El claustre de Santa Maria de Ripoll XVIII

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

El gall de Santa Caterina

La lluita antifeudal dels habitants de Ripoll

A partir d’aquesta descripció sumaria dels drets que gaudia el monestir, podem deduir perfectament la duresa del règim baronial imposat a Ripoll, i la indefensió a que eren sotmesos els seus habitants des del mateix moment de la fundació de la vila. No ens ha d’estranyar, doncs, que els indicis de conflictivitat generats per aquest domini abusiu siguin nombrosos al llarg dels segles. El primer testimoni conegut sobre les dissensions entre l’abat i els habitants de Ripoll es remunta a l’any 1266, en que els veïns incoaren un plet contra la jurisdicció que exercia l’abat sobre la població. A finals segle XIII rebrota novament el conflicte entre la població i el monestir, i en aquest cas s’obtingué per primera vegada la constitució d’un municipi consular, encara que el seu funcionament degué ésser molt efímer, ja que l’any 1297 fou concertada una transacció entre l’abat i els habitants, per la qual aquests renunciaven – podem suposar que sota coaccions diverses- a l’elecció de cònsols. Malgrat que les noticies sobre aquests esdeveniments siguin escasses les repercussions a la població degueren ésser importants, ja que el seu record perdura en el temps en forma d’una celebració tradicional, coneguda com la festa del Gall de Santa Caterina. En el seu transcurs, i durant segles, el poble matava un gall a bastonades, essent el gall el símbol abacial (derivat de l’etimologia popular de Rivi-pullo), i amb aquesta matança es representava la lluita contra l’opressió del monestir sobre la població. Un cerimonial de característiques semblants fou executat igualment en el cas d’Olot l’any 1400 per simbolitzar també l’alliberament de la vila del domini de l’abat de Ripoll, per privilegi de Martí l’Humà. En aquest cas es construïren dos castells de fusta al·lusius a la jurisdicció de l’abat, els quals foren enderrocats solemnement a cops de destral en presencia del procurador reial i dels habitants de la població.

“ Aproximació a l’estudi del domini baronal del Monestir de Ripoll (1266-1719) per Josep M. Torras i Ribé” dins el marc del Primer Congrès d’Història Moderna de Catalunya 1984.

Sopa de pollastre i canyella

Per a aquesta altra recepta medieval necessitarem el següent:
ingredients:
Quatre cuixes de pollastre
gingebre
Claus d’olor
vi negre
pebre
Canyella en branca
sal
ametlles pelades
Greix de porc

Primer vam prendre una cassola amb aigua, li posem les cuixes de pollastre i el vi negre, es condimenta amb sal i pebre, i ho fem bullir durant 45 min, després retirem el pollastre i es guarda tot. Agafem una altra cassola i l’escalfem amb el greix de porc, fins que es fongui per complet, després anem a prendre les cuixes de pollastre i els fregim en el greix de porc fins que es daurin  completament vam dues tasses del brou que vam fer en primera instància, col·loquem branques de canyella, gingebre i claus d’olor al gust, molem les ametlles en un morter i es col·loca, es deixa bullir i que espesseixi i a gaudir aquesta sopa de pollastre amb canyella.

Receptes medievals

El claustre de Santa Maria de Ripoll XVII

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

Predomini dels monestirs sobre viles i ciutats.

No hi ha cap dubte que el marc monàstic continua sent en el segle XI, i en menor mesura en el segle XII, el més favorable al desenvolupament de la cultura i de l’art. L’espiritualitat mística, l’art romànic es recreen en els convents. Cluny i la gran església de l’abat Hugo (1049-1109) simbolitzen aquesta preeminència monàstica en l’alba dels nous temps. El Cister, les seves filles i les seves nétes,l’anaven acontinuar encara que amb altres mitjans.
Però la translatio cultural que fa que la primacia dels monestirs passi a les ciutats es manifesta clarament en dos àmbits principals: l’ensenyament i l’arquitectura.
En el transcurs del segle XII les escoles urbanes s’avancen de manera decisiva a les escoles monàstiques. Els nous centres escolars, sortits de les escoles episcopals, s’independitzen d’elles pel que fa al reclutament dels seus mestres i dels seus alumnes i pel que fa als seus programes i als seus mètodes.

