El claustre de Santa Maria de Ripoll XXII

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

El Quixot i Perot Rocaguinarda II

Próximo a su fin novelesco, es cuando en el Quijote se hace más patente la afinidad del ideario del protagonista con el único personaje histórico que surge en el relato, Roque Guinart, frente al de los poderosos que afloran en
esta Segunda parte, como el Caballero del Verde Gabán y los duques;….

Trobada

Parte SEgunda, Libro Octavo

Cap. LX. De lo que sucedió à Don Quixote yendo à Barcelona

Acudieron los bandoleros a espulgar al rucio, y a no dejarle ninguna cosa de cuantas en las alforjas y la maleta traía; y avínole bien a Sancho que en una ventrera que tenía ceñida venían los escudos del duque y los que habían sacado de su tierra, y, con todo eso, aquella buena gente le escardara y le
mirara hasta lo que entre el cuero y la carne tuviera escondido, si no llegara en aquella sazón su capitán, el cual mostró ser de hasta edad de treinta y cuatro años, robusto, más que de mediana proporción, de mirar grave y color morena. Venía sobre un poderoso caballo, vestida la acerada cota, y con cuatro pistoletes –que en aquella tierra se llaman pedreñales– a los lados. Vio que sus
escuderos, que así llaman a los que andan en aquel ejercicio, iban a despojar a Sancho Panza; mandóles que no lo hiciesen, y fue luego obedecido; y así se escapó la ventrera. Admiróle ver lanza arrimada al árbol, escudo en el suelo, y a don Quijote armado y pensativo, con la más triste y melancólica figura que pudiera formar la misma tristeza. Llegóse a él diciéndole:
–No estéis tan triste, buen hombre, porque no habéis caído en las manos de algún cruel Osiris, sino en las de Roque Guinart, que tienen más de compasivas que de rigurosas.
–No es mi tristeza –respondió don Quijote– haber caído en tu poder, ¡oh valeroso Roque, cuya fama no hay límites en la tierra que la encierren!, sino por haber sido tal mi descuido, que me hayan cogido tus soldados sin el freno, estando yo obligado, según la orden de la andante caballería, que profeso, a vivir contino alerta, siendo a todas horas centinela de mí mismo; porque te hago saber, ¡oh gran Roque!, que si me hallaran sobre mi caballo, con mi lanza y con mi escudo, no les fuera muy fácil rendirme, porque yo soy don Quijote de la Mancha, aquel que de sus hazañas tiene lleno todo el orbe.
Luego Roque Guinart conoció que la enfermedad de don Quijote tocaba más en locura que en valentía, y, aunque algunas veces le había oído nombrar, nunca tuvo por verdad sus hechos, ni se pudo persuadir a que semejante humor reinase en corazón de hombre; y holgóse en estremo de haberle encontrado, para tocar de cerca lo que de lejos dél había oído; y así, le dijo:
–Valeroso caballero, no os despechéis ni tengáis a siniestra fortuna ésta en que os halláis, que podía ser que en estos tropiezos vuestra torcida suerte se enderezase; que el cielo, por estraños y nunca vistos rodeos, de los hombres no imaginados, suele levantar los caídos y enriquecer los pobres.
Ya le iba a dar las gracias don Quijote, cuando sintieron a sus espaldas un ruido como de tropel de caballos, y no era sino un solo, sobre el cual venía a toda furia un mancebo, al parecer de hasta veinte años, vestido de damasco verde, con pasamanos de oro, greguescos y saltaembarca, con sombrero terciado, a la valona, botas enceradas y justas, espuelas, daga y espada doradas, una
escopeta pequeña en las manos y dos pistolas a los lados. Al ruido volvió Roque la cabeza y vio esta hermosa figura, la cual, en llegando a él, dijo:
–En tu busca venía, ¡oh valeroso Roque!, para hallar en ti, si no remedio, a lo menos alivio en mi desdicha; y, por no tenerte suspenso, porque sé que no me has conocido, quiero decirte quién soy: y soy Claudia Jerónima, hija de Simón Forte, tu singular amigo y enemigo particular de Clauquel Torrellas, que asimismo lo es tuyo, por ser uno de los de tu contrario bando; y ya sabes que este Torrellas tiene un hijo que don Vicente Torrellas se llama, o, a lo menos, se llamaba no ha dos horas. Éste, pues, por abreviar el cuento de mi desventura, te diré en breves palabras la que me ha causado. Viome, requebróme,  escuchéle, enamoréme, a hurto de mi padre; porque no hay mujer,
por retirada que esté y recatada que sea, a quien no le sobre tiempo para poner en ejecución y efecto sus atropellados deseos. Finalmente, él me prometió de ser mi esposo, y yo le di la palabra de ser suya, sin que en obras pasásemos adelante. Supe ayer que, olvidado de lo que me debía, se casaba
