Quan Barcelona era un dels principals mercats esclavistes de la Mediterrània

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-occidental que mostra un vaixell, segle XIV, del taller de Jordi de Déu, construït sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

A principis del segle XV, entre el 8,3% i el 14,3% de la població de la capital catalana era esclava.
Les primeres notícies sobre la presència d’esclaus a Barcelona es remunten a principis del segle XI. Eren musulmans que havien estat fets presoners en les guerres contra l’islam. “Des de mitjan segle XIV i durant bona part del XV, el nombre d’esclaus va créixer en part per les greus conseqüències que va tenir la pesta negra sobre la vida econòmica”, explica Armenteros. L’epidèmia havia fet estralls entre la població, hi havia menys treballadors, i per tant s’exigien salaris més alts. Per contrarestar aquestes demandes, es va recórrer a la mà d’obra esclava, que s’aconseguia amb la guerra contra l’islam i amb el comerç de llarga distància, com també han demostrat les recerques de Maria Teresa Ferrer i Roser Salicrú.
Al port de Barcelona hi arribaven esclaus capturats a les costes dàlmates i al mar Negre, a les lluites entre cristians i musulmans a la península Ibèrica, al nord d’Àfrica o en alta mar. Hi havia molta diversitat, però la presència de presoners musulmans va ser ininterrompuda i va tenir dos moments àlgids: les conquestes de Mallorca, València, Múrcia i Menorca entre el 1229 i el 1287, i a finals del segle XV, amb la conquesta de Granada i Màlaga i les campanyes contra les costes del nord d’Àfrica. La guerra civil catalana de 1462-1472 va afectar també el tràfic d’esclaus i la presència catalana a la Mediterrània. Quan va acabar la guerra, Barcelona va haver de reconstruir les seves xarxes comercials i el comerç es va reorientar cap a l’Atlàntic. La capital catalana va passar a ser un mercat secundari. “Hi va haver, però, presència d’esclaus fins a finals del segle XVIII. El 1799, al Diari de Barcelona, encara es publicaven anuncis de vendes d’esclaus”, diu Armenteros.

Article complert aparegut al diari Ara el 14-04-2016

Esclaus a la Mediterrània medieval: el cas català

Esclaus lliberts orientals a Barcelona segles XIV i XV

L’esclau com a inversió? Aprofitament, assalariament i rendibilitat del treball esclau en l’entorn català tardomedieval

Ser esclau a la Girona Medieval ( 1369-1486)

El claustre de Santa Maria de Ripoll VII. Jordi de Déu, l’esclau del mestre Cascalls.

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell d’escultura complerta, quasi exempta, de la cruïlla entre les galeries sud-occidental i sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

“A 9 de febrer de 1390, per contracta amb mestre Pere Gregori, picapedrer de Perpinyà, aquest s’obligava portar 56 columnes de la millor pedra de Vilafranca del Conflent, treballar-les i polir-les pel preu de 330 florins d’or d’Aragó. A 11 de maig següent, mestre Jordi de Déu, escultor de Barcelona, es comprometia treballar per 150 florins, 50 capitells amb figures, 28 bases i 28 cornises, peces totes ben acabades com les que ja havia executat mestre Colí en la galeria de ponent.”

La curta noticia conservada pel monjo Olzinelles del contracte amb Jordi de Déu ens fa saber que els capitells havien d’ésser amb figures, tals com els obrats pel mestre Colí en la galeria de ponent. En això s’endevina la idea dels monjos en la continuació del claustre, que el volien que resultés harmònic del tot amb la galeria primitiva, i a ella en definitiva s’adaptaren els escultors, sortint-se airosos dels àbacs perquè en la galeria superior de l’abat Besora se’ls resolia ja el conflicte, i acomodant-se com pogueren en els capitells, sense prou espai per a figurar-hi cicles histories en serie tal com amava l’època, i recorrent a resoldre’ls figuradament a la manera que podrien haver enllestit una afrontació de dues cartel·les. Artísticament l’obra escultòrica resulta més reeixida en la galeria de ponent, intervinguda pel mestre Colí, i molt més feixuga i fluixa en la galeria de llevant i en canvi els temes vegetals són d’una gran riquesa i finor d’entrellaços en la galeria septentrional que, segons els contractes, resulta ésser obra del mestre Jordi de Déu.

