Inici de la primera guerra carlina a Catalunya III

Diario de Barcelona”, dilluns 16 de decembre de 1833.

Encoratjats els enemics de l’ordre, i del Tron de la legitimitat per l’ocupació i permanència dels revoltats a Morella, així com els seus corifeus a la vista d’aquell perniciós exemple i per altres intrigues i auxilis pecuniaris que m’anunciaven, han tractat en aquests últims dies de consumar els seus perversos designis per al que s’ha emprat 1a més sol·licita activitat. En efecte, els avisos i notícies que de tantes parts rebia no presentaven símptomes que posesin al descobert les seves trames, tot i que donaven senyals evidents de conats quasi generalitzats a tots els Corregiments, i repetits fets particulars han donat mostres convincents que es caminava precipitadament a trastornar el públic repòs, i alterar la tranquil·litat que mal que els pesi als enemics coneguts de la nostra innocent REINA i de la nostra prosperitat, ha estat i continuarà sent l’enveja d’altres Províncies no tan afortunades: enmig de tots els meus naturals desitjos em portaven a les fronteres de València per impulsar l’aviat extermini dels que havien gosat fer tremolar la bandera de la revolució a Morella; però em va retenir el meu deure i primer interès que és mantenir il·lesos i pacifica la meritòria i bella Província posada a la meva cura la tranquil·litat veia aviat amenaçada i l’imminent perill no m’era desconegut majorment si l’acolliment de l’Autoritat se separava del centre que li convenia conservar: convençut d’aquesta necessitat vaig deixar la meva primera inclinació auxiliant aquella Província amb una columna escollida i em vaig dedicar a dictar totes les providències que vaig creure conduents a la conservació de la tranquil·litat que es gaudeix i a l’aviat escarment dels malèvols, si a pesar de tota previsió i dels meus incansables esforços aconseguien posar en pràctica els seus conats, i així ha succeït efectivament amb els 17 il·lusos que van gosar armar-se als voltants de Vic i que l’esvalotament va existir solament tres o quatre hores, al cap de les quals, eren ja presa de 1a més constant vigilància i coneguda activitat nou d’ells, que sotmesos als tràmits del judici legal, patiran el rigor de les lleis vigents, quedant els altres dispersos i fugitius implorant el perdó, i que probablement vindran a patir la mateixa sort que els

primers. Aquest esdeveniment que ha estat conclòs amb major velocitat que els del Tey i Galceràn, i els continus avisos que he rebut de la velocitat amb què de tot arreu marxaven forces contra aquest grapat d’il·lusos, proven que aquests gens poden fer en la il·lustrada i fidel Catalunya en la qual s’estavellaven totes les temptatives no obstant això com pesa sobre meu cor la sort dels extraviats per pocs que siguin, i com abundo en el principi que val més prevenir que castigar, em dirigeixo a V.S. perquè faci conèixer a tots els seus subordinats quan impotents són en aquesta província les mesquines branques dels malvats, i quan satisfactori em seria que convençuts tots d’aquesta veritat i dedicant-se a les seves tasques sota un Govern il·lustrat i de pura protecció, deixessin aïllats als seductors, i pogués jo congratular-me en veure reduïts a aquests a la seva veritable impotència i als meus dignes compatriotes, assegurats en el seu repòs inalterable i confiats en el seu futur feliç, que és a tot el que s’estén la meva ambició.

Però perquè aquests béns no siguin contrariats pels incauts o pels malvats, que en tots temps cal tenir subjectes i continguts, farà V.S. al mateix temps les prevencions més adequades i precises a totes les Autoritats als que competeixi perquè estiguin disposades les mesures més pròpies a destruir els primers passos qualsevol moviment, comptant amb tota seguretat amb què volaran a qualsevol punt que s’hagués de menester noves forces que destruiran tota esperança d’assajar en aquesta província els desordres, que tan temeràriament es volguessin repetir = Déu guardi a V. molts anys. Barcelona 15 de desembre de 1833. = Manuel Llauder.

Diario de Barcelona

 

 

Inici de la primera guerra carlina a Catalunya II

Diario de Barcelona”, dijous 7 de novembre de 1833.