con otra, y que esta mañana iba a desposarse, nueva que me turbó el sentido y acabó la paciencia; y, por no estar mi padre en el lugar, le tuve yo de ponerme en el traje que vees, y apresurando el paso a este caballo, alcancé a don Vicente obra de una legua de aquí; y, sin ponerme a dar quejas ni a oír
disculpas, le disparé estas escopetas, y, por añadidura, estas dos pistolas; y, a lo que creo, le debí de encerrar más de dos balas en el cuerpo, abriéndole puertas por donde envuelta en su sangre saliese mi honra. Allí le dejo entre sus criados, que no osaron ni pudieron ponerse en su defensa. Vengo a buscarte para que me pases a Francia, donde tengo parientes con quien viva, y asimesmo a rogarte defiendas a mi padre, porque los muchos de don Vicente no se atrevan a tomar en él desaforada venganza.
Roque, admirado de la gallardía, bizarría, buen talle y suceso de la hermosa Claudia, le dijo:
–Ven, señora, y vamos a ver si es muerto tu enemigo, que después veremos lo que más te importare. Don Quijote, que estaba escuchando atentamente lo que Claudia había dicho y lo que Roque Guinart respondió, dijo:
–No tiene nadie para qué tomar trabajo en defender a esta señora, que lo tomo yo a mi cargo: denme mi caballo y mis armas, y espérenme aquí, que yo iré a buscar a ese caballero, y, muerto o  vivo, le haré cumplir la palabra prometida a tanta belleza.
–Nadie dude de esto –dijo Sancho–, porque mi señor tiene muy buena mano para casamentero, pues no ha muchos días que hizo casar a otro que también negaba a otra doncella su palabra; y si no fuera porque los encantadores que le persiguen le mudaron su verdadera figura en la de un lacayo, ésta fuera la hora que ya la tal doncella no lo fuera.
Roque, que atendía más a pensar en el suceso de la hermosa Claudia que en las razones de amo y mozo, no las entendió; y, mandando a sus escuderos que volviesen a Sancho todo cuanto le habían quitado del rucio, mandándoles asimesmo que se retirasen a la parte donde aquella noche habían estado alojados, y luego se partió con Claudia a toda priesa a buscar al herido, o muerto, don Vicente. Llegaron al lugar donde le encontró Claudia, y no hallaron en él sino recién derramada sangre; pero, tendiendo la vista por todas partes, descubrieron por un recuesto arriba alguna gente, y diéronse a entender, como era la verdad, que debía ser don Vicente, a quien sus criados, o muerto
o vivo, llevaban, o para curarle, o para enterrarle; diéronse priesa a alcanzarlos, que, como iban de espacio, con facilidad lo hicieron.
Hallaron a don Vicente en los brazos de sus criados, a quien con cansada y debilitada voz rogaba que le dejasen allí morir, porque el dolor de las heridas no consentía que más adelante pasase.
Arrojáronse de los caballos Claudia y Roque, llegáronse a él, temieron los criados la presencia de Roque, y Claudia se turbó en ver la de don Vicente; y así, entre enternecida y rigurosa, se llegó a él, y asiéndole de las manos, le dijo:
–Si tú me dieras éstas, conforme a nuestro concierto, nunca tú te vieras en este paso.
Abrió los casi cerrados ojos el herido caballero, y, conociendo a Claudia, le dijo:
–Bien veo, hermosa y engañada señora, que tú has sido la que me has muerto: pena no merecida ni debida a mis deseos, con los cuales, ni con mis obras, jamás quise ni supe ofenderte.
–Luego, ¿no es verdad –dijo Claudia– que ibas esta mañana a desposarte con Leonora, la hija del rico Balvastro?
–No, por cierto –respondió don Vicente–; mi mala fortuna te debió de llevar estas nuevas, para que, celosa, me quitases la vida, la cual, pues la dejo en tus manos y en tus brazos, tengo mi suerte por venturosa. Y, para asegurarte desta verdad, aprieta la mano y recíbeme por esposo, si quisieres, que no tengo otra mayor satisfación que darte del agravio que piensas que de mí has recebido.
Apretóle la mano Claudia, y apretósele a ella el corazón, de manera que sobre la sangre y pecho de don Vicente se quedó desmayada, y a él le tomó un mortal parasismo. Confuso estaba Roque, y no sabía qué hacerse. Acudieron los criados a buscar agua que echarles en los rostros, y trujéronla, con que se los bañaron. Volvió de su desmayo Claudia, pero no de su parasismo don Vicente, porque se le acabó la vida. Visto lo cual de Claudia, habiéndose enterado que ya su dulce esposo no vivía, rompió los aires con suspiros, hirió los cielos con quejas, maltrató sus cabellos, entregándolos al viento, afeó su rostro con sus propias manos, con todas las muestras de dolor y sentimiento que de un lastimado pecho pudieran imaginarse.
–¡Oh cruel e inconsiderada mujer –decía–, con qué facilidad te moviste a poner en ejecución tan mal pensamiento! ¡Oh fuerza rabiosa de los celos, a qué desesperado fin conducís a quien os da acogida en su pecho! ¡Oh esposo mío, cuya desdichada suerte, por ser prenda mía, te ha llevado del tálamo a la sepultura!
