El setge de 1873 durant la 3ª carlinada

Aquesta publicació de l’Associació Palimpsest sobre la 3a Guerra Carlina (1872-1876), continuació de la proposta «El Setge» de Ripoll, vol aportar una nova visió a través de la lectura directa de textos de l’època. La selecció de textos es centra en com Ripoll i rodalies va viure aquesta nova guerra civil, amb una nova ocupació carlina (1873), quan encara no s’havia refet de la destrucció imposada el maig de 1839.

Els textos que presentem són tots fonts primàries, amb tota la seva subjectivitat, entre les que podreu trobar partes militars, notícies de mitjans periodístics d’ambdós bàndols, cròniques dels protagonistes (com les memòries de Maria de las Nieves de Braganza y Borbón) i transcripcions de diversos documents inèdits manuscrits, custodiats a l’Arxiu Comarcal del Ripollès.

Un dels protagonistes més destacats d’aquells fets va ser Francesc Savalls, per a uns un general i un heroi i per altres un capitost autoritari i sanguinari. Savalls ja havia participat en la primera i segona guerres carlines però és en aquesta tercera que el seu nom serà conegut arreu i font de gran controvèrsia, inclús dins del bàndol carlí. En alguns dels textos es posa de manifest la falta d’escrúpols i de respecte per les incipients normes de codificació internacional de les normes de la guerra.

No pretenem jutjar el personatge, ho podeu fer vosaltres mateixos, sinó rescatar les notícies de l’època que parlen dels seus actes militars, com la batalla de Toix, i també l’espant que causaven, entre els seus contemporanis, les notícies dels afusellaments indiscriminats (encara presents en els monòlits de Llaés i Sant Joan de les Abadesses, reproduïm els llistats dels oficials i soldats morts).

També podeu observar vosaltres mateixos la guerra de desinformació a la que els dos bàndols jugaven amb notícies i rumors falsos publicats en la premsa. Aquest retrat de Francesc Savalls es conclou amb articles ja de la segona meitat del segle XX en que se’l considera de nou un heroi, en uns textos que relacionen la Guerra civil (1936-39) i sobretot els seus vencedors amb les anteriors guerres civils del segle XIX.

Des de l’Associació Palimpsest no pretenem fer un anàlisi dels fets sinó facilitar un apropament als fets des de la subjectivitat dels textos i fonts primàries. Creiem que d’aquesta manera fem més propers aquests fets i que una nova lectura de textos de l’època ajuda a generar interès i a submergir-se en aquell convuls segle XIX.

Ripoll 1873. La 3ª carlinada

Els zuaus pontificis

S’ha parlat abastament de la pertinència de Savalls als zuaus pontificis junt al germà del pretendent, com a lloctinent o ajudant, però en les memòries de Alfonso Carlos sobre la seva pertinença al cos de zuaus i la defensa de Roma no hi és esmentat cap vegada.

Tot i així trobem el seu nom en la llista dels enrolats, Savalls Francesco resident a Vicolo della Campanella nº 6 a Roma.

Imatge de zuau pontifici, 1865. Wikipedia

Cranis esbarriats

La desaparició del crani del comte d’Espanya s’emmarca dins una llarga tradició europea de cranis viatgers i col·leccionats.

Altres cranis esbarriats:

El crani de Beethoven:
Paul Kaufmann, un home de negocis de Califòrnia, va posar a la venda la calavera de Beethoven que va descobrir entre les pertinènces de la seva mare. Sembla ser que un familiar era molt aficionat a la frenologia i va ser present en l’exhumació de les restes del músic el 1863, quedant-se el crani per fer un estudi científic.

El crani de Joseph Haydn:
Quan mor Joseph Haydn a 1809, Napoleó encara es trobava a les portes de Viena, de manera que en aquests moments es van haver de posposar els funerals d’aquest magnífic músic. “Quan el van anar a enterrar a la seva tomba faltava el seu cap”, ha assenyalat Montes. Dos seguidors de la teoria de la frenologia, deixebles d’un home conegut com Franz Joseph Gall, creien que estudiant les circumvolucions del crani, uns plecs de la superfície cerebral, es podia identificar aspectes de la persona com la seva intel·ligència, bondat o valentia, per el que no van dubtar a robar el cap del compositor. Tot i que els frenòlegs van admetre haver tingut el crani d’Haydn temporalment en la seva possessió, la policia austríaca no va poder localitzar-lo amb exactitud. El crani va aparèixer en 1895 entre les possessions d’un professor d’anatomia qui, anys després, va acabar donant la peça perquè pogués ser enterrada juntament amb les restes del músic.

El crani de Mozart:
El presumpte crani de Mozart va ser “salvat” en 1801 per un enterramorts, encara que no se sap on es va conservar fins a 1842, quan es va fer amb ell un gravador anomenat Jakob Hyrtl.
El gravador ho va llegar el 1868 al seu germà Joseph, un professor d’Anatomia que al seu torn l’hi va mostrar al seu company d’estudis Ludwig August Frankl, primer autor d’una descripció documental detallada de la calavera.
Hyrtl va donar després el crani a la ciutat de Salzburg, però la valuosa relíquia va desaparèixer poc després i no va arribar a la ciutat natal de Mozart fins a 1902. Des de llavors ha estat objecte d’investigacions en nombroses ocasions.

