La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. IV

Entrats els miquelets al monestir, a poc va cremar primer l’arxiu, ja seguida la rosassa de la façana del temple va vomitar rabioses flames, procedents de l’incendi de l’orgue, el qual, situat sobre la porta principal, abastava amb la seva grandiositat tot l’ample de la nau. De l’orgue el voraç element es va propagar al restant del temple. Aquest, però, i l’arxiu van ser les úniques peces, bé que fartes, que van cremar.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. III

Tots aquests fets havien de servir perquè els monjos vigilessin; i a no ser suficient aquests, es diu que rebien avisos de Barcelona, on s’havia ja perpetrat el crim. Després de l’incendi dels convents de Barcelona, l’agost de 1835, el capità general Llauder … Va arribar fugitiu cap a les onze de la nit a Ripoll, acompanyat de 700 u 800 homes, i es va allotjar a l’abadia … A les tres de la matinada va marxar en direcció a França, i la tropa abandonada pel seu general va tornar a Ripoll. El Comandant del regiment, que era Don Quirze, va avisar a la plaça a diversos monjos a fi que es guardessin. Així escriu un cronista ripollès, però omet dir-nos el dia del pas de Llauder per Ripoll. No obstant això, per documents emanats de la mà de Llauder sabem que el 5 era a Vic i el 8 a Puigcerdà, i pel mateix la seva estada a Ripoll es va efectuar en una de les tres nits que van des del 5 al 8 d’agost. Tinc dades per creure que va ser en la del 5 al 6. Són del monjo d’aquest cenobi Don Joaquim Xifré les següents paraules: Temps abans de la catàstrofe el Comandant d’armes de Ripoll em va encarregar digués als monjos la prudent conveniència que es retiressin del monestir, en raó a què disposava de poca força d’exèrcit, i que pel mateix li seria difícil contenir un atac si s’intentés. … I d’aquí sense dubte que alguns dels cenobites anessin a trobar al cap del batalló, el qual els va dir que un atemptat a vegades difícilment s’evita, i així que els aconsellava que posessin fora de perill quan poguessin. Per aquest avís sens dubte, i per altres repetits rebuts pels monjos, aquests van treure o posar fora de perill els seus objectes de valor i papers d’importància.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. II

En la guerra civil d’aleshores Ripoll decididament es va abalançar cap al costat liberal, i va armar els seus homes amb el fusell de nacional o urbà. L’autoritat superior del Principat va fer de Vic centre d’operacions del batalló de miquelets Tiradors d’Isabel II, conegut vulgarment pel batalló de Montero, bé que llavors estaba comandat pel comandant Don Tomás Metzger. Aquest batalló va ser el primer que es va crear, ja l’any 1833, i estava compost de joves eixelebrats, gairebé tots de Barcelona. Constava de mil places i estenia les seves operacions per aquell costat de la muntanya catalana, recorrent els districtes de Ripoll, Berga, Alpens, etc.

Text complet. Descarregar PDF

Script 5

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll extreta de “Los Religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, por Cayetano Barraquer y Roviralta”, canonge xantre de la Catedral de Barcelona. Editada a Barcelona el 1915 amb llicència eclesiàstica.

Digitalitzada per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicada sota domini públic, sense restriccions d’ús.

L’autor Cayetano Barraquer confesa en la introducció que l’impuls que el va moure a ressenyar la memòria dels fets de 1835 no va ser altra que l’evidència que totes les històries ja escrites sobre la persecució de 1835 les trobava coixes i mentideres.

Així ens presenta el seu treball:

Durant molts dels lustres que van seguir al nefast 1835 gairebé res es va escriure en descripció dels convents, ni en relat circumstanciat del crim. Va ser necessari que transcorregués mig segle perquè els autors catòlics proferissin la veritat. En aquesta època, veient que encara vivien alguns dels homes d’aquell temps, vaig sentir vehements desitjos d’interrogar i d’escriure després els seus relats. Per això em vaig inclinar a escriure la descripció de les cases religioses d’homes de Catalunya, i la història verídica de les persecucions per elles sofertes en el meu segle XIX, que és la present.

I ens explica com va ser el seu pla de treball:

Convenia abans de res recollir aquelles dades que per moments s’escorrien d’entre els homes per estar guardats únicament en la memòria d’ancians testimonis; i així vaig acudir a interrogar els vells que van intervenir en les coses i en els fets, ja fossin religiosos, els seus enemics, o ja simples espectadors. A principiar de 1880 començava jo aquesta perquisició, és a dir, quaranta-cinc anys després del criminal fet. En segon lloc vaig acudir als arxius i biblioteques públics i privats. En tercer vaig visitar els monuments monacals que encara subsistien. Sense criteri preconcebut, o preocupació, apuntava totes les notícies que em venien a la mà, tant favorables com adverses als frares, deixant per al seu dia el treball de pesar-les i varolar-les amb bon criteri. Les persones interrogades arriben a centenars.