Tales y tan tristes eran las quejas de Claudia, que sacaron las lágrimas de los ojos de Roque, no acostumbrados a verterlas en ninguna ocasión. Lloraban los criados, desmayábase a cada paso Claudia, y todo aquel circuito parecía campo de tristeza y lugar de desgracia. Finalmente, Roque Guinart ordenó a los criados de don Vicente que llevasen su cuerpo al lugar de su padre, que estaba allí cerca, para que le diesen sepultura. Claudia dijo a Roque que querría irse a un monasterio donde era abadesa una tía suya, en el cual pensaba acabar la vida, de otro mejor esposo y más eterno acompañada. Alabóle Roque su buen propósito, ofreciósele de acompañarla hasta donde quisiese, y
de defender a su padre de los parientes y de todo el mundo, si ofenderle quisiese. No quiso su compañía Claudia, en ninguna manera, y, agradeciendo sus ofrecimientos con las mejores razones que supo, se despedió dél llorando. Los criados de don Vicente llevaron su cuerpo, y Roque se volvió a los suyos, y este fin tuvieron los amores de Claudia Jerónima. Pero, ¿qué mucho, si tejieron la trama de su lamentable historia las fuerzas invencibles y rigurosas de los celos?
Halló Roque Guinart a sus escuderos en la parte donde les había ordenado, y a don Quijote entre ellos, sobre Rocinante, haciéndoles una plática en que les persuadía dejasen aquel modo de vivir tan peligroso, así para el alma como para el cuerpo; pero, como los más eran gascones, gente rústica y desbaratada, no les entraba bien la plática de don Quijote. Llegado que fue Roque, preguntó a Sancho Panza si le habían vuelto y restituido las alhajas y preseas que los suyos del rucio le habían quitado. Sancho respondió que sí, sino que le faltaban tres tocadores, que valían tres ciudades.
–¿Qué es lo que dices, hombre? –dijo uno de los presentes–, que yo los tengo, y no valen tres reales.
–Así es –dijo don Quijote–, pero estímalos mi escudero en lo que ha dicho, por habérmelos dado quien me los dio.
Mandóselos volver al punto Roque Guinart, y, mandando poner los suyos en ala, mandó traer allí delante todos los vestidos, joyas, y dineros, y todo aquello que desde la última repartición habían robado; y, haciendo brevemente el tanteo, volviendo lo no repartible y reduciéndolo a dineros, lo repartió por toda su compañía, con tanta legalidad y prudencia que no pasó un punto ni defraudó nada de la justicia distributiva. Hecho esto, con lo cual todos quedaron contentos, satisfechos y pagados, dijo Roque a don Quijote:
–Si no se guardase esta puntualidad con éstos, no se podría vivir con ellos.
A lo que dijo Sancho:
–Según lo que aquí he visto, es tan buena la justicia, que es necesaria que se use aun entre los mesmos ladrones.
Oyólo un escudero, y enarboló el mocho de un arcabuz, con el cual, sin duda, le abriera la cabeza a Sancho, si Roque Guinart no le diera voces que se detuviese. Pasmóse Sancho, y propuso de no descoser los labios en tanto que entre aquella gente estuviese.
Llegó, en esto, uno o algunos de aquellos escuderos que estaban puestos por centinelas por los caminos para ver la gente que por ellos venía y dar aviso a su mayor de lo que pasaba, y éste dijo:
–Señor, no lejos de aquí, por el camino que va a Barcelona, viene un gran tropel de gente. A lo que respondió Roque:
–¿Has echado de ver si son de los que nos buscan, o de los que nosotros buscamos?
–No, sino de los que buscamos –respondió el escudero.
–Pues salid todos –replicó Roque–, y traédmelos aquí luego, sin que se os escape ninguno.
Hiciéronlo así, y, quedándose solos don Quijote, Sancho y Roque, aguardaron a ver lo que los escuderos traían; y, en este entretanto, dijo Roque a don Quijote:
–Nueva manera de vida le debe de parecer al señor don Quijote la nuestra, nuevas aventuras, nuevos sucesos, y todos peligrosos; y no me maravillo que así le parezca, porque realmente le confieso que no hay modo de vivir más inquieto ni más sobresaltado que el nuestro. A mí me han puesto en él no sé qué deseos de venganza, que tienen fuerza de turbar los más sosegados corazones; yo, de mi natural, soy compasivo y bien intencionado; pero, como tengo dicho, el querer vengarme de un agravio que se me hizo, así da con todas mis buenas inclinaciones en tierra, que persevero en este estado, a despecho y pesar de lo que entiendo; y, como un abismo llama a otro y un pecado a otro pecado, hanse eslabonado las venganzas de manera que no sólo las mías, pero las ajenas tomo a mi cargo; pero Dios es servido de que, aunque me veo en la mitad del laberinto de mis confusiones, no pierdo la esperanza de salir dél a puerto seguro.

