Inici de la primera guerra carlina a Catalunya II

Diario de Barcelona”, dijous 7 de novembre de 1833.

Havent-se absentat d’aquesta plaça el tinent il·limitat de cavalleria, D. Josep Gualdo, i el d’infanteria de la mateixa procedència D. Esteve Dinat (a) Guré, i de la vila de Martorell Benet Roca, capità que va ser dels voluntaris realistes, als que estic processant per haver projectat en unió amb altres apoderar-se de la persona de l’Excm Capità Genera D. Manuel Llauder, o disparar-li en el seu trànsit des d’Esparreguera a aquesta capital, al Barranc del Sant d’en Sunyol, el dia 19 de desembre últim quan venia a prendre el comandament d’aquest principat: usant de la jurisdicció que la REINA nostra Senyora té concedida en aquests casos per Reials ordenances als oficials del seu exèrcit, pel present cito i emplaço per primer edicte o pregon als expressats D. Josep Gualdo, D. Esteve Dinat (a) Guré i Benet Roca, assenyalant la Reial Ciutadella d’aquesta plaça on hauran de presentar-se personalment dins el terme de nou dies, que es compten des del dia de la data a donar els seus descàrrecs i defenses; i de no comparèixer en el referit termini se seguirà la causa i se sentenciarà en rebel·lia per la Comisió militar, sense més dir ni emplaçar, per ser aquesta la voluntat de S.M. Que aquest edicte es fixi i pregoni en els paratges públics d’aquesta ciutat perquè se’n assabenti tothom. Dat a Barcelona a 4 de novembre de 1833. = Ramon Dominguez. = Pel seu mandat = Juan Nepomuceno Klein, secretari.

El governador interí de Vic en ofici del 3 de l’actual diu a l’Excm. Sr. Capità General haver-se aprehès a Prats de Lluçanès a dos individus de l’escamot de Galceràn, que clandestinament havien entrat en la Població i van ser sorpresos a mitjanit. El de la Seu d’Urgell participa al Sr. Excm. amb data 31 del mes passat trobar-se presos i incomunicats al castell d’aquella Plaça Dr. D. Marià Comas, Beneficiat de la Col·legiata de Manresa i Capellà del referit escamot de Galceràn; D. Marià Comas i Puig, capità de voluntaris realistes de Prats, que sembla era el segon al comandament; el seu fill Atanasi Comas, tonsurat, i els paisans Valentí i Segimon Serra i Josep Sabater tots del mateix escamot.

Diario de Barcelona

Inici de la primera guerra carlina a Catalunya

Diario de Barcelona”, divendres 11 d’octubre de 1833.

L’Excm. Sr. Capità General d’aquesta Província ha rebut ja les contestacions dels Governadors, i altres autoritats, als Reials decrets de S. M. la REINA Governadora del Regne de 29 de l’anterior, manifestant unànimement els mateixos sentiments que van demostrar els lleials habitants d’aquesta capital.

Un sol incident s’ha conegut en aquesta assenyalada ocasió, el desafecte d’alguns partidaris de la il·legitimitat. Reunit a la vila de Prats de Lluçanès el capità graduat de tinent coronel D. Josef Galceràn amb els anomenats Montaner, de Berga, i Casadesus (a) Tudó, tots dos acabts de venir del presidi de Ceuta, on van ser confinats per la rebel·lió de l’any 1827, amb notícia anticipada que van tenir de la mort del Rei, van sorprendre aquells habitants, abans que haguessin pogut rebre el missatge en què s’anunciava la defunció de SM, i van proclamar Carlos 5º, la religió i la Inquisició; van apressar els membres de Justícia, van exigir quatre-cents duros al veïnat, i van dirigir una circular a diversos pobles demanant cert nombre d’armes i homes socorreguts per vuit dies.

A la matinada del 6 va tenir avís el Governador de Vic de l’atemptat de Galceran, i reunint de seguida alguns veïns que va armar, va marxar amb ells i la Ronda Volant de Coll de Tenas sobre els facciosos, mentre de Manresa va sortir també una columna en la seva persecució. La del Fluvià que des de 24 del passat tenia ordre per marxar des de Tortellà, per Ripoll a Prats de Lluçanès, s’havia retardat el seu moviment, a causa de les contínues pluges i riuades, es trobava per fi a Ripoll el dia 7 per seguir als revoltats. Però aquests que en el mateix acte de cometre la traïció van començar a tremolar per la seva seguretat, van sortir fora de la vila, i van marxar l’endemà en nombre de 42 per Sagàs, havent caigut tres d’ells en poder de les Rondes Volants que portava d’avantguarda el Governador de Vic; i que els seguien de prop. Tal és l’estat d’aquest desagradable esdeveniment fins al dia 7 de l’actual, mentre que les tropes de Ripoll i els carrabiners s’avançaven per la vall de Ribes per impedir la fugida d’aquests lladres.

Els governadors de Vic, Manresa, Berga i Cardona donen part que lluny d’obtemperar cap poble a les ordres dels rebels, les han menyspreat, remetent els seus escrits a les autoritats, aprestant-se per rebutjar-los, i per aquesta fi han anat reunint les escopetes dels que tenien llicències per caçar, sabres i armes amb què poder defensar-se.

Els habitants de la muntanya, han donat a conèixer en aquesta ocasió, el seu bon esperit, i el que estimen la pau que gaudeixen, així com l’intent del Tey al març últim, va provar les mateixes sanes idees i la mateixa lleialtat; en els habitants de la part baixa del Principat.

