la desena) apareix per primera vegada un habitant de la comarca.

Hemeroteca

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. VI

Quan, acabada la guerra, els ripollesos es van afanyar a reconstruir i restaurar la seva població, van acudir sense escrúpol als edificis monasterials, i com si fossin pedrera comuna, amb els seus materials van procurar edificar les seves cases. Si el monestir va quedar desolat, escriu el ripollès Pare Portusach, per l’incendi, molt més es va deteriorar per les destrosses i robatoris que consecutivament executaven els naturals de la vila. Entre d’altres un murri que servia a classe d’hospitaler, (l’hospital estava) situat en les estances menys ruïnoses del monestir, s’ocupava de nit a serrar els extrems de les bigues o biguetes dels claustres per fer que caiguessin a poc a poc, i aprofitar-se’n.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. V

De tota l’anterior relació dels successos de Ripoll resulta molt clar que el dany causat per l’agressió dels miquelets als edificis monacals no va tenir importància. Només va cremar l’interior del temple i l’arxiu i biblioteca. Els claustres i cases dels monjos, ni poc ni molt participar de foc; i fins i tot d’ell mateix temple només va cremar l’interior, com retaules i ornaments, ja que la volta va romandre intacta, i molt més la superior sostrada. Tan sencer va quedar l’edifici del temple que Don Eudald Raguer va aconseguir que de nou es pogués en ell dir Missa. La restauració era assumpte fàcil; i no obstant això, al cap d’alguns anys, el Monestir s’havia transformat en un rimer de ruïnes. Ara hem d’estudiar per quins camins es va arribar a tan fatal resultat.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. IV

Entrats els miquelets al monestir, a poc va cremar primer l’arxiu, ja seguida la rosassa de la façana del temple va vomitar rabioses flames, procedents de l’incendi de l’orgue, el qual, situat sobre la porta principal, abastava amb la seva grandiositat tot l’ample de la nau. De l’orgue el voraç element es va propagar al restant del temple. Aquest, però, i l’arxiu van ser les úniques peces, bé que fartes, que van cremar.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. III

Tots aquests fets havien de servir perquè els monjos vigilessin; i a no ser suficient aquests, es diu que rebien avisos de Barcelona, on s’havia ja perpetrat el crim. Després de l’incendi dels convents de Barcelona, l’agost de 1835, el capità general Llauder … Va arribar fugitiu cap a les onze de la nit a Ripoll, acompanyat de 700 u 800 homes, i es va allotjar a l’abadia … A les tres de la matinada va marxar en direcció a França, i la tropa abandonada pel seu general va tornar a Ripoll. El Comandant del regiment, que era Don Quirze, va avisar a la plaça a diversos monjos a fi que es guardessin. Així escriu un cronista ripollès, però omet dir-nos el dia del pas de Llauder per Ripoll. No obstant això, per documents emanats de la mà de Llauder sabem que el 5 era a Vic i el 8 a Puigcerdà, i pel mateix la seva estada a Ripoll es va efectuar en una de les tres nits que van des del 5 al 8 d’agost. Tinc dades per creure que va ser en la del 5 al 6. Són del monjo d’aquest cenobi Don Joaquim Xifré les següents paraules: Temps abans de la catàstrofe el Comandant d’armes de Ripoll em va encarregar digués als monjos la prudent conveniència que es retiressin del monestir, en raó a què disposava de poca força d’exèrcit, i que pel mateix li seria difícil contenir un atac si s’intentés. … I d’aquí sense dubte que alguns dels cenobites anessin a trobar al cap del batalló, el qual els va dir que un atemptat a vegades difícilment s’evita, i així que els aconsellava que posessin fora de perill quan poguessin. Per aquest avís sens dubte, i per altres repetits rebuts pels monjos, aquests van treure o posar fora de perill els seus objectes de valor i papers d’importància.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. II

En la guerra civil d’aleshores Ripoll decididament es va abalançar cap al costat liberal, i va armar els seus homes amb el fusell de nacional o urbà. L’autoritat superior del Principat va fer de Vic centre d’operacions del batalló de miquelets Tiradors d’Isabel II, conegut vulgarment pel batalló de Montero, bé que llavors estaba comandat pel comandant Don Tomás Metzger. Aquest batalló va ser el primer que es va crear, ja l’any 1833, i estava compost de joves eixelebrats, gairebé tots de Barcelona. Constava de mil places i estenia les seves operacions per aquell costat de la muntanya catalana, recorrent els districtes de Ripoll, Berga, Alpens, etc.