Notes inèdites sobre el monestir de Ripoll. Eduard Junyent

La conservadora del departament d’Art Gòtic del Museu Nacional de Catalunya, M. Rosa Manote en la seva tesi doctoral diu sobre Jordi de Déu: Notable escultor dels segles XIV i XV. Nascut a Messina de família grega. En una ressenya biogràfica s’indica que va ser capturat per un corsari català, mentre que en una altra no es confirma aquest fet i només s’esmenta que els mercaders catalans solien acudir a finals del segle XIV a Marsella a comprar esclaus d’origen grec.
A Barcelona l’adquireix l’escultor real Jaume Cascalls de qui va aprendre l’ofici. Mentre va ser esclau no tenia cognom i es feia dir Jordi de Déu.

Artistes esclaus

Emma Liaño Martínez diu a “Jordi de Déu, un artista sicilià al servei de Pere El Cerimoniós”:
Els termes que ens informen d’aquests aspectes fonamentals de la seva biografia són clars i concisos. En un document de 1377 el rei reclamava a Georgio de Deo, greco …, que es trobava a Cervera, perquè ajudés a Jaume Cascalls en l’acabament d’uns «oratoris» que l’ancià escultor havia deixat sense acabar a Poblet. Un any més tard, amb motiu dels pactes efectuats amb Bernat Pintor, per establir una societat de col·laboració professional, el propi Jordi de Déu afirmava ser mestre de images i de pinzel …, de la ciutat de Mecina … I de nou el monarca, amb els seus requeriments, al·ludeix a la seva baixa condició social el 25 de febrer de 1377, amb motiu dels esmentats «oratoris»: … que encontinent facats partir el dit maestre Jacme ab el seu esclau, qui es abte en aytals obres …, i fins i tot a propòsit dels sepulcres dels infants: … e com sapiam be que en aqueixes partides no ha persona tan abta a fer les dites tombes con Jordi, qui fou esclau de mestre Johan (sic) de Castays, ….
No sabem com va ser sotmès a esclavitud. Encara que la major part dels esclaus que arribaven a Catalunya a la Baixa Edat Mitjana procedien d’un lucratiu comerç, l’arribada de Jordi de Déu al taller de Cascalls pot ser degut més a raons bèl·liques que comercials. I, en concret, a la intervenció de les tropes de la Corona d’Aragó a favor de Frederic IV de Sicília, germà de Leonor, la tercera esposa de Pere el Cerimoniós, quan precisament la ciutat de Messina, punt vital del pas de l’estret, va gestionar l’arribada a l’illa de la reina Joana de Nàpols.

Jordi de Déu, un artista siciliano al servicio de Pedro el Ceremonioso

POTATGE DE LLEGUMS AMB BACALLÀ

INGREDIENTS
150 grams de cigrons, 150 grams de llenties,
150 grams de mongetes blanques, 150 grams de bacallà,
100 grams d’arròs, 2 ous cuits,
1/2 ceba, 2 grans d’all,
julivert, pebre, oli, sal.

PREPARACIÓ
Les mongetes i els cigrons s’han de remullar des de la nit anterior. En una cassola gran es
couen les mongetes cobertes amb aigua calenta, a més dels cigrons, les llenties i una
branqueta de julivert picat.
Mentrestant, es rosteix el bacallà a la planxa, se li treuen després la pell i les espines i
s’esmicola. Quan els llegums estiguin tendres, s’afegeixen el bacallà i un sofregit preparat amb
els alls i la ceba picats molt menuts.
Quan arrenqui el bull, s’agreguen l’arròs, una mica de pebre i es rectifica el punt de
sal. Es barregen bé tots els ingredients i es couen fins que estiguin al punt. abans de
servir, es deixa reposar el potatge uns minuts i s’adorna amb els ous cuits picats.

 

La cuina dels convents

Bibliografia:
– Jordi de Déu i l’italianisme en l’escultura catalana del segle XIV. Pere Beseran i Ramon. Ed: Diputació de Tarragona
– L’escultor de Déu (novel·la). Vicenç Aguado. Editorial Gregal

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll VI

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Escarola, capitell de la galeria sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

L’escarola es creu que té el seu origen a la mediterrània, expandint-se el segle XIII per la resta d’Europa, per aquestes dates es comença a conrear la varietat arrissada a casa nostre (la que mostra el capitell).