Havent-se absentat d’aquesta plaça el tinent il·limitat de cavalleria, D. Josep Gualdo, i el d’infanteria de la mateixa procedència D. Esteve Dinat (a) Guré, i de la vila de Martorell Benet Roca, capità que va ser dels voluntaris realistes, als que estic processant per haver projectat en unió amb altres apoderar-se de la persona de l’Excm Capità Genera D. Manuel Llauder, o disparar-li en el seu trànsit des d’Esparreguera a aquesta capital, al Barranc del Sant d’en Sunyol, el dia 19 de desembre últim quan venia a prendre el comandament d’aquest principat: usant de la jurisdicció que la REINA nostra Senyora té concedida en aquests casos per Reials ordenances als oficials del seu exèrcit, pel present cito i emplaço per primer edicte o pregon als expressats D. Josep Gualdo, D. Esteve Dinat (a) Guré i Benet Roca, assenyalant la Reial Ciutadella d’aquesta plaça on hauran de presentar-se personalment dins el terme de nou dies, que es compten des del dia de la data a donar els seus descàrrecs i defenses; i de no comparèixer en el referit termini se seguirà la causa i se sentenciarà en rebel·lia per la Comisió militar, sense més dir ni emplaçar, per ser aquesta la voluntat de S.M. Que aquest edicte es fixi i pregoni en els paratges públics d’aquesta ciutat perquè se’n assabenti tothom. Dat a Barcelona a 4 de novembre de 1833. = Ramon Dominguez. = Pel seu mandat = Juan Nepomuceno Klein, secretari.

El governador interí de Vic en ofici del 3 de l’actual diu a l’Excm. Sr. Capità General haver-se aprehès a Prats de Lluçanès a dos individus de l’escamot de Galceràn, que clandestinament havien entrat en la Població i van ser sorpresos a mitjanit. El de la Seu d’Urgell participa al Sr. Excm. amb data 31 del mes passat trobar-se presos i incomunicats al castell d’aquella Plaça Dr. D. Marià Comas, Beneficiat de la Col·legiata de Manresa i Capellà del referit escamot de Galceràn; D. Marià Comas i Puig, capità de voluntaris realistes de Prats, que sembla era el segon al comandament; el seu fill Atanasi Comas, tonsurat, i els paisans Valentí i Segimon Serra i Josep Sabater tots del mateix escamot.

Diario de Barcelona

Inici de la primera guerra carlina a Catalunya

Diario de Barcelona”, divendres 11 d’octubre de 1833.

L’Excm. Sr. Capità General d’aquesta Província ha rebut ja les contestacions dels Governadors, i altres autoritats, als Reials decrets de S. M. la REINA Governadora del Regne de 29 de l’anterior, manifestant unànimement els mateixos sentiments que van demostrar els lleials habitants d’aquesta capital.

Un sol incident s’ha conegut en aquesta assenyalada ocasió, el desafecte d’alguns partidaris de la il·legitimitat. Reunit a la vila de Prats de Lluçanès el capità graduat de tinent coronel D. Josef Galceràn amb els anomenats Montaner, de Berga, i Casadesus (a) Tudó, tots dos acabts de venir del presidi de Ceuta, on van ser confinats per la rebel·lió de l’any 1827, amb notícia anticipada que van tenir de la mort del Rei, van sorprendre aquells habitants, abans que haguessin pogut rebre el missatge en què s’anunciava la defunció de SM, i van proclamar Carlos 5º, la religió i la Inquisició; van apressar els membres de Justícia, van exigir quatre-cents duros al veïnat, i van dirigir una circular a diversos pobles demanant cert nombre d’armes i homes socorreguts per vuit dies.

A la matinada del 6 va tenir avís el Governador de Vic de l’atemptat de Galceran, i reunint de seguida alguns veïns que va armar, va marxar amb ells i la Ronda Volant de Coll de Tenas sobre els facciosos, mentre de Manresa va sortir també una columna en la seva persecució. La del Fluvià que des de 24 del passat tenia ordre per marxar des de Tortellà, per Ripoll a Prats de Lluçanès, s’havia retardat el seu moviment, a causa de les contínues pluges i riuades, es trobava per fi a Ripoll el dia 7 per seguir als revoltats. Però aquests que en el mateix acte de cometre la traïció van començar a tremolar per la seva seguretat, van sortir fora de la vila, i van marxar l’endemà en nombre de 42 per Sagàs, havent caigut tres d’ells en poder de les Rondes Volants que portava d’avantguarda el Governador de Vic; i que els seguien de prop. Tal és l’estat d’aquest desagradable esdeveniment fins al dia 7 de l’actual, mentre que les tropes de Ripoll i els carrabiners s’avançaven per la vall de Ribes per impedir la fugida d’aquests lladres.

