RECORD HISTÒRIC

L’heroica vila de Puigcerdà, per la seva posició topogràfica, sempre havia estat cobejada pels carlins en totes les guerres civils que havien ensangonat el sòl patri, durant la primera meitat del segle XIX passat, tant en la guerra dels Set Anys que va durar des de 1833 fins a 1840, com en la que va tenir lloc des del 8 d’abril de 1872, en ple regnat d’Amadeu de Savoia, fins després de restaurada la dinastia Borbònica als camps de Sagunt, ocupant el tron d’Espanya Alfons XII.

En una guerra i l’altra va ser Puigcerdà atacada diverses vegades, sense poder mai aconseguir els partidaris de l’absolutisme, malgrat els seus esforços i els mitjans posats en pràctica, apoderar-se de l’heroica i liberal població ceretana.

L’odi que el capitost Savalls sentia per la població de Puigcerdà era immens i, és clar, els seus poderosos motius tenia.

Heus aquí els motius:

Després de la guerra civil dels set anys va quedar un contingent d’individus que, tenint assumptes pendents amb els tribunals, no podien gaudir dels avantatges dels indults i de les capitulacions. Aquests es van organitzar en partides de malfactors que, conegudes pels trabucaires, es dedicaven al robatori, atacant diligències i cases de camp d’una part i l’altra part dels Pirineus, acompanyant els seus delictes d’assassinats de persones indefenses.

Molts, fets presoners pels gendarmes francesos i jutjats pels tribunals de la nació veïna, van ser condemnats a la darrera pena, pagant amb la vida els seus criminals instints.

Per haver pertangut a alguna d’aquelles partides, en qualitat de cap, es trobava pres a les presons de Puigcerdà el futur capitost carlí, Savalls, al qual se seguia procés per tres causes diferents

Posat d’acord Savalls amb algunes persones de Puigcerdà, per escapar-se de les mans de la Justícia, va simular una malaltia, i va ser traslladat a l’Hospital a fi de tenir cura degudament de la seva suposada malaltia. No faltaven amics dels dos sexes que l’anaven a visitar.

Per portar a la pràctica el pla de la fugida es va convenir que, per una noia d’una de les cases més conegudes de la població, seria portada una corda llarga i resistent per lliscar-se des de les galeries de l’Hospital, que donen als horts de la part del caseriu de Sant Martí, des d’allà, sense ser vist, podria emprendre la fugida cap a la fuita.

Era costum a les senyores, en aquella època, portar el típic “miriñaque”, sota el qual va ser col·locada amb tota dissimulació la corda, de tal manera que ningú va poder sospitar que pogués estar amagada sota les faldilles aquell voluminós artefacte, que amb tota precaució va ser dipositat per la mateixa senyoreta als serveis de l’Hospital, un cop fet això es va acomiadar com si tal cosa.

Quan a la santa Casa es va haver fet el silenci, Savalls, va simular una necessitat corporal urgent, va passar als serveis des d’on va col·locar la corda i, lliscant per ella, va poder arribar a les hortes des d’allà saltant tàpies i parets, travessant praderies i camps, sense altres robes que les d’ús interior, va poder arribar a la frontera francesa pel costat del riu Carol.

Gran va ser la sorpresa, en divulgar-se per la població la inesperada fugida del cap dels trabucaires de l’Hospital, en la manera com ho va fer, aprofitant la nit i passant a un país amb què tenia comptes pendents amb els tribunals i on molts dels seus companys havien pagat amb la seva vida uns, i altres al presidi pels crims comesos.

Van passar els anys i no es va saber res d’aquell individu, quedant arxivats els processos que per diferents causes se’l seguien a Puigcerdà.

Al cap de vint-i-cinc anys, comandant en Cap els exèrcits carlins de Catalunya, Savalls atacava Puigcerdà, no tan sols pel desig de posseir la plaça fronterera per servir millor els seus projectes estratègics, sinó també amb el ferm propòsit d’apoderar-se dels documents que havien servit per a la formació dels processos contra el mateix Savalls, que tenia la Vila guardats en els arxius, i destruir-los per complet perquè el contingut dels mateixos no pogués destruir la seva fama d’honrat i honorable cap de l’exèrcit carlí, malgrat els seus antics antecedents de cap de trabucaires i dels crims i assassinats comesos en poblacions sotmeses.

La resistència que els veïns de Puigcerdà van oposar als carlins en els seus atacs, s’hauria pagat cara si la sort hagués estat adversa, ja que, com ho havia manifestat Savalls diverses vegades, de Puigcerdà no havia de quedar més que un munt de cendres.

PAU COT

Ceretania, Puigcerdà,14 Novembre de 1926