La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. VI

Quan, acabada la guerra, els ripollesos es van afanyar a reconstruir i restaurar la seva població, van acudir sense escrúpol als edificis monasterials, i com si fossin pedrera comuna, amb els seus materials van procurar edificar les seves cases. Si el monestir va quedar desolat, escriu el ripollès Pare Portusach, per l’incendi, molt més es va deteriorar per les destrosses i robatoris que consecutivament executaven els naturals de la vila. Entre d’altres un murri que servia a classe d’hospitaler, (l’hospital estava) situat en les estances menys ruïnoses del monestir, s’ocupava de nit a serrar els extrems de les bigues o biguetes dels claustres per fer que caiguessin a poc a poc, i aprofitar-se’n.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. V

De tota l’anterior relació dels successos de Ripoll resulta molt clar que el dany causat per l’agressió dels miquelets als edificis monacals no va tenir importància. Només va cremar l’interior del temple i l’arxiu i biblioteca. Els claustres i cases dels monjos, ni poc ni molt participar de foc; i fins i tot d’ell mateix temple només va cremar l’interior, com retaules i ornaments, ja que la volta va romandre intacta, i molt més la superior sostrada. Tan sencer va quedar l’edifici del temple que Don Eudald Raguer va aconseguir que de nou es pogués en ell dir Missa. La restauració era assumpte fàcil; i no obstant això, al cap d’alguns anys, el Monestir s’havia transformat en un rimer de ruïnes. Ara hem d’estudiar per quins camins es va arribar a tan fatal resultat.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. IV

Entrats els miquelets al monestir, a poc va cremar primer l’arxiu, ja seguida la rosassa de la façana del temple va vomitar rabioses flames, procedents de l’incendi de l’orgue, el qual, situat sobre la porta principal, abastava amb la seva grandiositat tot l’ample de la nau. De l’orgue el voraç element es va propagar al restant del temple. Aquest, però, i l’arxiu van ser les úniques peces, bé que fartes, que van cremar.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. III

Tots aquests fets havien de servir perquè els monjos vigilessin; i a no ser suficient aquests, es diu que rebien avisos de Barcelona, on s’havia ja perpetrat el crim. Després de l’incendi dels convents de Barcelona, l’agost de 1835, el capità general Llauder … Va arribar fugitiu cap a les onze de la nit a Ripoll, acompanyat de 700 u 800 homes, i es va allotjar a l’abadia … A les tres de la matinada va marxar en direcció a França, i la tropa abandonada pel seu general va tornar a Ripoll. El Comandant del regiment, que era Don Quirze, va avisar a la plaça a diversos monjos a fi que es guardessin. Així escriu un cronista ripollès, però omet dir-nos el dia del pas de Llauder per Ripoll. No obstant això, per documents emanats de la mà de Llauder sabem que el 5 era a Vic i el 8 a Puigcerdà, i pel mateix la seva estada a Ripoll es va efectuar en una de les tres nits que van des del 5 al 8 d’agost. Tinc dades per creure que va ser en la del 5 al 6. Són del monjo d’aquest cenobi Don Joaquim Xifré les següents paraules: Temps abans de la catàstrofe el Comandant d’armes de Ripoll em va encarregar digués als monjos la prudent conveniència que es retiressin del monestir, en raó a què disposava de poca força d’exèrcit, i que pel mateix li seria difícil contenir un atac si s’intentés. … I d’aquí sense dubte que alguns dels cenobites anessin a trobar al cap del batalló, el qual els va dir que un atemptat a vegades difícilment s’evita, i així que els aconsellava que posessin fora de perill quan poguessin. Per aquest avís sens dubte, i per altres repetits rebuts pels monjos, aquests van treure o posar fora de perill els seus objectes de valor i papers d’importància.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. II

En la guerra civil d’aleshores Ripoll decididament es va abalançar cap al costat liberal, i va armar els seus homes amb el fusell de nacional o urbà. L’autoritat superior del Principat va fer de Vic centre d’operacions del batalló de miquelets Tiradors d’Isabel II, conegut vulgarment pel batalló de Montero, bé que llavors estaba comandat pel comandant Don Tomás Metzger. Aquest batalló va ser el primer que es va crear, ja l’any 1833, i estava compost de joves eixelebrats, gairebé tots de Barcelona. Constava de mil places i estenia les seves operacions per aquell costat de la muntanya catalana, recorrent els districtes de Ripoll, Berga, Alpens, etc.

Text complet. Descarregar PDF

Script 5

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll extreta de “Los Religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, por Cayetano Barraquer y Roviralta”, canonge xantre de la Catedral de Barcelona. Editada a Barcelona el 1915 amb llicència eclesiàstica.

Digitalitzada per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicada sota domini públic, sense restriccions d’ús.

