Projectes Culturals. Tecnologia i memòria.
PLAÇA DE BOUS.-7a funció en celebritat dels dies de S. M. La REINA Mare Governadora la Senyora Donya MARIA CRISTINA DE BORBON. – Pel dissabte 25 de juliol de 1835.- Amb superior permís.- L’empresa de la plaça de bous, ha disposat donar la setena funció en el dia d’avui (si el temps ho permet) amb el plausible motiu de la celebració dels dies de S. M. la REINA Governadora,
Els números dels scripts publicats fins ara i els índexs corresponents.
script 1:
– Hi ha una quarta bíblia de Ripoll?
– Una tarda de toros (cartell, diari, imatges…)
– Retrofotografia (complement de les Rutes per Ripoll)
– 180 aniversari de la caiguda de Ripoll el 27 de maig de 1839 (material a disposició, unitat, annexos, còmic, etc.)
– Receptaris: receptari carlí, Les receptes del claustre.
script 2:
– Els zuaus pontificis
– La tercera guerra carlina
– Les pedres expliquen les històries que els teus dibuixen
– Les fotografies de Francesc Xavier Ducloux
– Retrofotografia. Àlbum.
script 3:
– Monogràfic sobre les guerres de Cuba
– Ripollesos a les guerres d’Ultramar
script 4:
– Monogràfic sobre la bomba del Liceu.
script 5:
– La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll.
script 6 (Duplicitats, repeticions i suplantacions):
– Camins cap a l’error. D’herois i altres afers.
– Reflexions sobre el setge de 1839, el preu de l’heroisme.
– El palimpsest del Cid.
– Dos sopars de pedra i una taula.
– El nom de Ripoll i la pena de mort.
script 7:
-. L’inici de la primera guerra carlina vista per un lector del “Diario de Barcelona” des de Ripoll.
– Comunicats de la Capitania general de l’exèrcit i Principat de Catalunya (1833-1835) publicats al “Diario de Barcelona”.
– Apèndix-1: Notes sobre els religiosos apressats o executats en els enfrontaments amb les tropes liberals a Catalunya i Aragó. (1833-1835)
– Apèndix-2: Les bullangues i la crema del vapor de la Bonaplata. Els fets de l’estiu de 1835 a Barcelona.
Duplicitats, repeticions i suplantacions:
– Camins cap a l’error. D’herois i altres afers.
– Reflexions sobre el setge de 1839, el preu de l’heroisme.
– El palimpsest del Cid.
– Dos sopars de pedra i una taula.
– El nom de Ripoll i la pena de mort.
Quan, acabada la guerra, els ripollesos es van afanyar a reconstruir i restaurar la seva població, van acudir sense escrúpol als edificis monasterials, i com si fossin pedrera comuna, amb els seus materials van procurar edificar les seves cases. Si el monestir va quedar desolat, escriu el ripollès Pare Portusach, per l’incendi, molt més es va deteriorar per les destrosses i robatoris que consecutivament executaven els naturals de la vila. Entre d’altres un murri que servia a classe d’hospitaler, (l’hospital estava) situat en les estances menys ruïnoses del monestir, s’ocupava de nit a serrar els extrems de les bigues o biguetes dels claustres per fer que caiguessin a poc a poc, i aprofitar-se’n.
De tota l’anterior relació dels successos de Ripoll resulta molt clar que el dany causat per l’agressió dels miquelets als edificis monacals no va tenir importància. Només va cremar l’interior del temple i l’arxiu i biblioteca. Els claustres i cases dels monjos, ni poc ni molt participar de foc; i fins i tot d’ell mateix temple només va cremar l’interior, com retaules i ornaments, ja que la volta va romandre intacta, i molt més la superior sostrada. Tan sencer va quedar l’edifici del temple que Don Eudald Raguer va aconseguir que de nou es pogués en ell dir Missa. La restauració era assumpte fàcil; i no obstant això, al cap d’alguns anys, el Monestir s’havia transformat en un rimer de ruïnes. Ara hem d’estudiar per quins camins es va arribar a tan fatal resultat.
Entrats els miquelets al monestir, a poc va cremar primer l’arxiu, ja seguida la rosassa de la façana del temple va vomitar rabioses flames, procedents de l’incendi de l’orgue, el qual, situat sobre la porta principal, abastava amb la seva grandiositat tot l’ample de la nau. De l’orgue el voraç element es va propagar al restant del temple. Aquest, però, i l’arxiu van ser les úniques peces, bé que fartes, que van cremar.
Tots aquests fets havien de servir perquè els monjos vigilessin; i a no ser suficient aquests, es diu que rebien avisos de Barcelona, on s’havia ja perpetrat el crim. Després de l’incendi dels convents de Barcelona, l’agost de 1835, el capità general Llauder … Va arribar fugitiu cap a les onze de la nit a Ripoll, acompanyat de 700 u 800 homes, i es va allotjar a l’abadia … A les tres de la matinada va marxar en direcció a França, i la tropa abandonada pel seu general va tornar a Ripoll. El Comandant del regiment, que era Don Quirze, va avisar a la plaça a diversos monjos a fi que es guardessin. Així escriu un cronista ripollès, però omet dir-nos el dia del pas de Llauder per Ripoll. No obstant això, per documents emanats de la mà de Llauder sabem que el 5 era a Vic i el 8 a Puigcerdà, i pel mateix la seva estada a Ripoll es va efectuar en una de les tres nits que van des del 5 al 8 d’agost. Tinc dades per creure que va ser en la del 5 al 6. Són del monjo d’aquest cenobi Don Joaquim Xifré les següents paraules: Temps abans de la catàstrofe el Comandant d’armes de Ripoll em va encarregar digués als monjos la prudent conveniència que es retiressin del monestir, en raó a què disposava de poca força d’exèrcit, i que pel mateix li seria difícil contenir un atac si s’intentés. … I d’aquí sense dubte que alguns dels cenobites anessin a trobar al cap del batalló, el qual els va dir que un atemptat a vegades difícilment s’evita, i així que els aconsellava que posessin fora de perill quan poguessin. Per aquest avís sens dubte, i per altres repetits rebuts pels monjos, aquests van treure o posar fora de perill els seus objectes de valor i papers d’importància.