Publicat a

El claustre de Santa Maria de Ripoll XXIII

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta galeria sud-oriental segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

(…) Ripoll tornà a una certa normalitat política i institucional fins que esclatà la guerra de Successió al Principat. No són gaires les dades que tenim d’aquesta època. No obstant això, sí són suficients per poder afirmar que durant els anys que va durar la guerra, els homes de la vila van practicar una indefinició calculada entre ambdós bàndols com a tàctica per obtenir un consell de govern propi independent de l’abat: donar suport a l’arxiduc Carles o al duc d’Anjou sols era qüestió del que aquests podien fer per la seva causa local. Més que mai cobra força la hipòtesi d’en Joaquim Albareda per la qual afirma que el problema polític existent a Catalunya durant els anys de la guerra de Successió, per als homes de Ripoll, tenia poca importància enfront del conflicte quotidià de la vila, que influïa a l’hora de alinear-se amb els Borbons o amb els Àustries. Un cop més, veiem com l’oportunitat venia donada pel desgavell i el fet bèl·lic.
Per aquesta època trobem dos documents sobre la formació d’un govern consular, similars però amb alguns trets diferenciats. Ambdós corresponen a privilegis d’insaculació municipal per la vila de Ripoll, però, mentre que l’un correspon a l’atorgat per l’arxiduc Carles el 1707, i que va restar vigent fins al final de la guerra, l’altre correspon al duc Felip d’Anjou. Però… quan va atorgar el Borbó un privilegi municipal a la vila de Ripoll? Fins a l’actualitat aquest fet ens és completament desconegut.
…..

Així, el 14 de juny de 1707, i després de pagar una quantitat a canvi superior als mil doblons, la vila de Ripoll s’erigeix oficialment amb l’estatut jurídic d’universitat amb un Consell de Govern i tres cònsols a l’església de Sant Pere de Ripoll, davant el veguer de Vic, per ordre reial i privilegi de Carles III a la vila de Ripoll. No obstant això, s’ha de dir que la vila no va passar a jurisdicció reial, sinó que continuava depenent de l’abat del monestir de Santa Maria, a qui els cònsols havien de jurar fidelitat en ser escollits i havien de demanar llicència per reunir-se. Aquesta última sol·licitud, però, era més simbòlica que reial, atès que si l’abat denegava aquest ajuntament, els cònsols i Consell podien igualment ajuntar-se a so de trompeta o de campana. A més, havien de prometre que, en l’exercici del seu càrrec, no promourien cap plet de reversió a la Corona ni contra la jurisdicció de l’abat sobre la vila.
…
Finalment, el 8 de març de 1715 es va portar a terme un decret de la Reial Junta Superior del Govern que, a instància de l’abat Fèlix de Vilaplana, ordenà que passés un ministre del rei Felip V per la vila de Ripoll per reintegra-la a l’obediència del monestir i abat de Santa Maria de Ripoll, anul·lant la forma de govern consular. Aquesta anul·lació tingué lloc el 25 de març de 1715.

Una vila menestral sota el règim feudal. Ripoll i la seva
lluita contra el monestir (1678-1719)

El segle XVIII va començar amb la guerra de successió i va acabar amb la guerra Gran. Per Ripoll, una gran fàbrica d’armes, va ser un dels segles esplendorosos.

Escudella de Carbassa

Entre les diverses receptes d’escudelles i sopes de carbassa, aquesta, molt substanciosa, procedeix d’Andorra i de les comarques del Pirineu, i s’assembla a les sopes de carbassa que feien els monjos. El cuiner fra Francesc del Santíssim Sagrament ens proposa una escudella de meló i una de carbassa, amb arròs, amb el meló o la carbassa passats «per lo molinet».

Ingredients

400 g de carbassa
1 ceba
1 patata
un grapat de mongetes cuites (uns 50 g)
1 os de porc salat
1 tros de cansalada
un grapat d’arròs (uns 50 g)
25 g de fideus
2 L d’aigua
sal

Elaboració

Poseu a bullir l’aigua amb els ossos, la cansalada i la ceba. Deixeu-ho bullir unes 2 hores a foc lent, escumant-ho. Tot seguit, afegiu-hi la carbassa tallada a trossos, sense pell ni granes. A continuació, poseu-hi la patata tallada a daus i seguidament l’arròs i els fideus. Deixeu-ho coure uns 15 o 20 minuts. Rectifiqueu-ho de sal i deixeu-ho reposar un quart abans de servir-ho.
També podeu fer bullir les mongetes amb els ossos. Hi podeu posar brot de pit, braó, gallina, així com una pilota (com la de l’escudella i carn d’olla) o botifarra negra. També s’hi sol posar una bola de sagí o cansalada rància, que es deixa desfer en el brou una mitja hora abans de treure’l del foc.
Igualment, se’n pot fer una versió vegetal, com la que fa fra Francesc del Santíssim Sagrament, tot i que hi afegeix llet d’ametlles i sucre, tal com es feia en la cuina medieval i del barroc.

