Tots aquests fets havien de servir perquè els monjos vigilessin; i a no ser suficient aquests, es diu que rebien avisos de Barcelona, on s’havia ja perpetrat el crim. Després de l’incendi dels convents de Barcelona, l’agost de 1835, el capità general Llauder … Va arribar fugitiu cap a les onze de la nit a Ripoll, acompanyat de 700 u 800 homes, i es va allotjar a l’abadia … A les tres de la matinada va marxar en direcció a França, i la tropa abandonada pel seu general va tornar a Ripoll. El Comandant del regiment, que era Don Quirze, va avisar a la plaça a diversos monjos a fi que es guardessin. Així escriu un cronista ripollès, però omet dir-nos el dia del pas de Llauder per Ripoll. No obstant això, per documents emanats de la mà de Llauder sabem que el 5 era a Vic i el 8 a Puigcerdà, i pel mateix la seva estada a Ripoll es va efectuar en una de les tres nits que van des del 5 al 8 d’agost. Tinc dades per creure que va ser en la del 5 al 6. Són del monjo d’aquest cenobi Don Joaquim Xifré les següents paraules: Temps abans de la catàstrofe el Comandant d’armes de Ripoll em va encarregar digués als monjos la prudent conveniència que es retiressin del monestir, en raó a què disposava de poca força d’exèrcit, i que pel mateix li seria difícil contenir un atac si s’intentés. … I d’aquí sense dubte que alguns dels cenobites anessin a trobar al cap del batalló, el qual els va dir que un atemptat a vegades difícilment s’evita, i així que els aconsellava que posessin fora de perill quan poguessin. Per aquest avís sens dubte, i per altres repetits rebuts pels monjos, aquests van treure o posar fora de perill els seus objectes de valor i papers d’importància.
La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. II
En la guerra civil d’aleshores Ripoll decididament es va abalançar cap al costat liberal, i va armar els seus homes amb el fusell de nacional o urbà. L’autoritat superior del Principat va fer de Vic centre d’operacions del batalló de miquelets Tiradors d’Isabel II, conegut vulgarment pel batalló de Montero, bé que llavors estaba comandat pel comandant Don Tomás Metzger. Aquest batalló va ser el primer que es va crear, ja l’any 1833, i estava compost de joves eixelebrats, gairebé tots de Barcelona. Constava de mil places i estenia les seves operacions per aquell costat de la muntanya catalana, recorrent els districtes de Ripoll, Berga, Alpens, etc.
Script 5
La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll extreta de “Los Religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, por Cayetano Barraquer y Roviralta”, canonge xantre de la Catedral de Barcelona. Editada a Barcelona el 1915 amb llicència eclesiàstica.
Digitalitzada per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicada sota domini públic, sense restriccions d’ús.
L’autor Cayetano Barraquer confesa en la introducció que l’impuls que el va moure a ressenyar la memòria dels fets de 1835 no va ser altra que l’evidència que totes les històries ja escrites sobre la persecució de 1835 les trobava coixes i mentideres.
Així ens presenta el seu treball:
Durant molts dels lustres que van seguir al nefast 1835 gairebé res es va escriure en descripció dels convents, ni en relat circumstanciat del crim. Va ser necessari que transcorregués mig segle perquè els autors catòlics proferissin la veritat. En aquesta època, veient que encara vivien alguns dels homes d’aquell temps, vaig sentir vehements desitjos d’interrogar i d’escriure després els seus relats. Per això em vaig inclinar a escriure la descripció de les cases religioses d’homes de Catalunya, i la història verídica de les persecucions per elles sofertes en el meu segle XIX, que és la present.
I ens explica com va ser el seu pla de treball:
Convenia abans de res recollir aquelles dades que per moments s’escorrien d’entre els homes per estar guardats únicament en la memòria d’ancians testimonis; i així vaig acudir a interrogar els vells que van intervenir en les coses i en els fets, ja fossin religiosos, els seus enemics, o ja simples espectadors. A principiar de 1880 començava jo aquesta perquisició, és a dir, quaranta-cinc anys després del criminal fet. En segon lloc vaig acudir als arxius i biblioteques públics i privats. En tercer vaig visitar els monuments monacals que encara subsistien. Sense criteri preconcebut, o preocupació, apuntava totes les notícies que em venien a la mà, tant favorables com adverses als frares, deixant per al seu dia el treball de pesar-les i varolar-les amb bon criteri. Les persones interrogades arriben a centenars.