Els governadors de Vic, Manresa, Berga i Cardona donen part que lluny d’obtemperar cap poble a les ordres dels rebels, les han menyspreat, remetent els seus escrits a les autoritats, aprestant-se per rebutjar-los, i per aquesta fi han anat reunint les escopetes dels que tenien llicències per caçar, sabres i armes amb què poder defensar-se.

Els habitants de la muntanya, han donat a conèixer en aquesta ocasió, el seu bon esperit, i el que estimen la pau que gaudeixen, així com l’intent del Tey al març últim, va provar les mateixes sanes idees i la mateixa lleialtat; en els habitants de la part baixa del Principat.

A més de les eficaces i actives disposicions dictades per l’extermini d’aquests i qualssevol altres pertorbadors de l’ordre, s’han enviat executar instantàniament els Reials decrets de 17 i 21 d’agost de 1825, renovats en el de 1r d’octubre de 1830, els quals preveuen, que no es doni més temps als rebels que s’apressin amb les armes a la mà, que el necessari perquè es preparin a morir com a cristians.

Que tremolin els que directament o indirectament abusin amb insidiosos i ocultes maneres de la moderació que no mereixen, excitant el descontentament i la sedició per extraviar als més senzills i precipitar-los en la seva ruïna, perquè la seva sort està irrevocablement fixada, i no quedaran impunes els mals que causin, i les víctimes que sacrifiquin a la seva ambició.

Diario de Barcelona

 

Periodistes a la Guerra de Cuba

La correspondencia de España 01/07/1898

De un artículo publicado ayer en El Globo por mi compañero Teodoro S. Creus, se desprende que la Renaixenxa —periódico barcelonés—ha emprendido una campaña contra los periodistas españoles porque no han auxiliado con las armas á los valerosos soldados que tan bizarramente pelean en las guerras coloniales.

La estrañeza que me ha producido tal afirmación de la Renaixenxa me determina, como iniciador y uno de los organizadores de las Escuadras de la Prensa de Cuba, á proporcionarle algunos datos que debe ignorar el colega catalán y que tratan precisamente de ilustrados compañeros en la prensa que voluntariamente han compartido y comparten en la actualidad con nuestro ejército las fatigas y penalidades de la campaña.

Las Escuadras de la Prensa que pelean en la guerra de Cuba á nombre de la prensa española, es un batallón de voluntarios aguerridos, iniciado por mí y organizado por D. César Pascual Castañón, auxiliado por el iniciador.

En la primera compañía de estas fuerzas se encuentran el segundo teniente D. Vicente de Diez Vicario, periodista que fue á Cuba representando El Globo.

Habiendo manifestado deseos de salir á operaciones este compañero, le nombraron— para movilizarle—capitán del batallón de voluntarios de artillería de la Habana, y aceptó después el modesto empleo de segundo teniente en la primera compañía de las Escuadras de la Prensa, quizás porque ostentaban tan honroso titulo.

En la misma compañía ingresó también con igual empleo, D. Vicente Vázquez Rodríguez, entonces corresponsal artístico del Heraldo de Madrid. Esta compañía, compuesta en sus comienzos de 204 plazas, quedó reducida nueve meses después á siete individuos, y sus oficiales postrados en el Hospital.

A Diez Vicario, en la primera operación que realizó su compañía en combinación con otras fuerzas del ejército allá por el rio Mosquito — trocha de Mariel-Majana,—le hirieron el caballo; y siendo algunos meses más tarde teniente, comandante de un fuerte de la trocha, le hirieron gravemente.

En mi compañía, que opera por Tunas de Zaza (Sancti-Spíritus), hay otro periodista —Eduardo Núñez Sarmiento,—que cuenta varios hechos de armas, teniendo ocasión de batirse bravamente con una numerosa partida insurrecta que trataba de tomar el fuerte defendido por un puñado de valientes, mandado por este querido compañero é improvisado teniente.

Últimamente, Vázquez Rodríguez, recién salido del Hospital, y destacado en el ingenio Neptuno (Artemisa), sostuvo nutrido fuego con el enemigo, viéndose en una situación comprometidísima.

La Renaixenxa puede informarse de todo lo expuesto, y de algo más, en las oficinas del Estado