Don Quijote BNE

Imatge del fons de la BNE

Mongetes blanques amb perdiu

Ingredients per a 4 persones:
Mongetes blanques 3/4 de quilo
1 perdiu i oli d’oliva
1 cabeça d’alls
Unes branques de romaní i farigola
2 fulles de llorer i sal
Si es disposa d’una olla de terrissa per a l’elaboració de les mongetes el gust serà inigualable i més propi
de l’època, ja que el foc de llenya, complement ideal per a aquest plat és difícil d’aconseguir avui en dia, es col·loquen en ella les mongetes que haurem deixat en remull la nit abans cobertes d’aigua freda fins que donin el primer bull; espantar-les amb aigua freda de tant en tant perquè no es desfacin.
La perdiu, el romaní, la farigola, aquests dos últims en una xarxa de cuina per evitar que es dispersin en el guisat, el llorer i els alls s’afegeixen a un temps i es manté a foc lent.
Per a un bon resultat retirar l’escuma cada 10 o 15 minuts. Abans de tirar la sal i un rajolí d’oli d’oliva retirar les branques de romaní i farigola. Deixar a foc molt lent fins al moment de servir. Les mongetes han de quedar sucoses sense gaire brou i el que quedi ben travat.

La cocina del Quijote

 

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll XIX

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

La lluita antifeudal dels habitants de Ripoll II

L’etapa de convulsions que somogué la societat catalana a partir de mitjans segle XIV tingué també un reflex puntual a la vila de Ripoll, en forma de protestes repetides contra el domini del monestir. Concretament, l’any 1353 els habitants reivindicaren novament la creació d’un municipi consular, i com a conseqüència dels avatars del conflicte una vintena de veïns caps de casa hagueren de fugir de la vila i anar a refugiar-se a Vic. La protesta es repetí a finals de segle, i l’any 1387 els veïns aconseguiren per segona vegada la constitució d’un municipi consular al marge del control monacal, en aquest cas per concessió del papa d’Avinyó Climent VII, iniciador del Cisma d’Occident i considerat com “antipapa”. La vigència d’aquest municipi consular fou també efímera, entre el 19 d’octubre de 1387 i el 12 de juny de 1388, ja que en aquesta data l’abat de Ripoll obtingué la ratificació plena de la seva jurisdicció sobre la vila per privilegi de Joan I l’any 1389. D’aquesta època daten també reivindicacions antibaronals dels veïns d’Olot, l’altra gran centre urbà sotmès a la jurisdicció del monestir de Ripoll, per obtenir municipi consular, la constitució del qual fou concedida per privilegi del rei Martí l’Humà el 15 de marc de l’any 1400. L’any 1560 es produí un nou plet dels veïns contra el monestir per obtenir la constitució d’un municipi consular, pretensió que fou novament denegada per sentencia de la Reial Audiència.
En els primers decennis del segle XVII les dissensions entre els habitants i el monestir entraren en una fase de forta conflictivitat, amb l’execució d’accions d’intimidació i de represàlia per part de l’abat contra els seus detractors a la població. Concretament sovintegen els testimonis sobre els actes delictius executats per l’abat Francesc de Pons contra els capdavanters de les reivindicacions dels veïns, i en aquestes actuacions hi podem advertir un transfons del clima de violència i d’inseguretat que ocasionava en aquelles contrades l’activitat de les quadrilles de bandolers. En aquest context l’abat Francesc de Pons fou acusat d’haver fet assassinar a Vicens Vazia, notari, i Lluís Vilallonga, així com d’haver ordenat l’execució de represàlies contra Francesc Laguna, al qual foren arrencats els arbres fruiters de les seves propietats, i la veu popular, de la qual es feia ressò l’acusació, assenyalava “que el dicho Abad era fautor de bandoleros. Aquest conjunt d’extra-limitacions i violències atribuïdes a l’abat portaren 165 veïns a incoar un plet perquè fos segrestada la jurisdicció del monestir, i la vila de Ripoll fou incorporada al domini reial, privilegi que ja havia estat obtingut anteriorment de mans d’Alfons el Magnànim l’any 1440. En el memorial redactat pels
veïns es fa una descripció pormenoritzada del clima de coacció i d’atemoriment a que estava sotmesa la vila, i s’insisteix en la connivència de l’abat amb les partides de bandolers, especialment amb la colla de Perot Rocaguinarda, els quals s’havien convertit en una especie de milicià particular al servei del monestir i contra les reivindicacions dels habitants.

“ Aproximació a l’estudi del domini baronal del Monestir de Ripoll (1266-1719) per Josep M. Torras i Ribé” dins el marc del Primer Congrès d’Història Moderna de Catalunya 1984.

Recepte extreta de « Arte de cozina, padsteleria, vizcocheria, y confiteria. Compuesta por Francisco Martinez Motiño, cocinero mayor del rey ( felipe III) nuestro señor» 1611

“Platillo” amb codonys

Aquests “platillos” podràs fer sense farcits; agafa un pollastre, o colomins a mig coure, i partint-los pel mig o a quarts, pose’ls en una cassola. Fregeix cansalada en daus ben menuts, fins que estigui ben fregida, aleshores tira-hi ceba ben picada i quant estigui fregida fes el mateix amb els codonys tallats a la juliana fins que els codonys estiguin tous. Quan estiguin s’han de tirar a sobre els pollastres o colomins de manera que quedin ben coberts. Assaona amb pebre, nou moscada , gingebre i canyella, afegiràs una mica de vi i de vinagre. De 170 a 200 grs de sucre i brou fins que cobreixi. Deixar bullir fins espesseir.

Servir sobre llesques de pa torrat, i acompanyo amb unes coquetes de Santa Teresa.

« Arte de cozina, padsteleria, vizcocheria, y confiteria. Compuesta por Francisco Martinez Motiño, cocinero mayor del rey ( felipe III) nuestro señor» 1611

El claustre de Santa Maria de Ripoll XVIII

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

El gall de Santa Caterina

La lluita antifeudal dels habitants de Ripoll

A partir d’aquesta descripció sumaria dels drets que gaudia el monestir, podem deduir perfectament la duresa del règim baronial imposat a Ripoll, i la indefensió a que eren sotmesos els seus habitants des del mateix moment de la fundació de la vila. No ens ha d’estranyar, doncs, que els indicis de conflictivitat generats per aquest domini abusiu siguin nombrosos al llarg dels segles. El primer testimoni conegut sobre les dissensions entre l’abat i els habitants de Ripoll es remunta a l’any 1266, en que els veïns incoaren un plet contra la jurisdicció que exercia l’abat sobre la població. A finals segle XIII rebrota novament el conflicte entre la població i el monestir, i en aquest cas s’obtingué per primera vegada la constitució d’un municipi consular, encara que el seu funcionament degué ésser molt efímer, ja que l’any 1297 fou concertada una transacció entre l’abat i els habitants, per la qual aquests renunciaven – podem suposar que sota coaccions diverses- a l’elecció de cònsols. Malgrat que les noticies sobre aquests esdeveniments siguin escasses les repercussions a la població degueren ésser importants, ja que el seu record perdura en el temps en forma d’una celebració tradicional, coneguda com la festa del Gall de Santa Caterina. En el seu transcurs, i durant segles, el poble matava un gall a bastonades, essent el gall el símbol abacial (derivat de l’etimologia popular de Rivi-pullo), i amb aquesta matança es representava la lluita contra l’opressió del monestir sobre la població. Un cerimonial de característiques semblants fou executat igualment en el cas d’Olot l’any 1400 per simbolitzar també l’alliberament de la vila del domini de l’abat de Ripoll, per privilegi de Martí l’Humà. En aquest cas es construïren dos castells de fusta al·lusius a la jurisdicció de l’abat, els quals foren enderrocats solemnement a cops de destral en presencia del procurador reial i dels habitants de la població.