La civilización del Occidente Medieval. Le Goff

Des del segle XII-XIII, va canviar la seva situació. Encara que va seguir sent un centre d’intens comerç, en aquest moment va passar a ser especialment un centre de producció de béns, d’idees i de models culturals i materials. Les ciutats van prendre la iniciativa en tot. Els que millor van entendre aquesta força impulsora de les ciutats del segle XIII van ser els superiors de les noves ordes mendicants – franciscans, agustins i carmelites – que van arrelar en el centre de les ciutats. A la ciutat predicar era quantitativament més profitós (hi havia més gent), i qualitativament més necessari (la moral era més laxa). A més, a través de les ciutats la predicació influiria sobre el camp (ciutat com a productora de models culturals que s’exporten cap al camp).

Le Goff – La ciutat com a agent de civilització (1200-1500)

La Jurisdicció Civil de I’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll era molt discutida i disputada per bona part de ripollesos. Els abats a partir del segle XlII es trobaren sovint obligats a defensar les seves prerrogatives civils. Els homes de Ripoll aprofitaven qualsevol esdeveniment que els fes possible aconseguir la desitjada constitució de consolat o municipi. Fou una aspiració mantinguda apassionadament en el transcurs de sis centúries. Va ser assolida diverses vegades, pero, esporadicament i en general de poca durada.

El primer intent va ser el 4 de desembre de 1295
En aquesta data els ripollesos intentaren per primera vegada la constitució de consolat. Van fracassar rapidament. Part dels homes reunits a la capella de Sant Eudald es revoltaren, pero, no aconseguiren les seves aspiracions, i foren castigats.

La lluita secular dels homes de Ripoll per aconseguir Consolat o Municipi. Un aspecte de la jurisdicció civil de l’Abat del Monestir. Eudald Graells.

Pollastre rostit amb figues:

Aquesta una recepta medieval amb pollastre encara es manté en vigència, és el pollastre rostit amb figues, i ho farem de la següent manera

ingredients:
dues cebes
Un pollastre sencer
sucre morè
pebre
sal
romaní
15 figues madures

Es fa una salmorra prenent 300 grams de sal i 3 litres d’aigua i es remena, se submergeix el pollastre sencer en aquesta salmorra fins l’endemà. Això ho deixa tendre i saborós. S’omple el pollastre amb les figues, trossos de ceba i romaní, es col·loca en una safata i s’envolta amb i figues i ceba a trossos, se li col·loca pebre empolvorada i sucre bru, es fica el pollastre al forn i s’enforna uns 50′ a 200 ° fins que quedi ben cuit i daurat, el podem anar ruixant amb el seu propi suc de tant en tant. Una vegada al punt es treu i se serveix amb les figues ja rostides.

Receptes medievals

El claustre de Santa Maria de Ripoll XVI

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l’any 1274. De fet és durant la segona meitat del segle XIII, quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i per tant podem afirmar amb rigor històric la seva presencia real al nostre país. Per exemple a Vilafranca del Penedès i Tarragona la presència de jueus comença l’any 1257; a Puigcerdà, el 1260; a Cervera i Montblanc, el 1261; a Balaguer, el 1263; a Vic, el 1266; a Santa Coloma de Queralt, el 1272 i a Camprodon i Agramunt el 1273. L’aljama de la ciutat de Manresa –segons l’historiador Albert Benet– es formà per la immigració de jueus d’altres comunitats de Catalunya, i s’ha documentat que vingueren de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o fins i tot de Montpeller, que en aquells anys formava part del patrimoni comtal del rei Jaume I.

La gran sort que tenim els historiadors manresans és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l’Arxiu històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d’Artés. La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que es troba just al costat dret de la Casa de la Vila i arriba fins al carrer Na Bastardes. Destaca el Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise, dels dos únics exemplars d’aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l’aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. L’Arxiu Comarcal del Bages de Manresa, disposa d’una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca a l’any 1294 i l’últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir diferents viles del nostre país.

