El claustre de Santa Maria de Ripoll X

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-occidental que mostra una sirena d’una cua i mirall, segle XIV, del taller de Jordi de Déu, construït sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408).

Avui estem acostumats a considerar les sirenes com a dones-peixos. No sempre ha estat el mateix, res més lluny d’això. La tradició Gréco-oriental representava sirenes amb el cap d’una dona i el cos d’un ocell. Quan es produeix la substitució d’un tipus per un altre? El tipus d’ocell femella és l’únic que es troba als textos fins a principis del segle XII. Però hi ha una excepció. Un tractat de finals del VII o principis del segle VIII, la Liber monstrorum, el Sr. Faral és temptat a atribuir a Aldhelm, abat de Malmesbury i Bisbe de Sherborne, que descriu per primera vegada les sirenes com “marinae puellae quae … a capite usque ad Umbilicum sunt virginali corpore tantum … scamosas piscium caudas habent, Quibus en gurgite latent sempre “. Aquesta noció d’una dona-peix no va ser recollida per la literatura fins al segon quart del segle XII. És aleshores que es dona com a única existent o com una altra possibilitat de la dona-ocell. D’altra banda, des de Philippe Thaon, alguns textos fan de la sirena una dona a la vegada au i peix, invenció que és àmpliament difosa a partir de llavors. Com es situa la sirena-peix dins el corrent de la tradició? Gràcies al Liber monstrorum, explorat per Thomas de Cantimpré, segurament, pensa el Sr. Faral, en una modificació del text del Physiologus per part de traductors ben intencionats. Les sirenes sovint es descriuen com monstres marins.
És temptador comparar la cronologia establerta acuradament pels textos del Sr. Faral i la de monuments esculpits (pintura, escultura), estudiats, com es recordarà, per la senyoreta Jalabert. M. Faral es pregunta si certes representacions no són traduccions concretes de les descripcions contingudes en Physiologus i Bestiaires. Sens dubte, però sembla que en aquests materials la seducció de les formes (en aquest cas els models orientals o antics, com ara les Nereidas) és sempre més poderosa que l’atracció d’un text. Una altra pregunta, en tot cas, sorgeix. Si hi ha hagut una acció de literatura sobre l’art, no s’ha produït també una reacció de l’art a la literatura? – Romania, 1953.

La queue de poisson des sirènes
Jacques Thirion

 

REMOJÓN GRANADINO

És un dels plats més típics de la cuina de Granada, amanida de taronja i bacallà de clara procedència àrab.

INGREDIENTS:
taronges
Bacallà dessalat al punt de sal
cebetes
ous durs
olives negres
Oli d’oliva verge extra

ELABORACIÓ:
Pelem i tallem la taronja
Afegim la ceba tendra picada
Si el bacallà està salat, es dessala i es rosteix lleugerament. Hi ha llocs on el bacallà el posen sense dessalar, simplement esqueixat molt fi. En altres dessalat i, fins i tot, passat per la planxa encara que després es deixi refredar.
Afegim l’ou dur ….
Les olives negres sense os i amanim amb oli d’oliva.

Receptari andalusí

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll IX

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

El Devorador d’ànimes (la boca de l’infern), capitell situat a la galeria nord-oriental obrada pel taller del mestre Colí de Marville, segle XIV, sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol. ( gener 1387 – setembre 1408).

Els artistes-artesans medievals van imaginar i representar l’Infern com un lloc heterogeni embolicat en flames amb condemnats en diverses posicions, com un pou abissal ctònic i insondable, com un espai compartimentat per a les diverses tortures; però, en els primers decennis del segle XI els monjos anglosaxons van optar per representar-ho com una boca bestial devoradora.

La representació de l’Infern Devorador a la miniatura medieval

L’adopció de la forma d’un morro bestial obert de bat a bat seriosa fruit, segons una tesi inèdita de Joyce Ruth Manheimer Galpern (1977), de la “conjuntura de la reforma monàstica a les acaballes del s.X i de les invasions daneses d’Anglaterra” que va conduir a la recerca “d’una iconografia de l’infern que pogués ser intel·ligible tant per pagans coma per cristians” (Sheingorn 1992: 7). De fet, la primera figuració zoomòrfica de l’infern amb la cèlebre boca oberta de Leviatan, sembla que es documenta en la Angelomaquia del còdex irlandès Caedmon (s. X).

L’infern en escena: presència diabòlica en el teatre medieval europeu i els seus pervivències tradicionals.