L’autor Cayetano Barraquer confesa en la introducció que l’impuls que el va moure a ressenyar la memòria dels fets de 1835 no va ser altra que l’evidència que totes les històries ja escrites sobre la persecució de 1835 les trobava coixes i mentideres.

Així ens presenta el seu treball:

Durant molts dels lustres que van seguir al nefast 1835 gairebé res es va escriure en descripció dels convents, ni en relat circumstanciat del crim. Va ser necessari que transcorregués mig segle perquè els autors catòlics proferissin la veritat. En aquesta època, veient que encara vivien alguns dels homes d’aquell temps, vaig sentir vehements desitjos d’interrogar i d’escriure després els seus relats. Per això em vaig inclinar a escriure la descripció de les cases religioses d’homes de Catalunya, i la història verídica de les persecucions per elles sofertes en el meu segle XIX, que és la present.

I ens explica com va ser el seu pla de treball:

Convenia abans de res recollir aquelles dades que per moments s’escorrien d’entre els homes per estar guardats únicament en la memòria d’ancians testimonis; i així vaig acudir a interrogar els vells que van intervenir en les coses i en els fets, ja fossin religiosos, els seus enemics, o ja simples espectadors. A principiar de 1880 començava jo aquesta perquisició, és a dir, quaranta-cinc anys després del criminal fet. En segon lloc vaig acudir als arxius i biblioteques públics i privats. En tercer vaig visitar els monuments monacals que encara subsistien. Sense criteri preconcebut, o preocupació, apuntava totes les notícies que em venien a la mà, tant favorables com adverses als frares, deixant per al seu dia el treball de pesar-les i varolar-les amb bon criteri. Les persones interrogades arriben a centenars.

Desprès va venir la consulta d’arxius.

El lligall de la Capitania General de Catalunya, titulat: «Expedientes de las ocurrencias desde el 23 de julio hasta el Real decreto de amnistia de 25 de septiembre de 1835 ».

Els manuscrits procedents de monestirs i convents, custodiats a la sala de Monacals del Reial Arxiu de la Corona d’Aragó.

Els protocols de Notari d’Hisenda, o sigui de la desamortització, on es ressenyen nombrosos convents, les seves finques i drets.

L’Arxiu Notarial de Girona on hi han els protocols dels notaris d’Hisenda del temps de la desamortització.

Un cop acabada la perquisició de dades orals i dels manuscrits, vaig dedicar la meva atenció als diaris antics.

Aquest llibre és el resultat.

En el seu treball d’investigació, ampli i riguròs, es relacionen els fets a través de les cròniques i d’entrevistes amb testimonis, i podem trobar una relació exhaustiva de totes les compres-vendes, amb noms i cognoms. Ens dona una visió molt interessant, i en ocasions inèdita, del procés de desamortització dels béns de les ordes religioses, el context en el qual es van donar els fets de 1835.

Aquí presentem el text íntegre relacionat amb Ripoll i la destrucció de Santa Maria de Ripoll.

Script_5. pdf

Recull de “El claustre de Santa Maria de Ripoll. Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen”

La publicació, que a continuació presentem, és la suma del seguit d’articles publicats sota el nom de “El claustre de Santa Maria de Ripoll. Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen” a la web de l’Associació Palimpsest entre el mes d’abril de 2018 i el gener de 2019. Aquesta sèrie d’articles fa un recorregut cronològic per diferents històries inspirades en els capitells i les impostes del claustre de Santa Maria, que a la vegada es converteix en un recorregut per la història del monestir de Ripoll des del segle XII fins a la seva destrucció a partir de 1835.

Llibre PDF

Context històric que emmarca la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll VI

De toda la anterior relación de los sucesos de Ripoll resulta muy claro que el daño causado por la agresión de los migueletes a los edificios monacales no tuvo importancia. Sólo ardió el interior del templo y el archivo y biblioteca. Los claustros y casas de los monjes, ni poco ni mucho participaron del fuego; y aun del mismo templo sólo ardió lo interior, como retablos y adornos, pues la bóveda permaneció intacta, y mucho más la superior techumbre. Tan entero quedó el edificio del templo que Don Eudaldo Raguer alcanzó que de nuevo se pudiese en él decir Misa. La restauración era asunto fácil; y sin embargo, al cabo de algunos años, el Monasterio se había trocado en un rimero de ruinas. Debemos ahora estudiar por qué caminos se llegó a tan fatal resultado.

Empezó este período por el más completo abandono del Monasterio, que quedó a merced de todo rapaz y mal intencionado: y así no cesaría el golpear paredes, cimientos y techos, el revolver tumbas y abrir boquetes, todo por la avidez de hallar dinero. Tales pesquisas no producían otro resultado que destrucción. Sólo tiempo adelante en la casa que en 1835 habitaba el Prior Don Juan Lianza se halló dinero en un escondrijo antiguo. En algunos de los edificios monásticos se instaló el Hospital, ignoro la época fija.