JUEUS A MANRESA – JOAQUIM SARRET I ARBÓS

L’origen i desaparició dels jueus a Manresa (1294-1392)

Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el
Liber secretariorum aliame judeorum Minorise
(Manresa, 1343-1346)

Bescuit de nous

ingredients:
· 7 ous
· 250 grs. de nous
· 50 grs. de fècula de patata
· 175 grs. de sucre
· 1 culleradeta de canyella mòlta
· Unes gotes de vainilla
Preparació – Elaboració:
Batre els rovells amb el sucre.
Afegir les nous mòltes i la fècula de patata.
Batre les clares a punt de neu amb tres cullerades de sucre i incorporar suaument a la barreja.
Greixar un motlle, fer la massa i coure al forn a 170 º

Reposteria receptari sefardí

El claustre de Santa Maria de Ripoll XV

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-oriental, segle XIV. Obrada pel taller de Jordi de Déu sota l’abadiat de l’abat Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408)

Notes de Sr. D. Tomàs Raguer sobre el llibre de Carles Rahola “Els jueus a Catalunya”, fragment del capítol VII Emplaçament de la jueria Gironina:
“ La jueria gironina mereix, per la seva importància i renom capítol apart.
Sembla que la primera notícia que s’en coneix era un document de l’any 983, que es conservaria a l’arxiu de Ripoll, del qual s’inferia que el comte beneficiari de Besalú havia adquirit dels jueus l’al·lodi anomenat judaiquer, del comtat de Besalú i establerts els dits hebreus a Girona”.

Cementiri dels jueus

Fossar dels jueus = camp dels jueus
Notes S. Tomàs Raguer

Cap notícia he pogut trobar dels jueus d’aquesta vila sinó aquesta. A principis de segle XVII (la primera vegada que’l trobo) era un camp conreat però amb el nom de cementiri dels jueus, que denota el seu origen, ha perdurat fins ara.
La primera notícia l’he trobada en un llebador de Sant Pere (C-7 pag 9) “19 (març) fa Rafel de .. serraller de la present vila per un camp te prop del pont de la fusta a la ma esquerra quan se va a Ribes lo qual camp li fonch donat en dot y se diu lo sementiri dels juheus vint y cinc sous es ver non los paga Antich Mourell teixidor.
Pels anys de 1648 a 58 aquest camp era propietat del notari Francesch Companyó com se veu en plet a la comunitat de St. Pere, per qüestió d’un censal ( lletra T n78 plech III- ASP) y el camp està molt ben limitat. “ Una peça de terra detinguda de tres jornals poch mes o menos anomenada lo camp dels jueus situada dins la parroquia de Ripoll sobre el pont de la fusta y Rech del Corral com ha fronta de las dos parts ab lo dit Rech de altre part ab terras lo cami Real y de altre part ab terras del mas Surribes” A la fecha del plet 1673 era propietat de Sebastià Molinou sabater (mateix T 78 y r. 138).
En un plet de 1755 entre cabiscol del monestir y alguns pagesos per qüestió del delme del blat de moro y consta el terreno hont tenia dit a delmar del cabiscol qual terreno llinda a sol ixent ab lo torrent “vulgarmente nombrado del Pont de la fusta alias dels Xacons”.
En l’inventari dels bens de la farmacia Rager y Dou de Pellicer fet pel seu fill En Peix Pellicer y Pagés en 1873 ( m’ha facilitada copia autentica Fraco Graells) hi consta el martinet del Sant y diu ser en “el termino de esta villa y pago llamado La Creu de Corral con un huerto y demás tierras cultivas e yermas anexas, conocidas las primeras con el nombre de Camp o Fossar dels jueus”.

Arxiu Comarcal del Ripollès

Letuario de codony

La planta del codony procedeix de l’Orient Mitjà, creix sense problemes en el clima mediterrani i el seu fruit és una excel·lent font de vitamines, fibra i minerals però, ja que la seva ingesta va acompanyada de molt de sucre, cal prendre-la amb moderació. Combina molt bé amb formatge i fruits secs.

En la gastronomia sefardí, el codony o bimbrio és molt popular, i es creu que va ser incorporat a la tradició per la influència àrab.

ingredients:
· 1 kg de codonys
· 800 grs. sucre
· 10 claus comestibles
· 5 branquetes de canyella
· Aigua

Preparació – Elaboració:
Rentar i assecar els codonys. Pelar-los i tallar a grills. Posar part de les pells en una gasa i fer-ne un farcellet.
En una cassola posar els grills de codony i el farcellet. Cobrir amb aigua arran dels grills. Afegir el sucre, els claus i la canyella en branca.
Tapar i coure a foc moderat. Quan estiguin tendres, destapar i coure a foc molt lent fins que s’espesseixi l’almívar i prengui un color vi.