Això té certa similitud amb la mitologia egípcia. Els condemnats pel Tribunal d’Osiris eren engolits pel “Devorador de les ombres”, monstre amb cap de cocodril, cos de lleó i cames d’hipopòtam.

OSSOS DE SANT
Els ossos de sant són tradicionals el mes de novembre, quan se celebren la festivitat de Tots Sants i el dia de Difunts. Es preparen en canyes o en motlles arrissats.

INGREDIENTS:
300 grams d’ametlla mòlta, sucre, pell de llimona, sucre glacé, dolç de rovell, dolç de pruna, etc.

PREPARACIÓ:
En un pot es couen quatre cullerades de sucre, mig got d’aigua i la pell de llimona fins aconseguir un almívar a punt de fil fort. Un cop aconseguit aquest punt, s’hi afegeix l’ametlla remenant fins unir-lo tot bé.
A continuació, es retira el cassó del foc deixant refredar la mescla. Ja freda, es posa la massa sobre una superfície llisa, empolvorada amb sucre glacé, i es ruixa també la massa amb sucre, estenent-la amb el rotllo pastisser fins deixar-la del gruix d’una moneda.
Es tallen llavors quadrats de cinc centímetres aproximadament i s’enrotllen en unes canyes o palets estrenyent les vores perquè quedin enganxats. Després, es retira el palet amb cura i es deixa assecar una mica, abans de procedir a omplir-los amb el dolç de rovell o de pruna, crema de coco o qualsevol altre ingredient desitjat.
Finalment, es prepara un almívar espès remenant amb una cullera de fusta fins que comenci a blanquejar, es banyen els ossos amb aquest xarop i s’escorren. Es serveixen un cop freds i secs i es poden conservar bé durant diversos dies.

La cuina dels convents

Quan Barcelona era un dels principals mercats esclavistes de la Mediterrània

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-occidental que mostra un vaixell, segle XIV, del taller de Jordi de Déu, construït sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

A principis del segle XV, entre el 8,3% i el 14,3% de la població de la capital catalana era esclava.
Les primeres notícies sobre la presència d’esclaus a Barcelona es remunten a principis del segle XI. Eren musulmans que havien estat fets presoners en les guerres contra l’islam. “Des de mitjan segle XIV i durant bona part del XV, el nombre d’esclaus va créixer en part per les greus conseqüències que va tenir la pesta negra sobre la vida econòmica”, explica Armenteros. L’epidèmia havia fet estralls entre la població, hi havia menys treballadors, i per tant s’exigien salaris més alts. Per contrarestar aquestes demandes, es va recórrer a la mà d’obra esclava, que s’aconseguia amb la guerra contra l’islam i amb el comerç de llarga distància, com també han demostrat les recerques de Maria Teresa Ferrer i Roser Salicrú.
Al port de Barcelona hi arribaven esclaus capturats a les costes dàlmates i al mar Negre, a les lluites entre cristians i musulmans a la península Ibèrica, al nord d’Àfrica o en alta mar. Hi havia molta diversitat, però la presència de presoners musulmans va ser ininterrompuda i va tenir dos moments àlgids: les conquestes de Mallorca, València, Múrcia i Menorca entre el 1229 i el 1287, i a finals del segle XV, amb la conquesta de Granada i Màlaga i les campanyes contra les costes del nord d’Àfrica. La guerra civil catalana de 1462-1472 va afectar també el tràfic d’esclaus i la presència catalana a la Mediterrània. Quan va acabar la guerra, Barcelona va haver de reconstruir les seves xarxes comercials i el comerç es va reorientar cap a l’Atlàntic. La capital catalana va passar a ser un mercat secundari. “Hi va haver, però, presència d’esclaus fins a finals del segle XVIII. El 1799, al Diari de Barcelona, encara es publicaven anuncis de vendes d’esclaus”, diu Armenteros.

Article complert aparegut al diari Ara el 14-04-2016

Esclaus a la Mediterrània medieval: el cas català

Esclaus lliberts orientals a Barcelona segles XIV i XV

L’esclau com a inversió? Aprofitament, assalariament i rendibilitat del treball esclau en l’entorn català tardomedieval

Ser esclau a la Girona Medieval ( 1369-1486)

El claustre de Santa Maria de Ripoll VII. Jordi de Déu, l’esclau del mestre Cascalls.