La cuina de 1714. Història i receptes. Jaume Fàbrega

Publicat a

El claustre de Santa Maria de Ripoll XXI

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

El Quixot i Perot Rocaguinarda I

Fragmentos de mi cartera de viaje.
El jubileo de Schiller en Bérlin.

No puedo dejar de consignar aquí, en honor de Cervantes, una honrosa confesión de Schiller, en la cual dice que la creación de Carlos Moor, el primer personaje de su primera obra dramática, titulada: Los Ladrones (Die Rauher) se la debe al autor del Quijote. Carlos Moor, ha nacido de Roque Guinart, aquel célebre capitán de bandoleros con quien D. Quijote se encuentra, ya en sus postreras aventuras y camino de Barcelona.
Como Carlos Moor, Roque Guinart es el bandido magnánimo, de quien se separaron los capitanes de las compañías de Napóles, según dice Cervantes, admirados de su nobleza, de su gallarda disposición y estraño proceder, teniéndole mas
por Alejandro Magno que por ladrón conocido. «Roque Guinart es el bandido caballeresco que no hacia mal á mujer ninguna, que las protegía aún á riesgo de su vida y de cuya equidad en la repartición dé lo que se habia robado, queda Sancho tan satisfecho que esclama: «Según lo que aquí he visto, es tan buena la justicia que es necesario que se use aun entre los mesmos ladrones.»

Guillermo Matta, Berlín 17 de noviembre de 1859

La América ( Madrid, 1857)

BNE

Don Quijote sorprendido por la cuadrilla de Roque Guinart

Antonio Carnicero 1773

BNE

Tipos y caracteres regionales en el «Quijote»

Respecto á Cataluña, observaremos el gran elogio de Barcelona, á pesar que de aquel país salió, según se cree, el Quijote de Avellaneda. Lo más notable de esta parte de la obra és lo relativo al bandolero Roque Guinart, tipo que faltaba en el libro, que sólo nos había presentado los malhechores presos. El tipo del bandido catalán es sumamente interesante, pues une en él la valentía y la nobleza, bien extraña en aquella profesión; todos los bandoleros de su banda presentan los rasgos propios del genio catalán, siempre dispuesto á todo lo arriesgado. D. Antonio Moreno retrata la hidalguía catalana, siendo éstos los tipos notables de esta región que en el libro sobresalen.

Antonio Balbín de Unquera

El Álbum ibero americano 14-5-1907

BNE

PEROT ROCA GUINARDA; historia d’aquést bandoler, por Luis María Soler y Terol (con ilustraciones é impresión de gran lujo).—Manresa, any 1909.

Recordará el lector que en los capítulos LX y LXI de la segunda parte del Quijote, aparece en escena un bandolero catalán, Roque Guinart, que acompaña al héroe manchego á Barcelona y le muestra la grandeza de esta cindad.
Este personaje no fué una invención de Cervantess, sino que vivió en aquella época, de 1582 á 1614, ejerciendo el bandolerismo diez años seguidos, interviniendo en muchos acontecimientos de la historia de Cataluña, hasta que indultado y desterrado á Napóles, allí también da mucho que hablar y no poco que penar.
…….
Es curioso que siendo Roque Guinart solamente el jefe de uno de los bandos de Narros y Cadells que, á semejanza de los Güelfos y Gibelinos, en Milán, los Parfos y Médicis, en Florencia, los Beamonteses y Agrámonteses, de Navarra, y los Gamboínos y Oñatinos, de la antigua Vizcaya, perturbaban el estado social de la comarca catalana de Vich, el nombre de bandolero, simple jefe de bando, llegase á degenerar para no designar sino ladrones en cuadrilla, Narros y Cadells tenían á mucha honra llamarse bandoleros; y si este nombre se hizo sinónimo de malhechores, fué parque los enemigos, en las guerras, tenían costumbre de insultarse con los peores epítetos.