Text complet. Descarregar PDF

Script 5

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll extreta de “Los Religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, por Cayetano Barraquer y Roviralta”, canonge xantre de la Catedral de Barcelona. Editada a Barcelona el 1915 amb llicència eclesiàstica.

Digitalitzada per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicada sota domini públic, sense restriccions d’ús.

L’autor Cayetano Barraquer confesa en la introducció que l’impuls que el va moure a ressenyar la memòria dels fets de 1835 no va ser altra que l’evidència que totes les històries ja escrites sobre la persecució de 1835 les trobava coixes i mentideres.

Així ens presenta el seu treball:

Durant molts dels lustres que van seguir al nefast 1835 gairebé res es va escriure en descripció dels convents, ni en relat circumstanciat del crim. Va ser necessari que transcorregués mig segle perquè els autors catòlics proferissin la veritat. En aquesta època, veient que encara vivien alguns dels homes d’aquell temps, vaig sentir vehements desitjos d’interrogar i d’escriure després els seus relats. Per això em vaig inclinar a escriure la descripció de les cases religioses d’homes de Catalunya, i la història verídica de les persecucions per elles sofertes en el meu segle XIX, que és la present.

I ens explica com va ser el seu pla de treball:

Convenia abans de res recollir aquelles dades que per moments s’escorrien d’entre els homes per estar guardats únicament en la memòria d’ancians testimonis; i així vaig acudir a interrogar els vells que van intervenir en les coses i en els fets, ja fossin religiosos, els seus enemics, o ja simples espectadors. A principiar de 1880 començava jo aquesta perquisició, és a dir, quaranta-cinc anys després del criminal fet. En segon lloc vaig acudir als arxius i biblioteques públics i privats. En tercer vaig visitar els monuments monacals que encara subsistien. Sense criteri preconcebut, o preocupació, apuntava totes les notícies que em venien a la mà, tant favorables com adverses als frares, deixant per al seu dia el treball de pesar-les i varolar-les amb bon criteri. Les persones interrogades arriben a centenars.

Desprès va venir la consulta d’arxius.

El lligall de la Capitania General de Catalunya, titulat: «Expedientes de las ocurrencias desde el 23 de julio hasta el Real decreto de amnistia de 25 de septiembre de 1835 ».

Els manuscrits procedents de monestirs i convents, custodiats a la sala de Monacals del Reial Arxiu de la Corona d’Aragó.

Els protocols de Notari d’Hisenda, o sigui de la desamortització, on es ressenyen nombrosos convents, les seves finques i drets.

L’Arxiu Notarial de Girona on hi han els protocols dels notaris d’Hisenda del temps de la desamortització.

Un cop acabada la perquisició de dades orals i dels manuscrits, vaig dedicar la meva atenció als diaris antics.

Aquest llibre és el resultat.

En el seu treball d’investigació, ampli i riguròs, es relacionen els fets a través de les cròniques i d’entrevistes amb testimonis, i podem trobar una relació exhaustiva de totes les compres-vendes, amb noms i cognoms. Ens dona una visió molt interessant, i en ocasions inèdita, del procés de desamortització dels béns de les ordes religioses, el context en el qual es van donar els fets de 1835.

Aquí presentem el text íntegre relacionat amb Ripoll i la destrucció de Santa Maria de Ripoll.

Script_5. pdf

script_4

En motiu del 127è aniversari de l’atemptat del Liceu, des de l’Associació Palimpsest hem volgut reunir articles de la premsa de l’època (El Día, La Ilustración Ibèrica, El Siglo futuro, La Correspondencia, La Dinastía o La Campana de Gràcia) i part del relat judicial (a través del Butlletí oficial de la província).

Com sempre, creiem que les fonts primàries expliquen prou bé els fets i les presentem sense interpretacions afegides (cadascú ja les farà amb el seu bagatge). El nostre objectiu és provocar la curiositat per uns fets no tant llunyans, que caldria contextualitzar en una campanya d’atemptats anarquistes a la Barcelona de finals de segle i la repressió policial, en una cruenta espiral de acció-reacció.

script_4. PDF

Guerra hispano-estatunidenca. Testimonis i repatriats XXIV

Los repatriados

Asunto preferente entre cuantos suscita la suspensión de la guerra en las Antillas es el de los auxilios y socorros à prestar á los millares de soldados enfermos que ya han comenzado á desembarcar en la Coruña.