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell d’escultura complerta, quasi exempta, de la cruïlla entre les galeries sud-occidental i sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

“A 9 de febrer de 1390, per contracta amb mestre Pere Gregori, picapedrer de Perpinyà, aquest s’obligava portar 56 columnes de la millor pedra de Vilafranca del Conflent, treballar-les i polir-les pel preu de 330 florins d’or d’Aragó. A 11 de maig següent, mestre Jordi de Déu, escultor de Barcelona, es comprometia treballar per 150 florins, 50 capitells amb figures, 28 bases i 28 cornises, peces totes ben acabades com les que ja havia executat mestre Colí en la galeria de ponent.”

La curta noticia conservada pel monjo Olzinelles del contracte amb Jordi de Déu ens fa saber que els capitells havien d’ésser amb figures, tals com els obrats pel mestre Colí en la galeria de ponent. En això s’endevina la idea dels monjos en la continuació del claustre, que el volien que resultés harmònic del tot amb la galeria primitiva, i a ella en definitiva s’adaptaren els escultors, sortint-se airosos dels àbacs perquè en la galeria superior de l’abat Besora se’ls resolia ja el conflicte, i acomodant-se com pogueren en els capitells, sense prou espai per a figurar-hi cicles histories en serie tal com amava l’època, i recorrent a resoldre’ls figuradament a la manera que podrien haver enllestit una afrontació de dues cartel·les. Artísticament l’obra escultòrica resulta més reeixida en la galeria de ponent, intervinguda pel mestre Colí, i molt més feixuga i fluixa en la galeria de llevant i en canvi els temes vegetals són d’una gran riquesa i finor d’entrellaços en la galeria septentrional que, segons els contractes, resulta ésser obra del mestre Jordi de Déu.

Notes inèdites sobre el monestir de Ripoll. Eduard Junyent

La conservadora del departament d’Art Gòtic del Museu Nacional de Catalunya, M. Rosa Manote en la seva tesi doctoral diu sobre Jordi de Déu: Notable escultor dels segles XIV i XV. Nascut a Messina de família grega. En una ressenya biogràfica s’indica que va ser capturat per un corsari català, mentre que en una altra no es confirma aquest fet i només s’esmenta que els mercaders catalans solien acudir a finals del segle XIV a Marsella a comprar esclaus d’origen grec.
A Barcelona l’adquireix l’escultor real Jaume Cascalls de qui va aprendre l’ofici. Mentre va ser esclau no tenia cognom i es feia dir Jordi de Déu.

Artistes esclaus

Emma Liaño Martínez diu a “Jordi de Déu, un artista sicilià al servei de Pere El Cerimoniós”:
Els termes que ens informen d’aquests aspectes fonamentals de la seva biografia són clars i concisos. En un document de 1377 el rei reclamava a Georgio de Deo, greco …, que es trobava a Cervera, perquè ajudés a Jaume Cascalls en l’acabament d’uns «oratoris» que l’ancià escultor havia deixat sense acabar a Poblet. Un any més tard, amb motiu dels pactes efectuats amb Bernat Pintor, per establir una societat de col·laboració professional, el propi Jordi de Déu afirmava ser mestre de images i de pinzel …, de la ciutat de Mecina … I de nou el monarca, amb els seus requeriments, al·ludeix a la seva baixa condició social el 25 de febrer de 1377, amb motiu dels esmentats «oratoris»: … que encontinent facats partir el dit maestre Jacme ab el seu esclau, qui es abte en aytals obres …, i fins i tot a propòsit dels sepulcres dels infants: … e com sapiam be que en aqueixes partides no ha persona tan abta a fer les dites tombes con Jordi, qui fou esclau de mestre Johan (sic) de Castays, ….
No sabem com va ser sotmès a esclavitud. Encara que la major part dels esclaus que arribaven a Catalunya a la Baixa Edat Mitjana procedien d’un lucratiu comerç, l’arribada de Jordi de Déu al taller de Cascalls pot ser degut més a raons bèl·liques que comercials. I, en concret, a la intervenció de les tropes de la Corona d’Aragó a favor de Frederic IV de Sicília, germà de Leonor, la tercera esposa de Pere el Cerimoniós, quan precisament la ciutat de Messina, punt vital del pas de l’estret, va gestionar l’arribada a l’illa de la reina Joana de Nàpols.

Jordi de Déu, un artista siciliano al servicio de Pedro el Ceremonioso

POTATGE DE LLEGUMS AMB BACALLÀ

INGREDIENTS
150 grams de cigrons, 150 grams de llenties,
150 grams de mongetes blanques, 150 grams de bacallà,
100 grams d’arròs, 2 ous cuits,
1/2 ceba, 2 grans d’all,
julivert, pebre, oli, sal.