A més de les eficaces i actives disposicions dictades per l’extermini d’aquests i qualssevol altres pertorbadors de l’ordre, s’han enviat executar instantàniament els Reials decrets de 17 i 21 d’agost de 1825, renovats en el de 1r d’octubre de 1830, els quals preveuen, que no es doni més temps als rebels que s’apressin amb les armes a la mà, que el necessari perquè es preparin a morir com a cristians.

Que tremolin els que directament o indirectament abusin amb insidiosos i ocultes maneres de la moderació que no mereixen, excitant el descontentament i la sedició per extraviar als més senzills i precipitar-los en la seva ruïna, perquè la seva sort està irrevocablement fixada, i no quedaran impunes els mals que causin, i les víctimes que sacrifiquin a la seva ambició.

Diario de Barcelona

 

Carlins a Cuba 3

Les setze llistes publicades al “Diario de Barcelona” fins al mes d’octubre de 1835 donen un total de més d’un miler de deportats a Cuba i només tres (0,3%) pertanyen al Ripollès. Els ripollesos o eren terriblement hàbils fent-se els escàpols o se n’havien mantingut al marge essent pocs els implicats en l’aixecament carlí. A les poques llistes de presentats o d’afusellats tampoc apareixen ripollesos, sabem que no són xifres exhaustives, però.

Carlins a Cuba 1

Des del mes de maig de 1834 el “Diario de Barcelona” comença a publicar llistes de presoners carlins deportats a Cuba pel servei de les armes, anotant estat, procedència i facció, entre altres llistes de presidiaris amb el mateix destí.

La que correspon al diari del dilluns 22 de juny de 1835 (la desena) apareix per primera vegada un habitant de la comarca.

Hemeroteca

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. VI

Quan, acabada la guerra, els ripollesos es van afanyar a reconstruir i restaurar la seva població, van acudir sense escrúpol als edificis monasterials, i com si fossin pedrera comuna, amb els seus materials van procurar edificar les seves cases. Si el monestir va quedar desolat, escriu el ripollès Pare Portusach, per l’incendi, molt més es va deteriorar per les destrosses i robatoris que consecutivament executaven els naturals de la vila. Entre d’altres un murri que servia a classe d’hospitaler, (l’hospital estava) situat en les estances menys ruïnoses del monestir, s’ocupava de nit a serrar els extrems de les bigues o biguetes dels claustres per fer que caiguessin a poc a poc, i aprofitar-se’n.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. V

De tota l’anterior relació dels successos de Ripoll resulta molt clar que el dany causat per l’agressió dels miquelets als edificis monacals no va tenir importància. Només va cremar l’interior del temple i l’arxiu i biblioteca. Els claustres i cases dels monjos, ni poc ni molt participar de foc; i fins i tot d’ell mateix temple només va cremar l’interior, com retaules i ornaments, ja que la volta va romandre intacta, i molt més la superior sostrada. Tan sencer va quedar l’edifici del temple que Don Eudald Raguer va aconseguir que de nou es pogués en ell dir Missa. La restauració era assumpte fàcil; i no obstant això, al cap d’alguns anys, el Monestir s’havia transformat en un rimer de ruïnes. Ara hem d’estudiar per quins camins es va arribar a tan fatal resultat.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. IV

Entrats els miquelets al monestir, a poc va cremar primer l’arxiu, ja seguida la rosassa de la façana del temple va vomitar rabioses flames, procedents de l’incendi de l’orgue, el qual, situat sobre la porta principal, abastava amb la seva grandiositat tot l’ample de la nau. De l’orgue el voraç element es va propagar al restant del temple. Aquest, però, i l’arxiu van ser les úniques peces, bé que fartes, que van cremar.

Text complet. Descarregar PDF

La verdadera història de la destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll l’any del Senyor de 1835. III

Tots aquests fets havien de servir perquè els monjos vigilessin; i a no ser suficient aquests, es diu que rebien avisos de Barcelona, on s’havia ja perpetrat el crim. Després de l’incendi dels convents de Barcelona, l’agost de 1835, el capità general Llauder … Va arribar fugitiu cap a les onze de la nit a Ripoll, acompanyat de 700 u 800 homes, i es va allotjar a l’abadia … A les tres de la matinada va marxar en direcció a França, i la tropa abandonada pel seu general va tornar a Ripoll. El Comandant del regiment, que era Don Quirze, va avisar a la plaça a diversos monjos a fi que es guardessin. Així escriu un cronista ripollès, però omet dir-nos el dia del pas de Llauder per Ripoll. No obstant això, per documents emanats de la mà de Llauder sabem que el 5 era a Vic i el 8 a Puigcerdà, i pel mateix la seva estada a Ripoll es va efectuar en una de les tres nits que van des del 5 al 8 d’agost. Tinc dades per creure que va ser en la del 5 al 6. Són del monjo d’aquest cenobi Don Joaquim Xifré les següents paraules: Temps abans de la catàstrofe el Comandant d’armes de Ripoll em va encarregar digués als monjos la prudent conveniència que es retiressin del monestir, en raó a què disposava de poca força d’exèrcit, i que pel mateix li seria difícil contenir un atac si s’intentés. … I d’aquí sense dubte que alguns dels cenobites anessin a trobar al cap del batalló, el qual els va dir que un atemptat a vegades difícilment s’evita, i així que els aconsellava que posessin fora de perill quan poguessin. Per aquest avís sens dubte, i per altres repetits rebuts pels monjos, aquests van treure o posar fora de perill els seus objectes de valor i papers d’importància.

Text complet. Descarregar PDF