Memòria de Sefarad

El claustre de Santa Maria de Ripoll XIV

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

SENTÈNCIA D’UN PROCÉS DE BRUIXERIA A RIPOLL AL SEGLE XIV

Josep Ribas Solà
….
El segon element és l’orinal que fa servir Berenguera, amb l’ajut d’una dona jueva, en l’encanteri de visualització de Francesc Dacs. Quant a la dona jueva, és poc probable que es tracti d’Elisenda de Coma, ja que, si aquest fos el seu origen, el redactor del text ho hauria esmentat clarament. Segurament, la dona jueva és una altra persona que no és encausada en aquest judici. Aquest fet és significatiu, perquè documenta una persona d’aquest col·lectiu dependent de la monarquia a Ripoll al segle XIV.
…..
Descarregar PDF
 

ELS JUEUS A LES TERRES CATALANES FINS AL 1492
Andreu Lascorz
…..
Hi va haver comunitats jueves a Perpinyà, Cotlliure, Peralada, Vilafranca de Conflent, Figueres, Besalú, Ripoll, Camprodon, Pals, Girona, Torroella de Montgrí, Castelló d’Empúries, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Berga, Vic, Solsona, Cardona, Camarasa, Agramunt, Moià, Manresa, Balaguer, Cervera, Tàrrega, Vilafranca del Penedès, Granollers, Sabadell, Barcelona, Fraga, Tortosa, Tarragona, Santa Coloma de Queralt, Montblanc, Valls, l’Aleixar, Falset, Reus, Prades, Morella, Sant Mateu, Castelló de la Plana, Figueroles, Onda, Vila-real, Borriana, Sogorb, Sagunt, València, Llíria, Alzira, Xàtiva, Vallés, Gandia, Dénia, Albaida, Llutxent, Bocairent, Alcoi, Cocentaina, Alacant, Elx, Oriola, Maó, Inca, Palma… I en indrets tan lligats a la nostra història com ara Montpeller o Montsó.
….
El segle XIII va esdevenir l’edat d’or per als jueus catalans, que van arribar a representar entre 2 i el 4% del total de la població.

La vida judia en la corona de Aragón entre los siglos XIV i XV

Notes de Sr. D. Tomàs Raguer sobre el llibre de Carles Rahola “Els jueus a Catalunya”, fragment del capítol VII Emplaçament de la jueria Gironina:
“ La jueria gironina mereix, per la seva importància i renom capítol apart.
Sembla que la primera notícia que s’en coneix era un document de l’any 983, que es conservaria a l’arxiu de Ripoll, del qual s’inferia que el comte beneficiari de Besalú havia adquirit dels jueus l’al·lodi anomenat judaiquer, del comtat de Besalú i establerts els dits hebreus a Girona”.

 

Una versió del Almadroch (moretum) d’albergínies procedent d’un receptari Marroquí

ingredients:
albergínies
una ceba
alls
Un ou cuit
Coriandre i menta fresca
Oli d’oliva, sal i pebre
Formatge de cabra semi-curat

Començarem rostint l’albergínia, prèviament, haurem reservat un cilindre de la mateixa, buidem i també rostim. Fem el almadroch, picant al morter un parell d’alls, l’ou picat, la menta i el coriandre, lliguem amb l’oli, com si féssim una maionesa, afegim el formatge prèviament ratllat.
Un cop rostides les albergínies, piquem a ganivet sense pelar, barregem amb la salsa del almadroch,
salpebrem, omplim el cilindre que havíem reservat de l’albergínia, cobrim amb formatge ratllat i gratinem. Acompanyem amb unes olives negres i unes coques de pa àzim.

El pa sense llevat (àzim)
El pa àzim, és el pa més antic que es coneix i el més consumit per la humanitat.
No és més que un pa sense llevat i sense fermentació. És el pa per excel·lència de la cuina jueva. També conegut com Matzá i és elaborat única i exclusivament, amb farina integral i aigua, de forma rodona o quadrada. Present imperiosament al Pésaj (Pasqua jueva).
Segons els estatuts que Déu va manar a Israel, en posseir la terra promesa, hi havia el celebrar la festivitat dels pans sense llevat. Aquesta festivitat, que és de set dies, començant el dia 15 del primer mes d’Israel, just després de celebrar la Pasqua, en què el plat principal era menjar l’anyell, amb pa àzim i amanides amargues.
Per elaborar el Matzá, només es poden utilitzar els grans de blat, ordi, espelta, sègol i civada i no poden haver estat utilitzats en qualsevol altra recepta durant la Pasqua.