PREPARACIÓ
Les mongetes i els cigrons s’han de remullar des de la nit anterior. En una cassola gran es
couen les mongetes cobertes amb aigua calenta, a més dels cigrons, les llenties i una
branqueta de julivert picat.
Mentrestant, es rosteix el bacallà a la planxa, se li treuen després la pell i les espines i
s’esmicola. Quan els llegums estiguin tendres, s’afegeixen el bacallà i un sofregit preparat amb
els alls i la ceba picats molt menuts.
Quan arrenqui el bull, s’agreguen l’arròs, una mica de pebre i es rectifica el punt de
sal. Es barregen bé tots els ingredients i es couen fins que estiguin al punt. abans de
servir, es deixa reposar el potatge uns minuts i s’adorna amb els ous cuits picats.

 

La cuina dels convents

Bibliografia:
– Jordi de Déu i l’italianisme en l’escultura catalana del segle XIV. Pere Beseran i Ramon. Ed: Diputació de Tarragona
– L’escultor de Déu (novel·la). Vicenç Aguado. Editorial Gregal

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll VI

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Escarola, capitell de la galeria sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

L’escarola es creu que té el seu origen a la mediterrània, expandint-se el segle XIII per la resta d’Europa, per aquestes dates es comença a conrear la varietat arrissada a casa nostre (la que mostra el capitell).

 

Amanida d’escarola, magrana i truita fumada:
Una amanida lleugera, ràpida de preparar i de bona presentació pel contrast de la magrana amb l’escarola. La dolçor de la magrana contrasta perfectament amb la lleugera amargor de l’escarola.
Es pot amanir amb una lleugera vinagreta, on la llimona substitueix el vinagre.

200 grams d’escarola.
2 filets de truita fumada
1 magrana
El suc de mitja llimona
4 cullerades soperes d’oli d’oliva verge extra.
Sal.

Si substituïm la magrana per taronja, tenim una festa de cítrics.

La cuina andalusí

El claustre de Santa Maria de Ripoll V

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Tritó i tritonissa, capitell de la galeria nord-oriental obrada pel taller del mestre Colí de Marville al segle XIV, sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

Les sirenes i el pecat.
Tres de les quatre galeries del claustre mostren sirenes, dues a la galeria Romànica del segle XII, una a la galeria del taller del mestre Colí i una a la galeria del mestre Jordi de Déu.
En la galeria romànica es mostren els dos tipus arcaics, la dona -ocell i la dona-peix. En el romànic un grup de sirenes-peix es representen amb cua bífida que subjecten amb les dues mans. Poden portar instruments musicals que al·ludeixen al seu cant mortal entonat amb la seva veu captivadora, també poden subjectar algun peix o gran cargol de mar fent al·lusió al medi aquàtic en què viuen. I a partir del gòtic el seu atribut més comú va ser el mirall i la pinta donant lloc al tipus iconogràfic de les sirenes coquetes, perquè la pinta actuava com a símbol de la seducció femenina i el cabell era un mitjà de seducció.
La sirena-peix, amb la part inferior pisciforme i cua única va tenir com a model les tritonisses, companyes dels tritons. El seu aspecte és més seductor que el de les sirenes-ocell i és per això pel que aquestes estan associades als símbols demoníacs, mentre les pisciformes es vinculen a la luxúria.

Las sirenas Laura RODRÍGUEZ PEINADO Universidad Complutense de Madrid Dpto. Historia del Arte Medieval

Panada de truita de riu:
massa:
Farina
un pessic de llevat
oli
sal

Per la farsa:
1 o 2 truites segons mida
4 ous
oli
1 ceba
mantega per untar
1 rovell d’ou
llet
sal pebre vermell
safrà
coriandre

Es neteja el peix,  fent-lo bullir al vapor o en aigua i sal (i espècies, si es vol) i esmicolem la seva carn reservant. S’ofega una ceba molt picada amb una mica d’oli fins que quedi transparent i es retira.
En una cassola (millor de fang) es baten els ous, s’afegeix la ceba ofegada i les espècies. Es bat tot bé tapant la cassola. Per fer la massa barregem en un bol un pessic de sal i llevat, 3 tasses de farina de blat i un raig d’oli.
Després, anem tirant aigua a poc a poc, remenant fins a obtenir una bola que no s’enganxi als dits. Aquesta massa la deixem reposar una hora i mitja en un bol amb un drap humit per sobre. Es parteix en dos aquesta massa i es pasta i estiren les dues peces amb un corró fent dues làmines una més gran que l’altra. En una font per coure greixada amb mantega posem la massa estirada de major grandària adaptant-la a la forma de la font.
Omplim aquesta massa amb el preparat de peix que teníem reservat de manera uniforme. Cobrim aquest farcit amb l’altra massa cuidant d’enganxar bé les vores i fent-li uns orificis amb una forquilla. Finalment, fiquem la nostra panada preparada dins d’un forn preescalfat a 200 º graus de temperatura durant 45 minuts.