“ Aproximació a l’estudi del domini baronal del Monestir de Ripoll (1266-1719) per Josep M. Torras i Ribé” dins el marc del Primer Congrès d’Història Moderna de Catalunya 1984.

Sopa de pollastre i canyella

Per a aquesta altra recepta medieval necessitarem el següent:
ingredients:
Quatre cuixes de pollastre
gingebre
Claus d’olor
vi negre
pebre
Canyella en branca
sal
ametlles pelades
Greix de porc

Primer vam prendre una cassola amb aigua, li posem les cuixes de pollastre i el vi negre, es condimenta amb sal i pebre, i ho fem bullir durant 45 min, després retirem el pollastre i es guarda tot. Agafem una altra cassola i l’escalfem amb el greix de porc, fins que es fongui per complet, després anem a prendre les cuixes de pollastre i els fregim en el greix de porc fins que es daurin  completament vam dues tasses del brou que vam fer en primera instància, col·loquem branques de canyella, gingebre i claus d’olor al gust, molem les ametlles en un morter i es col·loca, es deixa bullir i que espesseixi i a gaudir aquesta sopa de pollastre amb canyella.

Receptes medievals

El claustre de Santa Maria de Ripoll XVII

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

Predomini dels monestirs sobre viles i ciutats.

No hi ha cap dubte que el marc monàstic continua sent en el segle XI, i en menor mesura en el segle XII, el més favorable al desenvolupament de la cultura i de l’art. L’espiritualitat mística, l’art romànic es recreen en els convents. Cluny i la gran església de l’abat Hugo (1049-1109) simbolitzen aquesta preeminència monàstica en l’alba dels nous temps. El Cister, les seves filles i les seves nétes,l’anaven acontinuar encara que amb altres mitjans.
Però la translatio cultural que fa que la primacia dels monestirs passi a les ciutats es manifesta clarament en dos àmbits principals: l’ensenyament i l’arquitectura.
En el transcurs del segle XII les escoles urbanes s’avancen de manera decisiva a les escoles monàstiques. Els nous centres escolars, sortits de les escoles episcopals, s’independitzen d’elles pel que fa al reclutament dels seus mestres i dels seus alumnes i pel que fa als seus programes i als seus mètodes.

La civilización del Occidente Medieval. Le Goff

Des del segle XII-XIII, va canviar la seva situació. Encara que va seguir sent un centre d’intens comerç, en aquest moment va passar a ser especialment un centre de producció de béns, d’idees i de models culturals i materials. Les ciutats van prendre la iniciativa en tot. Els que millor van entendre aquesta força impulsora de les ciutats del segle XIII van ser els superiors de les noves ordes mendicants – franciscans, agustins i carmelites – que van arrelar en el centre de les ciutats. A la ciutat predicar era quantitativament més profitós (hi havia més gent), i qualitativament més necessari (la moral era més laxa). A més, a través de les ciutats la predicació influiria sobre el camp (ciutat com a productora de models culturals que s’exporten cap al camp).

Le Goff – La ciutat com a agent de civilització (1200-1500)

La Jurisdicció Civil de I’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll era molt discutida i disputada per bona part de ripollesos. Els abats a partir del segle XlII es trobaren sovint obligats a defensar les seves prerrogatives civils. Els homes de Ripoll aprofitaven qualsevol esdeveniment que els fes possible aconseguir la desitjada constitució de consolat o municipi. Fou una aspiració mantinguda apassionadament en el transcurs de sis centúries. Va ser assolida diverses vegades, pero, esporadicament i en general de poca durada.

El primer intent va ser el 4 de desembre de 1295
En aquesta data els ripollesos intentaren per primera vegada la constitució de consolat. Van fracassar rapidament. Part dels homes reunits a la capella de Sant Eudald es revoltaren, pero, no aconseguiren les seves aspiracions, i foren castigats.

La lluita secular dels homes de Ripoll per aconseguir Consolat o Municipi. Un aspecte de la jurisdicció civil de l’Abat del Monestir. Eudald Graells.

Pollastre rostit amb figues:

Aquesta una recepta medieval amb pollastre encara es manté en vigència, és el pollastre rostit amb figues, i ho farem de la següent manera

ingredients:
dues cebes
Un pollastre sencer
sucre morè
pebre
sal
romaní
15 figues madures

Es fa una salmorra prenent 300 grams de sal i 3 litres d’aigua i es remena, se submergeix el pollastre sencer en aquesta salmorra fins l’endemà. Això ho deixa tendre i saborós. S’omple el pollastre amb les figues, trossos de ceba i romaní, es col·loca en una safata i s’envolta amb i figues i ceba a trossos, se li col·loca pebre empolvorada i sucre bru, es fica el pollastre al forn i s’enforna uns 50′ a 200 ° fins que quedi ben cuit i daurat, el podem anar ruixant amb el seu propi suc de tant en tant. Una vegada al punt es treu i se serveix amb les figues ja rostides.

