Projectes Culturals. Tecnologia i memòria.
Duplicitats, repeticions i suplantacions:
– Camins cap a l’error. D’herois i altres afers.
– Reflexions sobre el setge de 1839, el preu de l’heroisme.
– El palimpsest del Cid.
– Dos sopars de pedra i una taula.
– El nom de Ripoll i la pena de mort.
Quan, acabada la guerra, els ripollesos es van afanyar a reconstruir i restaurar la seva població, van acudir sense escrúpol als edificis monasterials, i com si fossin pedrera comuna, amb els seus materials van procurar edificar les seves cases. Si el monestir va quedar desolat, escriu el ripollès Pare Portusach, per l’incendi, molt més es va deteriorar per les destrosses i robatoris que consecutivament executaven els naturals de la vila. Entre d’altres un murri que servia a classe d’hospitaler, (l’hospital estava) situat en les estances menys ruïnoses del monestir, s’ocupava de nit a serrar els extrems de les bigues o biguetes dels claustres per fer que caiguessin a poc a poc, i aprofitar-se’n.
De tota l’anterior relació dels successos de Ripoll resulta molt clar que el dany causat per l’agressió dels miquelets als edificis monacals no va tenir importància. Només va cremar l’interior del temple i l’arxiu i biblioteca. Els claustres i cases dels monjos, ni poc ni molt participar de foc; i fins i tot d’ell mateix temple només va cremar l’interior, com retaules i ornaments, ja que la volta va romandre intacta, i molt més la superior sostrada. Tan sencer va quedar l’edifici del temple que Don Eudald Raguer va aconseguir que de nou es pogués en ell dir Missa. La restauració era assumpte fàcil; i no obstant això, al cap d’alguns anys, el Monestir s’havia transformat en un rimer de ruïnes. Ara hem d’estudiar per quins camins es va arribar a tan fatal resultat.
Entrats els miquelets al monestir, a poc va cremar primer l’arxiu, ja seguida la rosassa de la façana del temple va vomitar rabioses flames, procedents de l’incendi de l’orgue, el qual, situat sobre la porta principal, abastava amb la seva grandiositat tot l’ample de la nau. De l’orgue el voraç element es va propagar al restant del temple. Aquest, però, i l’arxiu van ser les úniques peces, bé que fartes, que van cremar.
Tots aquests fets havien de servir perquè els monjos vigilessin; i a no ser suficient aquests, es diu que rebien avisos de Barcelona, on s’havia ja perpetrat el crim. Després de l’incendi dels convents de Barcelona, l’agost de 1835, el capità general Llauder … Va arribar fugitiu cap a les onze de la nit a Ripoll, acompanyat de 700 u 800 homes, i es va allotjar a l’abadia … A les tres de la matinada va marxar en direcció a França, i la tropa abandonada pel seu general va tornar a Ripoll. El Comandant del regiment, que era Don Quirze, va avisar a la plaça a diversos monjos a fi que es guardessin. Així escriu un cronista ripollès, però omet dir-nos el dia del pas de Llauder per Ripoll. No obstant això, per documents emanats de la mà de Llauder sabem que el 5 era a Vic i el 8 a Puigcerdà, i pel mateix la seva estada a Ripoll es va efectuar en una de les tres nits que van des del 5 al 8 d’agost. Tinc dades per creure que va ser en la del 5 al 6. Són del monjo d’aquest cenobi Don Joaquim Xifré les següents paraules: Temps abans de la catàstrofe el Comandant d’armes de Ripoll em va encarregar digués als monjos la prudent conveniència que es retiressin del monestir, en raó a què disposava de poca força d’exèrcit, i que pel mateix li seria difícil contenir un atac si s’intentés. … I d’aquí sense dubte que alguns dels cenobites anessin a trobar al cap del batalló, el qual els va dir que un atemptat a vegades difícilment s’evita, i així que els aconsellava que posessin fora de perill quan poguessin. Per aquest avís sens dubte, i per altres repetits rebuts pels monjos, aquests van treure o posar fora de perill els seus objectes de valor i papers d’importància.
En la guerra civil d’aleshores Ripoll decididament es va abalançar cap al costat liberal, i va armar els seus homes amb el fusell de nacional o urbà. L’autoritat superior del Principat va fer de Vic centre d’operacions del batalló de miquelets Tiradors d’Isabel II, conegut vulgarment pel batalló de Montero, bé que llavors estaba comandat pel comandant Don Tomás Metzger. Aquest batalló va ser el primer que es va crear, ja l’any 1833, i estava compost de joves eixelebrats, gairebé tots de Barcelona. Constava de mil places i estenia les seves operacions per aquell costat de la muntanya catalana, recorrent els districtes de Ripoll, Berga, Alpens, etc.
Avui pengem una nova novel·la gràfica, una ficció abrigada de fets reals, que comença amb la crema del monestir de Santa Maria de Ripoll el 1835, en plena primera guerra carlina. S’anomena La relíquia.
La publicació, que a continuació presentem, és la suma del seguit d’articles publicats sota el nom de “El claustre de Santa Maria de Ripoll. Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen” a la web de l’Associació Palimpsest entre el mes d’abril de 2018 i el gener de 2019. Aquesta sèrie d’articles fa un recorregut cronològic per diferents històries inspirades en els capitells i les impostes del claustre de Santa Maria, que a la vegada es converteix en un recorregut per la història del monestir de Ripoll des del segle XII fins a la seva destrucció a partir de 1835.