Almadroch (moretum) d’albergínies

El claustre de Santa Maria de Ripoll XIII

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Imposta de la galeria Sud-Oriental segon pis, primera meitat del segle XV, del taller de Tortosa, bastida sota els abadiats de Ramon Descatllar i Palasol ( 1387-1408), Marc de Vilalba (1408-1409), Berenguer de Rajadell i de Boixadors ( 1409-1410) i Dalmau de Castellà i Despon ( 1410-1439).

Pàgines miniades del llibre dels Reis de la Bíblia , escrita en hebreu, escriptura semi-cursiva sefardí. Adjudicades a Jacob ben Joseph de Ripoll, últim quart del segle XIV, 1384, 1375-1399 provinent de Solsona. Actualment dipositades a la British Library King’s Collection. UK.

El Tanaj ( també escrit Tanakh, Tanach o Tenak), la Bíblia hebrea es el conjunt de vint-i-quatre llibres canònics dins el judaísme. Es divideix en tres grans parts: la Torá (Llei), els Nevi’im (Profetes) i els Ketuvim (Escrits). El llibre dels reis (melajim), és un dels llibres integrants de Nevi’im o dels Profetes.

Almadroch d’albergínies
De receptes d’almadroch ja se’n troben en el llibre de Sent Soví (segle XIV)

Ingredients:

2 albergínies
2 cebes grans
200 grs de formatge de cabra
Una galeta (neula) pa sense llevat, o molla de pa girat
oli, sal, llimona i comí

Aquest plat es fa amb graelles o directament dins les brases però sempre amb foc de llenya perquè es fumin una mica les albergínies. S’han de fer lentament fins que quedin ben tovetes, és pelen i es tallen a tires. Es fa el mateix amb les cebes i en en una bandeja de terrissa es posen conjuntament.
Si afegeix el pa sense llevat i el formatge engrunat, amanir amb oli d’oliva cru, sal, llimona i comí.
La recepta ens recorda molt, potser tret del formatge, l’actual escalivada.
Es molt típic servir-lo en la festa de Pesaj.

El llibre de Sent Soví

El claustre de Santa Maria de Ripoll XII

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria Nord-occidental del segle XII amb tres sirenes i una àliga, romànica, bastida sota els abadiats dels abats: Pere Ramon, Gausfred i Ramón de Berga

Les sirenes

Encara que el seu veritable origen sigui una cosa difúsa, perquè ja existirien en civilitzacions com l’egípcia o la assiri-babilònica, ens atendrem a la mitologia grega, ja que d’ella prendria el cristianisme seva iconografia, i adoptarem el nom de sirenes com a referència a la sirena- au, filles de Aqueloo -el déu Riu- i d’una Musa (Terpsícore, Melpòmene o Caliope), de la qual obtenen les seves facultats per a la música, el cant i el do de la seva eloqüència, ja que eren capaces de relatar belles històries.
Eren inicialment nimfes que acompanyaven amb les seves cançons a Persèfone (la Proserpina romana, filla de Zeus, reina de l’inframón i en alguna tradició del Riu Infernal); en ser aquesta raptada per Hades, es van convertir en híbrids de dona i ocell, com a càstig de Demeter -deessa de la Terra- en no haver impedit el rapte de la seva filla, tot i que hi ha altres explicacions com que les ales van ser un atribut concedit per Zeus (o sol·licitats per elles mateixes, o la mateixa Demeter) per perseguir millor al raptor.

Les harpies

Les descripcions donades pels autors clàssics, com la d’Hesíodo en la seva Teogonía -femelles voladores, veloces i de bells cabells- ajuden a confondre-les amb les sirenes-au. Si per als grecs encara la seva principal ocupació era robar constantment el menjar de Fineo abans que aquest pogués menjar-lo, seguint instruccions de Zeus, que va voler castigar-lo per desvelar els secrets que guardaven els déus de l’Olimp. Ja amb Virgili la cosa es posa magra: No hi ha monstre més nefast que elles ni pesta alguna més cruel o càstig dels déus que hagi nascut de les aigües estigias. Rostres de donzella en cossos d’au, nauseabund l’excrement del seu ventre, mans que es fan urpes i trets sempre pàl·lids de fam. A més també serien conductores d’ànimes i raptores d’homes. Després a la seva aparença monstruosa se li va unir el ser vistes com difusores de brutícia i malaltia, afegint a la seva tradició d’agents del càstig, l’ésser despietades, cruels i violentes. Aquesta és la versió que més es faria servir en l’Edat Mitjana.