El crani de Shakespeare:
“Tenim la sepultura de Shakespeare amb una estranya alteració en la part del cap i tenim una història que suggereix que en algun moment de la història algú va venir i es va emportar el crani de Shakespeare”, ha indicat l’arqueòleg Kevin Colls, de la Universitat anglesa de Staffordshire, que va realitzar aquest projecte juntament amb la geofísica Erica Utsi.

El crani de Descartes:
Descartes va morir a Suècia el 11 de febrer de 1650. El filòsof i científic es trobava en aquell país impartint classes diàries a la jove reina Cristina. Setze anys va reposar el cadàver de Descartes al país escandinau, fins que es va exhumar per ser traslladat a França. Van ser llavors sepultats a l’església de Ste. Geneviève-du-Mont a París, i durant la Revolució Francesa es van col·locar en el Panthéon. Quan en 1819 van tornar a traslladar el cadàver i el taüt va ser obert, la sorpresa va ser majúscula: faltava el crani.
Així, no va ser fins al segle XIX quan el químic suec Berzelius va reconèixer que el crani de Descartes estava en el seu poder; fins aleshores havia estat robat i subhastat, apareixent escrites en el seu front totes les firmes d’aquells que l’havien posseït durant gairebé dues centúries. El crani va ser retornat a França, on es va exhibir al Musée de l’Homme a París.

El crani de Schiller:
Schiller, va morir en l’estiu de 1805. El cadàver de Schiller va ser enterrat en l’anomenat «panteó de la Caixa» del cementiri de St. Jacob de Weimar, un lloc en el qual tradicionalment s’enterrava els ciutadans distingits que no tenien una tomba pròpia. La atapeïda estretor d’aquest lloc d’enterrament va fer que el 1826, quan per fi va caldre fer espai per a noves sepultures, l’intent de treure els ossos de Schiller dels taüts amuntegats topés amb la dificultat de trobar en aquest «caos de floridura i podridura »el crani correcte d’entre altres vint-i-… l’alcalde Schwabe, un schillerià entusiasta, que va dirigir la recerca, va tenir una inspiració: el crani més gran havia de ser el de Schiller. Va ser dipositat a la biblioteca de la cort de Weimar, en una caixa feta expressament, sota el bust de Schiller obra de Dannecker. Poc després, Goethe va fer portar el crani a casa. Allà es va quedar durant gairebé un any. De setembre de 1826 a agost de l’any següent, Goethe el va conservar sota un vidre, a sobre d’un coixí de vellut blau. Només la visita del rei Lluís I de Baviera, que volia veure «la biblioteca i el crani de Schiller», com el duc va escriure precipitadament a Goethe, va conduir a la seva ràpida devolució. Pel que sembla, durant aquest període només hi va haver una ocasió en què altres persones veiessin el crani: el memorable 29 de desembre de 1826, Goethe hi va ensenyar a un grup de convidats, entre els quals es trobava el famós erudit berlinès Wilhelm von Humboldt. Van comparar, commoguts, el crani de Schiller amb el motlle en guix del crani de Rafael que Goethe havia fet confeccionar.

El crani de Goya:
Un antiquari Saragossà va adquirir un quadre amb una calavera pintada, signat per Dionisio Fierros i datat a 1849. L’obra d’aquest pintor d’història havia pertangut al marquès de Sant Adrià, segons l’etiqueta amb la signatura enganxada al bastidor . Sobre aquesta mateixa fusta del dors, en tinta sèpia i amb una lletra diferent a la autògrafa de qui va ser protector de Goya i posteriorment de Fierros, algú havia escrit: «Crani de Goya pintat per Fierros».
El pintor va morir als 84 anys a Bordeus, després d’una agonia de quinze dies. El seu cos va ser enterrat al cementiri de la Gran Charteruse. Allà va reposar l’artista fins que, el 1880, el cònsol espanyol a Bordeus, Joaquín Pereyra, va descobrir la seva tomba en estat ruïnós i va moure els fils diplomàtics per traslladar les seves restes a Espanya. Vuit anys més tard, quan finalment es va procedir a obrir el sepulcre es van trobar amb dues caixes sense identificar. La caixa no mostrava cap senyal d’haver estat forçada i, no obstant això, faltava el cap. «Tot fa creure que a Goya l’enterrarien decapitat, bé per un metge o per algun furibund col·leccionista de notabilitats», va escriure llavors Pereyra. El cònsol va informar dels fets a Madrid: «Esquelet Goya no té crani», va escriure i el Govern va contestar amb un altre telegrama: «Envieu Goya amb crani o sense». Davant els dubtes sobre les restes del pintor i Goicoechea, es va decidir traslladar a Espanya de tots dos, encara que no es va dur a terme fins a 1899.

El crani de MataHari:
Margaretha Geertruida Zelle, mes coneguda com a Mata Hari, va ser afusellada el 15 d’octubre de 1917. El seu cos va anar a parar a la facultat de medicina. Allà se li amputa el cap que és enviada al Museu d’Anatomia de París d’on és robada anys després, es diu, per un admirador.

El crani de Murnau:
El cap del cineasta Friedrich Wilhelm Murnau, director de Nosferatu, una de les obres mestres del cinema expressionista alemany, va ser robat de la seva tomba al cementiri de Stahnsdorf, a Berlín, el 2015.