Desprès va venir la consulta d’arxius.

El lligall de la Capitania General de Catalunya, titulat: «Expedientes de las ocurrencias desde el 23 de julio hasta el Real decreto de amnistia de 25 de septiembre de 1835 ».

Els manuscrits procedents de monestirs i convents, custodiats a la sala de Monacals del Reial Arxiu de la Corona d’Aragó.

Els protocols de Notari d’Hisenda, o sigui de la desamortització, on es ressenyen nombrosos convents, les seves finques i drets.

L’Arxiu Notarial de Girona on hi han els protocols dels notaris d’Hisenda del temps de la desamortització.

Un cop acabada la perquisició de dades orals i dels manuscrits, vaig dedicar la meva atenció als diaris antics.

Aquest llibre és el resultat.

En el seu treball d’investigació, ampli i riguròs, es relacionen els fets a través de les cròniques i d’entrevistes amb testimonis, i podem trobar una relació exhaustiva de totes les compres-vendes, amb noms i cognoms. Ens dona una visió molt interessant, i en ocasions inèdita, del procés de desamortització dels béns de les ordes religioses, el context en el qual es van donar els fets de 1835.

Aquí presentem el text íntegre relacionat amb Ripoll i la destrucció de Santa Maria de Ripoll.

Script_5. pdf

Recull de “El claustre de Santa Maria de Ripoll. Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen”

La publicació, que a continuació presentem, és la suma del seguit d’articles publicats sota el nom de “El claustre de Santa Maria de Ripoll. Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen” a la web de l’Associació Palimpsest entre el mes d’abril de 2018 i el gener de 2019. Aquesta sèrie d’articles fa un recorregut cronològic per diferents històries inspirades en els capitells i les impostes del claustre de Santa Maria, que a la vegada es converteix en un recorregut per la història del monestir de Ripoll des del segle XII fins a la seva destrucció a partir de 1835.

Llibre PDF

El claustre de Santa Maria de Ripoll XXIV

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria Nord-occidental del segle XII, romànica, bastida sota els abadiats dels abats: Pere Ramon, Gausfred i Ramón de Berga

El segle XIX: la destrucció del monestir

Context històric que emmarca la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll

Flam de taronja

Es posen 4 ous complerts (clares i rovells), mitja lliure de sucre i el suc de quatre taronges. Es fa bullir al bany maria igual que un flam de llet.

Receptari d’Agustí Cavalleria i Deop.
Arxiu Comarcal del Ripollès

Reglament de desafiaments

La Gaceta del Gobierno de México de 1835 publicaba en el
Capítulo II d’una asociació el
Reglament de desafiaments

Art. 1. En todo lance de honor, la persona insultada tendrá la elección de arma.
2. El insulto por vía de hecho destruye cualquier otra ofensa verbal o escrita.
3. La corte de honor no reconoce mas que dos armas, la espada y la pistola
4. Se usará en el caso, espada de combate, conocida bajo el nombre de calichernande del nombre de inventos; las espadas deberán ser iguales de largor; sin embargo, la diferencia de una pulgada no será razón suficiente para omitir el combate, solo sí que los testigos de ambos adversarios echarán suertes.
5. Si el insultado por vía de hecho eligiere la pistola, tirará el primero: si el insulto se ha verificado por vía de hecho, el insultado tendrá el primer fuego, y tirará de uno hasta tres, y la parte contraria no podrá tirar sino desde cuatro a seis. Si el agresor fuere herido, tendrá, y solo en este caso, el derecho de tirar en seguida: en la circunstancia de que el agresor, después de haber aguantado el primer fuego, no hubiere sido tocado, no podrá levantar la pistola hasta después de estas palabras, pronunciadas por el principal testigo: listos: pero el insultado no tendrá el primer fuego sino una vez: y si el combate continua, se tirará uno y tres. Golpe marrado o fogonazo de la ceba, se contará por tiro.
6. El combate a la espada continuará hasta que el ofendido o sus testigos se den por satisfechos.
7. En caso de que uno de los combatientes fuere herido, será de la obligación de los testigos detener el combate, y entonces los médicos han de ser consultados, y ellos deberán decidir si ha de continuar: los combatientes y los testigos respetarán religiosamente la decisión de estos Sres.
8. El combate a pistola será como sigue: si el ofendido no lo fuere sino de palabra o por escrito, la distancia no podrá ser menos de diez pasos, y los combatientes tirarán desde la voz: listos: fuego: uno: dos: tres.
9. Las pistolas deberán ser con piedra de chispa o pedernal: en ningún caso podrá usarse de las rayadas o surcadas por dentro del cañón, ni de las de pistón, émbolo o cilindro sin piedra.
10. El individuo que deba presentarse en el sitio del combate, ha de ir acompañado de dos testigos a lo memos: todo reencuentro sin testigos queda prohibido.
11. Todo individuo que se presente en la liza o sitio, deberá hallarse en estado de sobriedad; si al contrario, será del deber de los testigos el retirarse, y en ningún caso podrá realizarse el combate por el mismo motivo que lo provocó.
12. Todo individuo que fuere insultado por otro que se halle embriagado o tenga tal hábito, o que sea conocido por malas costumbres, deberá no solo rehusar el desafío, sino que estará en el caso de hacerle comparecer ante los tribunales de justicia.
13. En caso de duelos entre personas extrañas a esta asociación, si la corte de honor fuere solicitada, deberá ésta dar su parecer y sus consejos.
14. La corte de honor tendrá en ciertos casos el derecho de pronunciar: que no hay bastante causa para lidiar, o combatir, y deberá emplear todos los medios posibles para procurar el reconciliar las partes.
15. Ninguno de los combatientes estará obligado a esperar sobre el sitio señalado a su adversario mas de una hora, (excepto en casos de accidentes mayores), y el negocio será con esto terminado. – Bernard Marigny presidente – J.B. Planchê, vicepresidente . – Auguste Douce, vicepresidente.