Receptes medievals

El claustre de Santa Maria de Ripoll XVI

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l’any 1274. De fet és durant la segona meitat del segle XIII, quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i per tant podem afirmar amb rigor històric la seva presencia real al nostre país. Per exemple a Vilafranca del Penedès i Tarragona la presència de jueus comença l’any 1257; a Puigcerdà, el 1260; a Cervera i Montblanc, el 1261; a Balaguer, el 1263; a Vic, el 1266; a Santa Coloma de Queralt, el 1272 i a Camprodon i Agramunt el 1273. L’aljama de la ciutat de Manresa –segons l’historiador Albert Benet– es formà per la immigració de jueus d’altres comunitats de Catalunya, i s’ha documentat que vingueren de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o fins i tot de Montpeller, que en aquells anys formava part del patrimoni comtal del rei Jaume I.

La gran sort que tenim els historiadors manresans és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l’Arxiu històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d’Artés. La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que es troba just al costat dret de la Casa de la Vila i arriba fins al carrer Na Bastardes. Destaca el Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise, dels dos únics exemplars d’aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l’aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. L’Arxiu Comarcal del Bages de Manresa, disposa d’una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca a l’any 1294 i l’últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir diferents viles del nostre país.

JUEUS A MANRESA – JOAQUIM SARRET I ARBÓS

L’origen i desaparició dels jueus a Manresa (1294-1392)

Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el
Liber secretariorum aliame judeorum Minorise
(Manresa, 1343-1346)

Bescuit de nous

ingredients:
· 7 ous
· 250 grs. de nous
· 50 grs. de fècula de patata
· 175 grs. de sucre
· 1 culleradeta de canyella mòlta
· Unes gotes de vainilla
Preparació – Elaboració:
Batre els rovells amb el sucre.
Afegir les nous mòltes i la fècula de patata.
Batre les clares a punt de neu amb tres cullerades de sucre i incorporar suaument a la barreja.
Greixar un motlle, fer la massa i coure al forn a 170 º

Reposteria receptari sefardí

El claustre de Santa Maria de Ripoll XV

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

Notes de Sr. D. Tomàs Raguer sobre el llibre de Carles Rahola “Els jueus a Catalunya”, fragment del capítol VII Emplaçament de la jueria Gironina:
“ La jueria gironina mereix, per la seva importància i renom capítol apart.
Sembla que la primera notícia que s’en coneix era un document de l’any 983, que es conservaria a l’arxiu de Ripoll, del qual s’inferia que el comte beneficiari de Besalú havia adquirit dels jueus l’al·lodi anomenat judaiquer, del comtat de Besalú i establerts els dits hebreus a Girona”.

Cementiri dels jueus

Fossar dels jueus = camp dels jueus
Notes S. Tomàs Raguer

Cap notícia he pogut trobar dels jueus d’aquesta vila sinó aquesta. A principis de segle XVII (la primera vegada que’l trobo) era un camp conreat però amb el nom de cementiri dels jueus, que denota el seu origen, ha perdurat fins ara.
La primera notícia l’he trobada en un llebador de Sant Pere (C-7 pag 9) “19 (març) fa Rafel de .. serraller de la present vila per un camp te prop del pont de la fusta a la ma esquerra quan se va a Ribes lo qual camp li fonch donat en dot y se diu lo sementiri dels juheus vint y cinc sous es ver non los paga Antich Mourell teixidor.
Pels anys de 1648 a 58 aquest camp era propietat del notari Francesch Companyó com se veu en plet a la comunitat de St. Pere, per qüestió d’un censal ( lletra T n78 plech III- ASP) y el camp està molt ben limitat. “ Una peça de terra detinguda de tres jornals poch mes o menos anomenada lo camp dels jueus situada dins la parroquia de Ripoll sobre el pont de la fusta y Rech del Corral com ha fronta de las dos parts ab lo dit Rech de altre part ab terras lo cami Real y de altre part ab terras del mas Surribes” A la fecha del plet 1673 era propietat de Sebastià Molinou sabater (mateix T 78 y r. 138).
En un plet de 1755 entre cabiscol del monestir y alguns pagesos per qüestió del delme del blat de moro y consta el terreno hont tenia dit a delmar del cabiscol qual terreno llinda a sol ixent ab lo torrent “vulgarmente nombrado del Pont de la fusta alias dels Xacons”.
En l’inventari dels bens de la farmacia Rager y Dou de Pellicer fet pel seu fill En Peix Pellicer y Pagés en 1873 ( m’ha facilitada copia autentica Fraco Graells) hi consta el martinet del Sant y diu ser en “el termino de esta villa y pago llamado La Creu de Corral con un huerto y demás tierras cultivas e yermas anexas, conocidas las primeras con el nombre de Camp o Fossar dels jueus”.

Letuario de codony

La planta del codony procedeix de l’Orient Mitjà, creix sense problemes en el clima mediterrani i el seu fruit és una excel·lent font de vitamines, fibra i minerals però, ja que la seva ingesta va acompanyada de molt de sucre, cal prendre-la amb moderació. Combina molt bé amb formatge i fruits secs.

En la gastronomia sefardí, el codony o bimbrio és molt popular, i es creu que va ser incorporat a la tradició per la influència àrab.

ingredients:
· 1 kg de codonys
· 800 grs. sucre
· 10 claus comestibles
· 5 branquetes de canyella
· Aigua

Preparació – Elaboració:
Rentar i assecar els codonys. Pelar-los i tallar a grills. Posar part de les pells en una gasa i fer-ne un farcellet.
En una cassola posar els grills de codony i el farcellet. Cobrir amb aigua arran dels grills. Afegir el sucre, els claus i la canyella en branca.
Tapar i coure a foc moderat. Quan estiguin tendres, destapar i coure a foc molt lent fins que s’espesseixi l’almívar i prengui un color vi.