 

Amanida d’escarola, magrana i truita fumada:
Una amanida lleugera, ràpida de preparar i de bona presentació pel contrast de la magrana amb l’escarola. La dolçor de la magrana contrasta perfectament amb la lleugera amargor de l’escarola.
Es pot amanir amb una lleugera vinagreta, on la llimona substitueix el vinagre.

200 grams d’escarola.
2 filets de truita fumada
1 magrana
El suc de mitja llimona
4 cullerades soperes d’oli d’oliva verge extra.
Sal.

Si substituïm la magrana per taronja, tenim una festa de cítrics.

La cuina andalusí

El claustre de Santa Maria de Ripoll V

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Tritó i tritonissa, capitell de la galeria nord-oriental obrada pel taller del mestre Colí de Marville al segle XIV, sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

Les sirenes i el pecat.
Tres de les quatre galeries del claustre mostren sirenes, dues a la galeria Romànica del segle XII, una a la galeria del taller del mestre Colí i una a la galeria del mestre Jordi de Déu.
En la galeria romànica es mostren els dos tipus arcaics, la dona -ocell i la dona-peix. En el romànic un grup de sirenes-peix es representen amb cua bífida que subjecten amb les dues mans. Poden portar instruments musicals que al·ludeixen al seu cant mortal entonat amb la seva veu captivadora, també poden subjectar algun peix o gran cargol de mar fent al·lusió al medi aquàtic en què viuen. I a partir del gòtic el seu atribut més comú va ser el mirall i la pinta donant lloc al tipus iconogràfic de les sirenes coquetes, perquè la pinta actuava com a símbol de la seducció femenina i el cabell era un mitjà de seducció.
La sirena-peix, amb la part inferior pisciforme i cua única va tenir com a model les tritonisses, companyes dels tritons. El seu aspecte és més seductor que el de les sirenes-ocell i és per això pel que aquestes estan associades als símbols demoníacs, mentre les pisciformes es vinculen a la luxúria.

Las sirenas Laura RODRÍGUEZ PEINADO Universidad Complutense de Madrid Dpto. Historia del Arte Medieval

Panada de truita de riu:
massa:
Farina
un pessic de llevat
oli
sal

Per la farsa:
1 o 2 truites segons mida
4 ous
oli
1 ceba
mantega per untar
1 rovell d’ou
llet
sal pebre vermell
safrà
coriandre

Es neteja el peix,  fent-lo bullir al vapor o en aigua i sal (i espècies, si es vol) i esmicolem la seva carn reservant. S’ofega una ceba molt picada amb una mica d’oli fins que quedi transparent i es retira.
En una cassola (millor de fang) es baten els ous, s’afegeix la ceba ofegada i les espècies. Es bat tot bé tapant la cassola. Per fer la massa barregem en un bol un pessic de sal i llevat, 3 tasses de farina de blat i un raig d’oli.
Després, anem tirant aigua a poc a poc, remenant fins a obtenir una bola que no s’enganxi als dits. Aquesta massa la deixem reposar una hora i mitja en un bol amb un drap humit per sobre. Es parteix en dos aquesta massa i es pasta i estiren les dues peces amb un corró fent dues làmines una més gran que l’altra. En una font per coure greixada amb mantega posem la massa estirada de major grandària adaptant-la a la forma de la font.
Omplim aquesta massa amb el preparat de peix que teníem reservat de manera uniforme. Cobrim aquest farcit amb l’altra massa cuidant d’enganxar bé les vores i fent-li uns orificis amb una forquilla. Finalment, fiquem la nostra panada preparada dins d’un forn preescalfat a 200 º graus de temperatura durant 45 minuts.

La cuina andalusí

El claustre de Santa Maria de Ripoll IV

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

 

Capitell de la galeria sud-occidental que mostra una ovella, segle XIV, del taller de Jordi de Déu, construït sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408) i fotografia d’ovella Latxa.