Desprès va venir la consulta d’arxius.
El lligall de la Capitania General de Catalunya, titulat: «Expedientes de las ocurrencias desde el 23 de julio hasta el Real decreto de amnistia de 25 de septiembre de 1835 ».
Els manuscrits procedents de monestirs i convents, custodiats a la sala de Monacals del Reial Arxiu de la Corona d’Aragó.
Els protocols de Notari d’Hisenda, o sigui de la desamortització, on es ressenyen nombrosos convents, les seves finques i drets.
L’Arxiu Notarial de Girona on hi han els protocols dels notaris d’Hisenda del temps de la desamortització.
Un cop acabada la perquisició de dades orals i dels manuscrits, vaig dedicar la meva atenció als diaris antics.
Aquest llibre és el resultat.
En el seu treball d’investigació, ampli i riguròs, es relacionen els fets a través de les cròniques i d’entrevistes amb testimonis, i podem trobar una relació exhaustiva de totes les compres-vendes, amb noms i cognoms. Ens dona una visió molt interessant, i en ocasions inèdita, del procés de desamortització dels béns de les ordes religioses, el context en el qual es van donar els fets de 1835.
Aquí presentem el text íntegre relacionat amb Ripoll i la destrucció de Santa Maria de Ripoll.
La relíquia
Avui pengem una nova novel·la gràfica, una ficció abrigada de fets reals, que comença amb la crema del monestir de Santa Maria de Ripoll el 1835, en plena primera guerra carlina. S’anomena La relíquia.
Àlbum trilogia del monestir (novel·la gràfica)
Tercera entrega de la trilogia del monestir ( novel·la gràfica)
Recull de “El claustre de Santa Maria de Ripoll. Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen”
La publicació, que a continuació presentem, és la suma del seguit d’articles publicats sota el nom de “El claustre de Santa Maria de Ripoll. Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen” a la web de l’Associació Palimpsest entre el mes d’abril de 2018 i el gener de 2019. Aquesta sèrie d’articles fa un recorregut cronològic per diferents històries inspirades en els capitells i les impostes del claustre de Santa Maria, que a la vegada es converteix en un recorregut per la història del monestir de Ripoll des del segle XII fins a la seva destrucció a partir de 1835.
Les receptes del claustre
Les Receptes del Claustre formen part de la sèrie d’articles “Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen”, la gastronomia com a manera d’aprofundir en la historia del monestir
El claustre de Santa Maria de Ripoll XXIV
Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen
Capitell de la galeria Nord-occidental del segle XII, romànica, bastida sota els abadiats dels abats: Pere Ramon, Gausfred i Ramón de Berga
El segle XIX: la destrucció del monestir
Context històric que emmarca la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll
Flam de taronja
Es posen 4 ous complerts (clares i rovells), mitja lliure de sucre i el suc de quatre taronges. Es fa bullir al bany maria igual que un flam de llet.
Receptari d’Agustí Cavalleria i Deop.
Arxiu Comarcal del Ripollès
El claustre de Santa Maria de Ripoll XXIII
Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen
Imposta galeria sud-oriental segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)
(…) Ripoll tornà a una certa normalitat política i institucional fins que esclatà la guerra de Successió al Principat. No són gaires les dades que tenim d’aquesta època. No obstant això, sí són suficients per poder afirmar que durant els anys que va durar la guerra, els homes de la vila van practicar una indefinició calculada entre ambdós bàndols com a tàctica per obtenir un consell de govern propi independent de l’abat: donar suport a l’arxiduc Carles o al duc d’Anjou sols era qüestió del que aquests podien fer per la seva causa local. Més que mai cobra força la hipòtesi d’en Joaquim Albareda per la qual afirma que el problema polític existent a Catalunya durant els anys de la guerra de Successió, per als homes de Ripoll, tenia poca importància enfront del conflicte quotidià de la vila, que influïa a l’hora de alinear-se amb els Borbons o amb els Àustries. Un cop més, veiem com l’oportunitat venia donada pel desgavell i el fet bèl·lic.