La cuina andalusí

El claustre de Santa Maria de Ripoll IV

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

 

Capitell de la galeria sud-occidental que mostra una ovella, segle XIV, del taller de Jordi de Déu, construït sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408) i fotografia d’ovella Latxa.

Ovella raça ripollesa
La raça Ripollesa és una raça ovina autòctona del nord-est de Catalunya, que es considera que prové de l’encreuament dels ovins que poblaven antigament els Pirineus centrals amb individus de tipologia Merina arribats com a conseqüència de la transhumància.
( Dossier tècnic, Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural)
L’ovella merina es creu fou introduïda a la Península pels musulmans provinent del nord d’Àfrica.
L’ovella latxa forma part de les races d’ovelles del País Basc i Navarra de pèl llarg que no s’han creuat amb sang de bestiar merino a causa de la prohibició de les importacions d’animals exògens

Còrdova era segurament la ciutat més culta i avançada d’occident a l’època, i entre els segles VIII i XII és crea un ampli flux d’intercanvi entre la societat andalusí i la cristiana, Això fa que els productes introduïts pels musulmans es vaguin fent habituals en tota la península. Havien introduït l’albergínia, la carxofa, els espàrrecs, els espinacs, l’arròs, el meló, la síndria, les carabasses, l’albercoc, la magrana, la canya de sucre, el safrà, la canyella, el gingebre i la majoria de cítrics. També noves formes de cuinar com les mandonguilles, l’escabetx, les panades, els milfulls, els fideus, els macarrons, els torrons, l’arròs amb llet, els bunyols, i la major part dels dolços existents a la península ibèrica.

XAI AMB POMES

INGREDIENTS:
1 quilo i mig de xai,
3 pomes àcides,
1 cullerada de mantega,
pebre en pols,
oli,
sal.

PREPARACIÓ
Es pelen les pomes, es tallen en quatre trossos i després en rodanxes gruixudes. Es cobreix amb elles el fons d’una cassola apta per al forn, es posen damunt la mantega i el xai tallat en trossos petits. S’assaona amb una mica de pebre i sal, i es ruixa finalment amb un raig d’oli.
Es tapa la cassola i es deixa coure a foc moderat uns minuts abans de introduir-la al forn a temperatura baixa, fins que el xai estigui tendre. Durant la cocció s’ha de regar el xai de tant en tant amb una mica d’aigua.
Se serveix molt calent passant el xai a una font, regant-lo amb el seu suc i envoltant amb les pomes.

La cuina dels convents

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll I

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen.

Sopar de Sant Benet i Santa Escolàstica, capitell situat a la galeria nord-oriental obrada pel taller del mestre Colí de Marville, segle XIV, sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol. ( gener 1387 – setembre 1408).

Els monestirs, sense excepció, consumien importants quantitats de peixos de riu. Tots ells, i des d’èpoques primerenques, havien anat instal·lant pesqueres en els llits dels rius que travessaven les seves terres. La difusió del molí d’aigua, la resclosa del qual s’emprava com a viver , va contribuir a estimular el consum de peix, abundaven l’anguila, la truita i el barb que apareixen a taula fresques, salades o fumades.

Altres formes de consum eren les panades (peixos fets “en pa”) i els escabetxos, importats de la cuina musulmana. La primera recepte d’escabetx ens la serveix el metge sevillà del segle XII Zuhr-Avenzoar, que recomana preparar així l’escabetx: s’escalda el peix en aigua calenta, tot seguit es posa en una cassola de terrissa o de pisa vidriada amb una mica d’oli. Quan ja estigui cuit es deixa a foc lent i se li afegeix un brou preparat amb vinagre i gingebre.

La truita de riu era uns dels peixos que més es consumia, truita escabetxada:

Ingredients (per a 4 persones):

  • 4 truites del país de bona mida
  • 1 got d’oli
  • 1 got de vinagre
  • 4 grans d’all
  • Clavell, sàlvia, timó, orenga, pebre en gra o altres herbes aromàtiques
  • Farina
  • Sal
  • Oli per fregir