Ovella raça ripollesa
La raça Ripollesa és una raça ovina autòctona del nord-est de Catalunya, que es considera que prové de l’encreuament dels ovins que poblaven antigament els Pirineus centrals amb individus de tipologia Merina arribats com a conseqüència de la transhumància.
( Dossier tècnic, Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural)
L’ovella merina es creu fou introduïda a la Península pels musulmans provinent del nord d’Àfrica.
L’ovella latxa forma part de les races d’ovelles del País Basc i Navarra de pèl llarg que no s’han creuat amb sang de bestiar merino a causa de la prohibició de les importacions d’animals exògens

Còrdova era segurament la ciutat més culta i avançada d’occident a l’època, i entre els segles VIII i XII és crea un ampli flux d’intercanvi entre la societat andalusí i la cristiana, Això fa que els productes introduïts pels musulmans es vaguin fent habituals en tota la península. Havien introduït l’albergínia, la carxofa, els espàrrecs, els espinacs, l’arròs, el meló, la síndria, les carabasses, l’albercoc, la magrana, la canya de sucre, el safrà, la canyella, el gingebre i la majoria de cítrics. També noves formes de cuinar com les mandonguilles, l’escabetx, les panades, els milfulls, els fideus, els macarrons, els torrons, l’arròs amb llet, els bunyols, i la major part dels dolços existents a la península ibèrica.

XAI AMB POMES

INGREDIENTS:
1 quilo i mig de xai,
3 pomes àcides,
1 cullerada de mantega,
pebre en pols,
oli,
sal.

PREPARACIÓ
Es pelen les pomes, es tallen en quatre trossos i després en rodanxes gruixudes. Es cobreix amb elles el fons d’una cassola apta per al forn, es posen damunt la mantega i el xai tallat en trossos petits. S’assaona amb una mica de pebre i sal, i es ruixa finalment amb un raig d’oli.
Es tapa la cassola i es deixa coure a foc moderat uns minuts abans de introduir-la al forn a temperatura baixa, fins que el xai estigui tendre. Durant la cocció s’ha de regar el xai de tant en tant amb una mica d’aigua.
Se serveix molt calent passant el xai a una font, regant-lo amb el seu suc i envoltant amb les pomes.

La cuina dels convents

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll III

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria Nord-occidental del segle XII, romànica, bastida sota els abadiats dels abats: Pere Ramon, Gausfred i Ramón de Berga.

“….las sirenas, criaturas traidoras y feroces, cantan alegremente en la tempestad porque prevén que con el mal tiempo las naves se hundirán y los marineros morirán de forma que ellas tienen así comida abundante, mientras que con el buen tiempo lloran porque no obtendrán el botín deseado”

La tradición de los bestiarios franceses y su influencia en la península ibérica. Llúcia martín pascual ( Universidad de Alicante).

Panada d’anguiles

per la massa:

  • 500 grs de farina de força
  • 25 grs de llevat
  • tassa d’aigua
  • oli
  • sal

pel farcit:

  • 1 kg i ½ d’anguiles de riu
  • 6 dents d’all
  • julivert
  • oli d’oliva
  • safrà
  • sal

    Mentre deixem créixer la massa, prepararem les anguiles: Començarem per treure’ls tota la viscositat que les recobreix, després les obrirem i netejarem el seu interior, també tallarem el cap. Les amanirem amb l’all, el julivert, la sal i el safrà i les regarem generosament amb oli. Amb una mica més de la meitat de la massa fem la base de l’empanada, posem les anguiles senceres formant un cercle. Cobrim amb l’altra part de la massa ben estirada i tanquem tot al voltant fent una vora. Li farem un forat al centre perquè surti el vapor i l’adornarem al nostre gust.
    Es menja aixecant la tapa.

    El llibre de Sent Soví ens ofereix una recepte de panada de Lampresa.

    Sent Soví ( 1324). Receptari medieval d’autor anònim redactat en català, el primer receptari conegut de cuina catalana i un dels receptaris europeus més antics escrits en una llengua diferent del llatí.

    El llibre de Sent Soví

El claustre de Santa Maria de Ripoll II

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Pastor amb ramat, imposta galeria sud_oriental / Pastor con rebaño, imposta galeria sur-oriental

Imposta d’un capitell de la galeria sud-oriental que mostra un pastor amb un ramat, segle XIV. Galeria del taller de Jordi de Dèu bastida durant l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408).