Per aquesta època trobem dos documents sobre la formació d’un govern consular, similars però amb alguns trets diferenciats. Ambdós corresponen a privilegis d’insaculació municipal per la vila de Ripoll, però, mentre que l’un correspon a l’atorgat per l’arxiduc Carles el 1707, i que va restar vigent fins al final de la guerra, l’altre correspon al duc Felip d’Anjou. Però… quan va atorgar el Borbó un privilegi municipal a la vila de Ripoll? Fins a l’actualitat aquest fet ens és completament desconegut.
…..
Així, el 14 de juny de 1707, i després de pagar una quantitat a canvi superior als mil doblons, la vila de Ripoll s’erigeix oficialment amb l’estatut jurídic d’universitat amb un Consell de Govern i tres cònsols a l’església de Sant Pere de Ripoll, davant el veguer de Vic, per ordre reial i privilegi de Carles III a la vila de Ripoll. No obstant això, s’ha de dir que la vila no va passar a jurisdicció reial, sinó que continuava depenent de l’abat del monestir de Santa Maria, a qui els cònsols havien de jurar fidelitat en ser escollits i havien de demanar llicència per reunir-se. Aquesta última sol·licitud, però, era més simbòlica que reial, atès que si l’abat denegava aquest ajuntament, els cònsols i Consell podien igualment ajuntar-se a so de trompeta o de campana. A més, havien de prometre que, en l’exercici del seu càrrec, no promourien cap plet de reversió a la Corona ni contra la jurisdicció de l’abat sobre la vila.
…
Finalment, el 8 de març de 1715 es va portar a terme un decret de la Reial Junta Superior del Govern que, a instància de l’abat Fèlix de Vilaplana, ordenà que passés un ministre del rei Felip V per la vila de Ripoll per reintegra-la a l’obediència del monestir i abat de Santa Maria de Ripoll, anul·lant la forma de govern consular. Aquesta anul·lació tingué lloc el 25 de març de 1715.
Una vila menestral sota el règim feudal. Ripoll i la seva
lluita contra el monestir (1678-1719)
El segle XVIII va començar amb la guerra de successió i va acabar amb la guerra Gran. Per Ripoll, una gran fàbrica d’armes, va ser un dels segles esplendorosos.
Escudella de Carbassa
Entre les diverses receptes d’escudelles i sopes de carbassa, aquesta, molt substanciosa, procedeix d’Andorra i de les comarques del Pirineu, i s’assembla a les sopes de carbassa que feien els monjos. El cuiner fra Francesc del Santíssim Sagrament ens proposa una escudella de meló i una de carbassa, amb arròs, amb el meló o la carbassa passats «per lo molinet».
Ingredients
400 g de carbassa
1 ceba
1 patata
un grapat de mongetes cuites (uns 50 g)
1 os de porc salat
1 tros de cansalada
un grapat d’arròs (uns 50 g)
25 g de fideus
2 L d’aigua
sal
Elaboració
Poseu a bullir l’aigua amb els ossos, la cansalada i la ceba. Deixeu-ho bullir unes 2 hores a foc lent, escumant-ho. Tot seguit, afegiu-hi la carbassa tallada a trossos, sense pell ni granes. A continuació, poseu-hi la patata tallada a daus i seguidament l’arròs i els fideus. Deixeu-ho coure uns 15 o 20 minuts. Rectifiqueu-ho de sal i deixeu-ho reposar un quart abans de servir-ho.
També podeu fer bullir les mongetes amb els ossos. Hi podeu posar brot de pit, braó, gallina, així com una pilota (com la de l’escudella i carn d’olla) o botifarra negra. També s’hi sol posar una bola de sagí o cansalada rància, que es deixa desfer en el brou una mitja hora abans de treure’l del foc.
Igualment, se’n pot fer una versió vegetal, com la que fa fra Francesc del Santíssim Sagrament, tot i que hi afegeix llet d’ametlles i sucre, tal com es feia en la cuina medieval i del barroc.
La cuina de 1714. Història i receptes. Jaume Fàbrega