Memòria de Sefarad

El claustre de Santa Maria de Ripoll XIV

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

SENTÈNCIA D’UN PROCÉS DE BRUIXERIA A RIPOLL AL SEGLE XIV

Josep Ribas Solà
….
El segon element és l’orinal que fa servir Berenguera, amb l’ajut d’una dona jueva, en l’encanteri de visualització de Francesc Dacs. Quant a la dona jueva, és poc probable que es tracti d’Elisenda de Coma, ja que, si aquest fos el seu origen, el redactor del text ho hauria esmentat clarament. Segurament, la dona jueva és una altra persona que no és encausada en aquest judici. Aquest fet és significatiu, perquè documenta una persona d’aquest col·lectiu dependent de la monarquia a Ripoll al segle XIV.
…..
Descarregar PDF
 

ELS JUEUS A LES TERRES CATALANES FINS AL 1492
Andreu Lascorz
…..
Hi va haver comunitats jueves a Perpinyà, Cotlliure, Peralada, Vilafranca de Conflent, Figueres, Besalú, Ripoll, Camprodon, Pals, Girona, Torroella de Montgrí, Castelló d’Empúries, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Berga, Vic, Solsona, Cardona, Camarasa, Agramunt, Moià, Manresa, Balaguer, Cervera, Tàrrega, Vilafranca del Penedès, Granollers, Sabadell, Barcelona, Fraga, Tortosa, Tarragona, Santa Coloma de Queralt, Montblanc, Valls, l’Aleixar, Falset, Reus, Prades, Morella, Sant Mateu, Castelló de la Plana, Figueroles, Onda, Vila-real, Borriana, Sogorb, Sagunt, València, Llíria, Alzira, Xàtiva, Vallés, Gandia, Dénia, Albaida, Llutxent, Bocairent, Alcoi, Cocentaina, Alacant, Elx, Oriola, Maó, Inca, Palma… I en indrets tan lligats a la nostra història com ara Montpeller o Montsó.
….
El segle XIII va esdevenir l’edat d’or per als jueus catalans, que van arribar a representar entre 2 i el 4% del total de la població.

Descarregar PDF

Notes de Sr. D. Tomàs Raguer sobre el llibre de Carles Rahola “Els jueus a Catalunya”, fragment del capítol VII Emplaçament de la jueria Gironina:
“ La jueria gironina mereix, per la seva importància i renom capítol apart.
Sembla que la primera notícia que s’en coneix era un document de l’any 983, que es conservaria a l’arxiu de Ripoll, del qual s’inferia que el comte beneficiari de Besalú havia adquirit dels jueus l’al·lodi anomenat judaiquer, del comtat de Besalú i establerts els dits hebreus a Girona”.

 

Una versió del Almadroch (moretum) d’albergínies procedent d’un receptari Marroquí

ingredients:
albergínies
una ceba
alls
Un ou cuit
Coriandre i menta fresca
Oli d’oliva, sal i pebre
Formatge de cabra semi-curat

Començarem rostint l’albergínia, prèviament, haurem reservat un cilindre de la mateixa, buidem i també rostim. Fem el almadroch, picant al morter un parell d’alls, l’ou picat, la menta i el coriandre, lliguem amb l’oli, com si féssim una maionesa, afegim el formatge prèviament ratllat.
Un cop rostides les albergínies, piquem a ganivet sense pelar, barregem amb la salsa del almadroch,
salpebrem, omplim el cilindre que havíem reservat de l’albergínia, cobrim amb formatge ratllat i gratinem. Acompanyem amb unes olives negres i unes coques de pa àzim.

El pa sense llevat (àzim)
El pa àzim, és el pa més antic que es coneix i el més consumit per la humanitat.
No és més que un pa sense llevat i sense fermentació. És el pa per excel·lència de la cuina jueva. També conegut com Matzá i és elaborat única i exclusivament, amb farina integral i aigua, de forma rodona o quadrada. Present imperiosament al Pésaj (Pasqua jueva).
Segons els estatuts que Déu va manar a Israel, en posseir la terra promesa, hi havia el celebrar la festivitat dels pans sense llevat. Aquesta festivitat, que és de set dies, començant el dia 15 del primer mes d’Israel, just després de celebrar la Pasqua, en què el plat principal era menjar l’anyell, amb pa àzim i amanides amargues.
Per elaborar el Matzá, només es poden utilitzar els grans de blat, ordi, espelta, sègol i civada i no poden haver estat utilitzats en qualsevol altra recepta durant la Pasqua.

Almadroch (moretum) d’albergínies

El claustre de Santa Maria de Ripoll XIII

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

Pàgines miniades del llibre dels Reis de la Bíblia , escrita en hebreu, escriptura semi-cursiva sefardí. Adjudicades a Jacob ben Joseph de Ripoll, últim quart del segle XIV, 1384, 1375-1399 provinent de Solsona. Actualment dipositades a la British Library King’s Collection. UK.

El Tanaj ( també escrit Tanakh, Tanach o Tenak), la Bíblia hebrea es el conjunt de vint-i-quatre llibres canònics dins el judaísme. Es divideix en tres grans parts: la Torá (Llei), els Nevi’im (Profetes) i els Ketuvim (Escrits). El llibre dels reis (melajim), és un dels llibres integrants de Nevi’im o dels Profetes.

Almadroch d’albergínies
De receptes d’almadroch ja se’n troben en el llibre de Sent Soví (segle XIV)

Ingredients:

2 albergínies
2 cebes grans
200 grs de formatge de cabra
Una galeta (neula) pa sense llevat, o molla de pa girat
oli, sal, llimona i comí

Aquest plat es fa amb graelles o directament dins les brases però sempre amb foc de llenya perquè es fumin una mica les albergínies. S’han de fer lentament fins que quedin ben tovetes, és pelen i es tallen a tires. Es fa el mateix amb les cebes i en en una bandeja de terrissa es posen conjuntament.
Si afegeix el pa sense llevat i el formatge engrunat, amanir amb oli d’oliva cru, sal, llimona i comí.
La recepta ens recorda molt, potser tret del formatge, l’actual escalivada.
Es molt típic servir-lo en la festa de Pesaj.

