Context històric que emmarca la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll I

La primera guerra carlina des d’una  mirada ripollesa.

Los partidarios de Carlos V no dudaban del triunfo de su causa, y los de Cristina, declarada reina gobernadora durante la menor edad de Isabel segunda, procuraban sostenerse en el poder y contener la rebelión que en varios puntos se había manifestado abiertamente; por el partido de Cristina se habían declarado todos los liberales y realistas moderados, los Grandes de España, a excepción de uno o dos, casi toda la nobleza, varios generales, magistrados y otros hombres de mérito que antes habían seguido las banderas realistas, los propietarios, los comerciantes y el pueblo de las ciudades, capitales y villas de la nación, los hombres pacíficos que cansados de tantos trastornos y revueltas creían de buena fe hallar en el reinado de Isabel segunda la justicia, paz y tranquilidad que tanto deseaban; al partido de Carlos V pertenecían los ultrarrealistas, una gran parte del clero secular, todos los religiosos de las órdenes eclesiásticas y el bajo pueblo de la población rural, mirando al infante don Carlos como un defensor acérrimo del altar y del trono, protector decidido de los derechos del clero, enemigo de toda reforma e innovación creyendo no sin fundamento que continuando el gobierno establecido por Cristina, volverían a gobernar los liberales, renacería pujante y altanera la Revolución, seguirían las reformas, se atacarían los derechos e inmunidades de la Iglesia y que se renovaría la persecución contra la religión y sus ministros.

Cronica de la villa y monasterio de Ripoll. Eudald Mirapeix i Illa, notari (1791-1858). [Transcripció realitzada per Eudald Graells i Puig l´any 1917, de l´original, facilitat per Ramir Mirapeix i Pagès, net de l´autor] 

Arxiu Comarcal del Ripollès (ACRI)

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on Pinterest

Servei a la “francesa” o a la “russa”

En l’època de Ferran VII s’estilava el servei de taula a la “francesa”. Els plats es col·locaven tots al mateix temps sobre la taula i els comensals es servien el que volien. El menjar solia acabar fred. A l’època isabelina es va introduir a Espanya el servei a la “russa”, que havia portat a França el 1809 el príncep Kouriakin, ambaixador del zar Alexandre I i de França passà a Espanya a mitjans de segle. En aquest estil, els servents van portant els diferents plats que es col·locaven davant cada comensal, tal com es fa avui dia. El servei a la russa implicava que hi havia un menú tancat. Les peces venien ja trinxades de la cuina mantenint-se sempre calentes. També apareixent les copes que es col·loquen a taula.

Al segle XIX, la burgesia opta per preparacions i menús opulents, sovint inspirats en la cuina francesa burgesa, que menyspreava les cuines tradicionals i casolanes com la catalana, la italiana i l’occitana. És en aquest segle quan apareix per primera vegada en una referència escrita el pa amb tomàquet.

Els burgesos de casa benestant tenien minyones i cuiners. Amb unes receptes més refinades que s’emmirallaven en la cuina francesa i italiana, considerades de prestigi, la qualitat es mesurava per l’exclusivitat i el preu del producte.

Les classes mitges que tenien una cuinera, eren rebutjades i mal vistes pels cuiners i gastrònoms. Es considerava que no només sabien cuinar pocs plats sinó que, a més, per qüestions físiques, no era bo que estiguessin tant de temps de peu a llocs tan calorosos. Així i tot els llibres de cuina es dedicaven majoritàriament a les dones, ja que eren les responsables d’aquest aspecte de la vida familiar i, encara que no cuinessin elles mateixes, havien de conèixer els diferents plats i com es cuinaven per assegurar que l’alimentació familiar fos la correcta i no es malgastaran aliments.

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on Pinterest

Agustí Cavalleria i Deop, l’autor del receptari

Imatge cedida per l’Arxiu Comarcal del ripollès

Agustí Cavalleria i Deop, neix el 13 de desembre de 1830 i mora el 22 d’agost de 1885 de còlera.

Advocat i notari ens deixa testimoni en primera persona de l’entrada a Ripoll de les tropes carlines el 27 de maig de 1839.

L’origen familiar es remunta a Itàlia, d’allà passen al Rosselló, a Cerdanya, Campdevànol i finalment a Ripoll. La família es dedica a la industria del ferro fins al 1810, que Francisco de Asís Cavalleria i Romeu deixa l’ofici ancestral per esdevenir botiguer de teles, i emparenta amb la família Jordana. El seu fill Francisco de Asís Cavalleria i Jordana esdevé farmacèutic, com també el pare d’Agustí. Membre de la burgesia ripollesa, es casa amb Josefa Budallés i Deop el 1857.

Agustí Cavalleria i Deop era oncle d’Eusebi de Budallés Gumbau, mort el 1939, pare de Consuelo Budallés Surroca.

El 1951 mora a Barcelona l’últim descendent de la nissaga Cavalleria.

La casa dels Cavalleria estava situada al carrer del Valls o Trinitat, al número 39.

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on Pinterest