Els monestirs de muntanya tenien dificultats per fer pasturar el bestiar a l’hivern degut a la neu permanent, i els monestirs de la plana no podien fer pasturar el bestiar a l’estiu degut a l’alta fertilitat de les terres i el seu conseqüent conreu. Degut amb això, la preocupació principal dels territoris del Prepirineu català, a través dels monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, va recaure en la creació d’una xarxa de camins, estable i segura, que permetés el trànsit del ramat entre la plana i la muntanya. D’aquesta manera, es consolida la xarxa de camins ramaders catalana i s’estabilitza una activitat econòmica que es mantindria molt potent fins a les darreries de l’edat mitjana.
( Camins ramaders i transhumància a Catalunya. Eduard Trepat i Anna Vilaseca, Fundació del Món Rural)

Espatla de moltó farcida
Recepte extreta del llibre de Sent Soví ( 1324), receptari medieval d’autor anònim redactat en català, és el primer receptari conegut de cuina catalana i un dels receptaris europeus més antics escrits en una llengua diferent del llatí.

Text original:


Traducció i ajustament de la recepta ( http://www.sentsovi.cat):

Aquesta espatlla de moltó farcida, és una recepta amb un farcit interessant de carn amb alls cuits, panses i espècies. A més, el procés d’elaboració que s’explica en el Sent Soví és un “farcit” que embolica l’os de l’espatlla i que es lliga amb tela de moltó i posteriorment es travessa amb un ast i es cou al foc.

Ingredients:
1 espatlla de xai d’1 kg
100 g de cansalada fresca
25 g de julivert
Farigola
1 ou
6 grans d’alls
40 g de panses
Sal
2 claus d’olor
6 grans de pebre negre
Canyella en pols

El primer pas és desossar l’espatlla de xai. Ho podem fer nosaltres o demanar-ho al carnisser. Una vegada tenim la carn sense os, agafem parts de les puntes o parts que no ens ajudin a embolicar després el farcit i els posem a coure amb aigua freda juntament amb la cansalada i les herbes. Ho coem a foc suau durant 1h i, quan faltin 20 minuts, afegim els alls pelats. Traiem la carn de l’olla i els alls i ho deixem temperar.
Piquem les carns amb un ganivet i ho posem en un bol amb els alls tallats, les panses, el julivert que hem cuit picat, l’ou batut i les espècies. Barregem i corregim de sal.
Estirem sobre el marbre l’espatlla i la salem. Posem a sobre el farcit i ho lliguem bé amb fil de cuina.
Coem l’espatlla a 200 ºC al forn durant una hora o, si tenim termòmetre de sonda, fins que aquest arribi als 65 ºC.

 

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll I

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen.

Sopar de Sant Benet i Santa Escolàstica, capitell situat a la galeria nord-oriental obrada pel taller del mestre Colí de Marville, segle XIV, sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol. ( gener 1387 – setembre 1408).

Els monestirs, sense excepció, consumien importants quantitats de peixos de riu. Tots ells, i des d’èpoques primerenques, havien anat instal·lant pesqueres en els llits dels rius que travessaven les seves terres. La difusió del molí d’aigua, la resclosa del qual s’emprava com a viver , va contribuir a estimular el consum de peix, abundaven l’anguila, la truita i el barb que apareixen a taula fresques, salades o fumades.

Altres formes de consum eren les panades (peixos fets “en pa”) i els escabetxos, importats de la cuina musulmana. La primera recepte d’escabetx ens la serveix el metge sevillà del segle XII Zuhr-Avenzoar, que recomana preparar així l’escabetx: s’escalda el peix en aigua calenta, tot seguit es posa en una cassola de terrissa o de pisa vidriada amb una mica d’oli. Quan ja estigui cuit es deixa a foc lent i se li afegeix un brou preparat amb vinagre i gingebre.

La truita de riu era uns dels peixos que més es consumia, truita escabetxada:

Ingredients (per a 4 persones):

  • 4 truites del país de bona mida
  • 1 got d’oli
  • 1 got de vinagre
  • 4 grans d’all
  • Clavell, sàlvia, timó, orenga, pebre en gra o altres herbes aromàtiques
  • Farina
  • Sal
  • Oli per fregir