El llibre de Sent Soví

El claustre de Santa Maria de Ripoll XI

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Frottage d’unes lletres en baix-relleu de 7,5 mm d’alçada, que apareixen en el fust d’una de les columnes que hi ha a la cruïlla de les galeries sud-oriental i sud-occidental degudes al taller de Jordi de Déu, i que corresponen a una tipografia Bodoni. Aquest tipografia és clau dins de l’estil modern aparegut a la fi del segle XVIII i que suposa la culminació de 300 anys d’evolució de la tipografia romana.
Qui les va gravar? i perquè?

Avui prepararem un còctel

Sigui quin sigui l’origen de la paraula, els combinats existeixen des de l’antiguitat. El primer còctel documentat data del segle XVI, i algunes de les receptes més clàssiques es preparen des de fa moltíssim de temps, exemple d’això és el còctel “Old fashioned”, un combinat de bourbon que va aparèixer a la fi del segle XVIII. L’Old Fashioned és un còctel a base de whiskey rye (de sègol) o bourbon (de blat de moro).
El vell llibre del Bar Waldorf-Astoria de 1931 li dóna el crèdit de la seva invenció, o almenys la seva inspiració, al Coronel James Pepper, propietari del old 1776 whiskey. El coronel era membre del club on per primera vegada es va preparar la barreja.

Recepta:
4 parts de whisky rye, bourbon, o blended.
1 terròs o una cullerada sopera al ras de sucre.
2 gotes d’amarg (bíteres) d’Angostura.
1 toc d’aigua o soda.
1 rodanxa de taronja.
1 pela de llimona.

Preparació:
Posar el sucre en el fons d’un got baix, afegir-hi l’amarg d’Angostura i l’aigua. Barrejar fins que es dissolgui el sucre. Amb aquest almívar pintar tot el got. Afegir la rodanxa de taronja estrenyent-la una mica per deixar anar una mica de suc. Afegir 2 glaçons de gel, servir el whisky i remenar. Acabar amb una espiral de llimona (opcional) i una cirereta al Maraschino.
Alguns ho prefereixen només amb l’espiral de llimona o sense les cireres o amb una mica de soda al final però això és gust del consumidor.

El vell llibre del Bar Waldorf-Astoria de 1931

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll X

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-occidental que mostra una sirena d’una cua i mirall, segle XIV, del taller de Jordi de Déu, construït sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408).

Avui estem acostumats a considerar les sirenes com a dones-peixos. No sempre ha estat el mateix, res més lluny d’això. La tradició Gréco-oriental representava sirenes amb el cap d’una dona i el cos d’un ocell. Quan es produeix la substitució d’un tipus per un altre? El tipus d’ocell femella és l’únic que es troba als textos fins a principis del segle XII. Però hi ha una excepció. Un tractat de finals del VII o principis del segle VIII, la Liber monstrorum, el Sr. Faral és temptat a atribuir a Aldhelm, abat de Malmesbury i Bisbe de Sherborne, que descriu per primera vegada les sirenes com “marinae puellae quae … a capite usque ad Umbilicum sunt virginali corpore tantum … scamosas piscium caudas habent, Quibus en gurgite latent sempre “. Aquesta noció d’una dona-peix no va ser recollida per la literatura fins al segon quart del segle XII. És aleshores que es dona com a única existent o com una altra possibilitat de la dona-ocell. D’altra banda, des de Philippe Thaon, alguns textos fan de la sirena una dona a la vegada au i peix, invenció que és àmpliament difosa a partir de llavors. Com es situa la sirena-peix dins el corrent de la tradició? Gràcies al Liber monstrorum, explorat per Thomas de Cantimpré, segurament, pensa el Sr. Faral, en una modificació del text del Physiologus per part de traductors ben intencionats. Les sirenes sovint es descriuen com monstres marins.
És temptador comparar la cronologia establerta acuradament pels textos del Sr. Faral i la de monuments esculpits (pintura, escultura), estudiats, com es recordarà, per la senyoreta Jalabert. M. Faral es pregunta si certes representacions no són traduccions concretes de les descripcions contingudes en Physiologus i Bestiaires. Sens dubte, però sembla que en aquests materials la seducció de les formes (en aquest cas els models orientals o antics, com ara les Nereidas) és sempre més poderosa que l’atracció d’un text. Una altra pregunta, en tot cas, sorgeix. Si hi ha hagut una acció de literatura sobre l’art, no s’ha produït també una reacció de l’art a la literatura? – Romania, 1953.

La queue de poisson des sirènes
Jacques Thirion

 

REMOJÓN GRANADINO

És un dels plats més típics de la cuina de Granada, amanida de taronja i bacallà de clara procedència àrab.

INGREDIENTS:
taronges
Bacallà dessalat al punt de sal
cebetes
ous durs
olives negres
Oli d’oliva verge extra

ELABORACIÓ:
Pelem i tallem la taronja
Afegim la ceba tendra picada
Si el bacallà està salat, es dessala i es rosteix lleugerament. Hi ha llocs on el bacallà el posen sense dessalar, simplement esqueixat molt fi. En altres dessalat i, fins i tot, passat per la planxa encara que després es deixi refredar.
Afegim l’ou dur ….
Les olives negres sense os i amanim amb oli d’oliva.

Receptari andalusí