….

De rudísimos y aun heroicos deben graduarse el ataque y la defensa de Ripoll, a cuyo terminar, en 27 de mayo de 1839, los carlistas la entraron. «Más de «quinientos moradores habían perecido; «los que sobrevivieron fueron, dispersa-«dos ó hechos prisioneros de guerra» y la villa arrasada. Cuando, terminada la guerra, los ripolleses se afanaron en reconstruir y restaurar su población, acudieron sin escrúpulo a los edificios monasteriales, y cual si fueran cantera común, con sus materiales procuraron edificar sus casas.

«Si el monasterio quedó desolado,» escribe el ripollés Padre Portusach, «por el «incendio, mucho más se deterioró por los «destrozos y robos que consecutivamente «ejecutaban los naturales de la villa. «Entre otros un picaro que servía en clase »de hospitalero, (cuyo hospital estaba) «situado en los aposentos menos ruinosos «del monasterio, se ocupaba de noche en «aserrar los extremos de las vigas ó vi-«guetas de los claustros para hacer que »se cayesen poco á poco, y aprovecharse »de ellas».

Del estado del monasterio al finir de 1840 nos certifica con minuciosas y abundantes noticias el siguiente borrador de oficio que existe en el Archivo del señor Marqués de Dou. Va dirigido por el Alcalde de Ripoll al Intendente de la provincia:

«Alcaldia const. de Ripoll—M. I. S.— A fin de dar puntual cumplimiento á lo que se sirve V. S. prevenirme con oficio 9 de Nov.e último, á consecuencia de lo acordado por la Junta de enagenacion de edificios y efectos de los suprimidos monasterios de esta Prov.a para que en unión con el Síndico de este Ayuntamiento intervengamos en las operaciones del Comisionado de Amortización en esta villa, de la inversión que se da á los efectos que se utilizan para las obras, haciéndonos responsables de cualquiera malversación que se haga, trasladamos el calendado oficio á dicho Comisionado, y pasamos personalmente á inspeccionar el estado actual de los edificios resultando ser el que se manifiesta en la adjunta nota, tomada en presencia y con intervencion del mismo Comisionado.

Por ella podrá enterarse V. S. y esa Ill.e Junta del estado de los edificios de este suprimido Monasterio, y de lo poco que queda útil para las obras. El edificio de la Iglesia, sus sólidas paredes, y el tejado se hallan en buen estado, pero han desaparecido las piedras del pavimento, y de las escaleras, no habiendo quedado más que lo material del edificio. Se han habilitado las casas de los monjes simples para habitaciones, la casa llamada de la Colecta, y la del Sacristán Mayor, cuyas obras no están todavía concluidas; de los demás no han quedado más que fragmentos de paredes que se van desmoronando y cayendo, y algunas maderas la mayor parte averíaselas, y de poco ó ningún valor. El antiguo pórtico de piedra con figuras de relieve la mayor parte ya mutiladas, los hermosos claustros con colunas de jaspe, la magnífica Abadía, y demás edificios, en los que no quedan más que las paredes, todo en descubierto, y expuesto á la intemperie del tiempo de modo que en breve no presentará más que un montón de ruinas.

Tal es el deplorable estado de este antiguo Monasterio, y de sus antes hermosos edificios, poniéndolo al conocimiento de V. S. á los fines que juzgue más convenientes, y para cubrirnos de responsabilidad que pudiera exigírsenos, reducida casi á la nulidad, por ser ya muy pocas y casi de ningún valor las maderas, tejas y efectos que pueden sutilizarse para las obras.

Dios Ripoll 26 de Dic.e 1840-

I. S. Intendente de la Prov.a de «Gerona.»

Las gentes empezaron el robo de materiales durante la noche, después lo extendieron ya a las madrugadas, y acabaron al fin efectuándolo en plena luz del sol. En los comienzos lo callaban, pero después ellos mismos paladinamente decían de qué lugar los sacaban. Es verdad que el encargado por la desamortización vendía algunos, pero lo es también que el robo abundó, pues el abandono había durado por mucho tiempo. Ya indiqué que el incendio en el templo no llegó a la bóveda, mas como (no sé si vendido por el Estado) se quitó el armazón de la techumbre superior y las tejas, la bóveda quedó al descubierto, y así las lluvias, nieves y demás agentes naturales la desplomaron. El hundimiento ocurrió en 1852.

Los Religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX / por Cayetano Barraquer y Roviralta .

Capítulo XIV. La persecución de 1835 en los monasterios benitos. 1915. (UAB)