El soldado y el marino, primero é indispensable elemento de la guerra, han acreditado, en la que acaba España de sostener, ser excelentes. Han flaqueado y defraudado las esperanzas que en ellos pusiera la patria, los ministros, los políticos, acaso los generales y almirantes, con algunas excepciones: el marino y el soldado han cumplido honrosamente con su deber, como unánime reconoce la prensa extranjera; y en ellos, en sus grandes cualidades de abnegación, disciplina y valor funda la patria las pocas esperanzas de regeneración que para lo porvenir le quedan.

Bien está; oportuno y patriótico encontramos el pesamiento de persona tan competente y enterada de lo que es la guerra en las Antillas como el señor Dupuy de Lôme. La excitación que ha dirigido á la prensa periódica para que el público peninsular acuda en auxilio de los repatriados, constituyendo un respetable patronato que la organice, impulse y fomente, nos parece motivada y oportuna y nos asociamos á ella con toda la posible eficacia.

Propone el Sr. Dupuy que la «Asamblea Suprema de la Cruz Roja,» presidida por el general Polavieja y que cuenta con el alto patrocinio de S. M. la Reina Regente, ejerza el patronato de la gran obra caritativa y nacional de auxiliar á tantos millares de repatriados.

Repetimos que nos asociamos de corazón á un pensamiento tan noble, y que es presentado, además, bajo una forma práctica. Sin perjuicio de que ese plan haga camino, como ya lo está haciendo, pensamos que las Cortes que pronto van á reunirse se ocuparán, desde la primera sesión que celebren, en lo que realmente constituye el primero de sus deberes, en examinar, apoyar y completar en lo que fuere necesario las medidas numerosas, y en general acertadas, dictadas por el Gobierno con el propio objeto.

Auxilios eficaces é inmediatos para los repatriados serán, en, primer lugar, el pago de todo ó de una parte considerable de sus atrasos á los soldados, asi sanos como enfermos. Esa es una deuda de honor y de humanidad que debe ocupar lugar privilegiado en la mente de gobernantes y legisladores.

La idea formulada por el Sr. Blasco de destinar el fondo de la suscripción nacional al expresado socorro es buena y nos parece que no debe ser abandonaba, alegando el hecho de que el mencionado fondo, bin corto por cierto, ha sido consumido en gastos de guerra á medida que se recaudaba. Venga la cuenta de lo recaudado y de lo consumido, y veamos lo que resta. Desde luego parece que se habrán reservado las 700.000 pesetas asignadas por los suscriptores para fomento de la marina de guerra; y como esto no urge y como el donativo precedió á los desastres de la Armada, las Cortes podrían aplicarlas á la necesidad verdaderamente nacional y urgente de auxilio á los repatriados. Con mayor razón podrán hacerlo de las cantidades que dicha suscripción produzca de ahora en adelante, puesto que la guerra está en suspenso y puesto que los auxilios á heridos ó enfermos, por razón de la campaña, son una de las atenciones de aquélla.

Con lo que no estamos conformes es con la idea de un colega de la noche de que se señalen en general pensiones vitalicias á los licenciados del ejército de Cuba. Una cosa es que se les paguen con puntualidad las que, por sus servicios ó heroísmo y conforme á las ordenanzas y á las leyes militares hayan obtenido, y otra cosa muy distinta será otorgarlas por medida general. Esto último podría ocasionar para el afligido Tesoro español las consecuencias que para el muy robusto de los Estados Unidos tuvo una disposición análoga. La liquidación de aquél será una obra propia de Hércules y superior á las fuerzas de la nación: la prudencia aconseja no aumentar dficultades, ni aun con el más patriótico de los motivos.

En este terreno del auxilio á prestar á los hijos del pueblo que han sostenido en climas mortíferos la causa de la integridad territorial y del honor de España, la caridad particular puede conseguir más y más rápidamente que la acción del Gobierno. Por eso hallamos tan oportuno y de carácter tan práctico el pensamiento del Sr. Dupuy de Lome, que coincide con el que planteó con esfuerzo y con éxito nuestro ilustrado colega El Imparcial. Ambas acciones, sin embargo, lejos de ser opuestas, se completan, no habiendo necesidad de renunciar á ninguna de ellas.

De temer es, vista la enorme proporción del mal que se aspira á combatir, que, ni aun juntas la caridad privada, impulsada ahora por el patriotismo, y la acción del gobierno, sean suficientes para conseguir en totalidad su objeto.

La Época. 25 de agosto de 1898.