BNE

wikipedia Commons

Naixements entre 1833 i 1839

Entre 1833 i 1839 neixen:

el 21 d’octubre de 1833 a Stocolm Alfred Bernhard Nobel

el 24 de març de 1834 a Walthamstow ( Angleterra) William Morris

el 19 de juliol de 1834 a Paris Edgar Degas

el 30 de novembre de 1835 a Florida Mark Twain

el 17 de febrer de 1836 a Sevilla Gustavo Adolfo Becquer

el 24 de febrer de 1837 a Santiago de Compostela Rosalía de Castro

l’11 de juny de 1838 a Reus Marià Fortuny i Marsal

el 8 de juliol de 1838 a Constanza Ferdinand von Zeppelin

el 19 de gener de 1839 a Aix en Provence Paul Cézanne

el 21 de març de 1839 a Pskov ( Rússia) Modest Músorgski 

El tractat d’Elliot, 1835

El tractat d’Elliot per la salvaguarda dels presoners de guerra es signà el 27-28 d’abril de 1835, en dona notícies el

Por los mismos días en que Valdés pene­traba y se batía en las Amezcuas, la capi­tal de la monarquía, con ella todla Espa­ña, se hallaba altamente alarmada por la aparición de lord Elliot en las provincia con una misión trascendental cerca del Pretendiente. Unos atribuían esta misión del gobierno ingles á un plan de interven­ción estrangera, otros á una traición de las potencias unidas por el tratado de la cuá­druple alianza para sentar á don Carlos en el trono de Isabel; otros, en fin, al objeto noble, pero descabellado, de hacer frater­nizar á los dos campos enemigos. El minis­terio inglés, compuesto á la sazón de torys, no inspiraba confianza alguna. En la sesión del 21 de abril el señor Alcalá Galiano in­terpeló acerca de estos rumores al gabine­te, y el señor ministro de estado tranquili­zó un tanto los ánimos, asegurando que no se trataba de intervención ninguna, y que la misión de lord Elliot no tenia mas objeto que regularizar la guerra de Navarra, según las instrucciones de que había dado cuenta fiel al gobierno español el gobierno de Inglaterra.

En efecto, lort Elliot, acompañado del coronel Gurwood, después de haber teni­do una entrevista con don Carlos, se vio con Zumalacárregui en su cuartel general de Asarta, y le propuso, á nombre de la hu­manidad y de los gobiernos de Inglaterra y Francia, medios de poner término al bár­baro sistema de fusilar á los prisioneros y vencidos.

Convino el caudillo rebelde en la estipu­lación, y sin pérdida de tiempo los envia­dos de Inglaterra se trasladaron á Estella para obtener del general Valdés igual convenio.

En virtud de este tratado, que tomó el nombre de Elliot, los comandantes en gefe de los ejércitos que se hacían la guerra en las provincias de Guipúzcoa, Álava, Vizcaya y el reino de Navarra, convinieron en conservar la vida á todos los prisioneros que se hiciesen por una y otra parte, y en cangearlos cada tres meses, ó mas á menu­do, conforme las circunstancias, en justa proporción de número que cada parte tuviese, y por igualdad de clases. Estipulóse ademas que se respetarían los hospita­les y depósitos de prisioneros, que no se daría muerte á nadie por opinión política sin formación de causa, y que se haría estensivo el tratado á otras provincias, si las contingencias y vicisitudes de la guerra llevaba á ellas á las partes contratantes. Este tratado lo firmó á 27 de abril en su cuartel general de Logroño el general Valdés, y à 28 del propio mes en su cuartel general de Artaza, Zumalacárregui. Firmáronle ade­mas Elliot y el coronel Gurwood.

Google Books