Nuestro Tiempo ( Madrid) 7-1909

BNE

DESDE BARCELONA
Antiguo y moderno

Y don Manuel de Melo va siguiendo la descripción de los catalanes del siglo XVIII con tan abundante siembra de adjetivos truculentos que no parece sino que la Catalufia de entonces era una tierra dividida entre gente pacífica y bandoleros.
Tal vez Melo subraye excesivamente la bárbara vida catalana de antaño; pero nos ha dejado la tradición excesivos nombres de capitanes de cuadrilla para no creer en la abundancia y en lo pródigo de sus desafueros. La literatura ha conservado el tipo legendario de D. Juan de Scrrallonga, y el mismo «Quijote» nos habla del bandolero Roque Guinart «cuya fama no hay limites en la tierra que la encierren», y aun antes cuando Sancho y Don Quijote tropiezan con racimos de bandoleros ahorcados, el buen hidalgo le dice a su escudero: «Por aquí los suele ahorcar la Justicia de veinte en veinte y de treinta en treinta, por donde me doy a entender que estamos cerca de Barcelona.» Y aún la literatura ni la leyenda hablan de otros bandoleros extraordinarios, como aquel D. Pedro de Santa Cilia, que llegó a matar a trescientas veinticinco personas «por sus manos o industria» —escribe Melo—. Todo lo cual, palabras del «Quijote», leyendas y enumeraciones históricas, demuestran que la Cataluña de antaño sobrepuja a la actual en desgobierno, en crimen y en ladroneria.

Mario Aguilar

La Libertad ( Madrid 1919)

BNE

DUELOS I QUEBRANTOS

Cervantes refiere que la dieta del hidalgo manchego, compuesta de “una olla de algo más vaca que carnero, salpicón las noches, duelos y quebrantos los sábados, lantejas los viernes, algún palomino de añadidura los domingos, consumían las tres partes de su hacienda”

Ingredients per a quatre persones:
3 ous,
100 grams de cansalada
Pernil i carn adobada
Cervells de xai
Oli d’oliva
1 cullerada de vinagre
Sal, pebre i una fulla de llorer
Primer fregirem el pernil i la cansalada a trossos en una paella ampla, utilitzant el pròpia greix que deixen anar les rostes. Es couen el cervells amb el llorer, el vinagre i la sal, es netegen, es trossegen i se salten en una mica d’oli d’oliva. Finalment es baten els ous, s’hi tira sal i pebre i es fa un remenat amb els ingredients anteriors.
Si volem donar-los un toc tradicional i exquisit es pot servir adornat amb pa fregit i combinat amb bolets.

La Cocina de El Quijote

 

Publicat a

El claustre de Santa Maria de Ripoll XI

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Frottage d’unes lletres en baix-relleu de 7,5 mm d’alçada, que apareixen en el fust d’una de les columnes que hi ha a la cruïlla de les galeries sud-oriental i sud-occidental degudes al taller de Jordi de Déu, i que corresponen a una tipografia Bodoni. Aquest tipografia és clau dins de l’estil modern aparegut a la fi del segle XVIII i que suposa la culminació de 300 anys d’evolució de la tipografia romana.
Qui les va gravar? i perquè?

Avui prepararem un còctel

Sigui quin sigui l’origen de la paraula, els combinats existeixen des de l’antiguitat. El primer còctel documentat data del segle XVI, i algunes de les receptes més clàssiques es preparen des de fa moltíssim de temps, exemple d’això és el còctel “Old fashioned”, un combinat de bourbon que va aparèixer a la fi del segle XVIII. L’Old Fashioned és un còctel a base de whiskey rye (de sègol) o bourbon (de blat de moro).
El vell llibre del Bar Waldorf-Astoria de 1931 li dóna el crèdit de la seva invenció, o almenys la seva inspiració, al Coronel James Pepper, propietari del old 1776 whiskey. El coronel era membre del club on per primera vegada es va preparar la barreja.

Recepta:
4 parts de whisky rye, bourbon, o blended.
1 terròs o una cullerada sopera al ras de sucre.
2 gotes d’amarg (bíteres) d’Angostura.
1 toc d’aigua o soda.
1 rodanxa de taronja.
1 pela de llimona.

Preparació:
Posar el sucre en el fons d’un got baix, afegir-hi l’amarg d’Angostura i l’aigua. Barrejar fins que es dissolgui el sucre. Amb aquest almívar pintar tot el got. Afegir la rodanxa de taronja estrenyent-la una mica per deixar anar una mica de suc. Afegir 2 glaçons de gel, servir el whisky i remenar. Acabar amb una espiral de llimona (opcional) i una cirereta al Maraschino.
Alguns ho prefereixen només amb l’espiral de llimona o sense les cireres o amb una mica de soda al final però això és gust del consumidor.

El vell llibre del Bar Waldorf-Astoria de 1931