Sirenes i harpies, una aproximació diferencial a la seva representació escultòrica.

Guatlles amb raïm

Ingredients per a 1 guatlla
1 guatlla per persona, salada i amarada amb suc de taronja o de llimona amb el fetge i el pedrer posats a dins i ben lligada.
per a cada guatlla:
•1 bona ceba blanca
• 2 pastanagues
• 1 blanc de porro
• 1/2 dl d’oli d’oliva
• 2 cullerades soperes d’aiguardent
• sal i pebre

1brot de raïm de grans grossos i verds, pelats. Cal deixar-ne un grapat sencer per a cadascú a la nevera
30 g de mantega fina
2 cullerades soperes de mel de flors de muntanya
2 llesques de pa integral

Preparació
Cocció: 5 min + 20-25 min.
Aquest procediment culinari es considera típic de Catalunya (segons Martino)
Col·loqueu les guatlles en una sola capa dins una cocota untada amb oli. Deixeu que es daurin de tots dos costats durant 5 minuts. amb el recipient destapat.
Flamegeu-les amb l’aiguardent i afegiu-hi els llegums trinxats. Poseu aigua a la tapadora i deixeu-ho coure durant 15-20 minuts a foc molt baix.
Traieu els llegums i feu-ne un puré fi, que mantindreu calent.
Dins una paella, escalfeu ràpidament els grans de raïm pelats amb la mantega.
Feu torrades de pa integral, 2 o 3 per persona. Poseu-les. ben embolicades, dins un cistellet. Porteu-les a taula.
Poseu també a taula un petit pot amb mantega i un altre amb mel de flors de muntanya.
Al moment de servir, traieu les guatlles de la cocota i poseu-les mig de la plata calenta. Aboqueu al voltant el puré calent i els grans de raïm amb el seu suc.
Serviu al mateix temps uns grapats de raïm fresc dins una copa de vidre amb gel. Heu de posar una copeta al costat de cada plat: així. cadascú pot fer la seva mescla: la guatlla amb el seu guarniment calent i torradetes de pa calentes amb mantega i mel. Es menja tot picant uns grans de raïm gelat.

Google books. Cuina medieval catalana: història, dietètica i cuina. Cossetània Edicions

Una altra manera podria ser escabetxar les guatlles i fer-ne una amanida amb escarola, pastanaga ratllada , porro tallat jardinera i tomàquets a dauets molt petits, barrejant-ho amb raïm i pinyons

El claustre de Santa Maria de Ripoll XI

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Frottage d’unes lletres en baix-relleu de 7,5 mm d’alçada, que apareixen en el fust d’una de les columnes que hi ha a la cruïlla de les galeries sud-oriental i sud-occidental degudes al taller de Jordi de Déu, i que corresponen a una tipografia Bodoni. Aquest tipografia és clau dins de l’estil modern aparegut a la fi del segle XVIII i que suposa la culminació de 300 anys d’evolució de la tipografia romana.
Qui les va gravar? i perquè?

Avui prepararem un còctel

Sigui quin sigui l’origen de la paraula, els combinats existeixen des de l’antiguitat. El primer còctel documentat data del segle XVI, i algunes de les receptes més clàssiques es preparen des de fa moltíssim de temps, exemple d’això és el còctel “Old fashioned”, un combinat de bourbon que va aparèixer a la fi del segle XVIII. L’Old Fashioned és un còctel a base de whiskey rye (de sègol) o bourbon (de blat de moro).
El vell llibre del Bar Waldorf-Astoria de 1931 li dóna el crèdit de la seva invenció, o almenys la seva inspiració, al Coronel James Pepper, propietari del old 1776 whiskey. El coronel era membre del club on per primera vegada es va preparar la barreja.

Recepta:
4 parts de whisky rye, bourbon, o blended.
1 terròs o una cullerada sopera al ras de sucre.
2 gotes d’amarg (bíteres) d’Angostura.
1 toc d’aigua o soda.
1 rodanxa de taronja.
1 pela de llimona.

Preparació:
Posar el sucre en el fons d’un got baix, afegir-hi l’amarg d’Angostura i l’aigua. Barrejar fins que es dissolgui el sucre. Amb aquest almívar pintar tot el got. Afegir la rodanxa de taronja estrenyent-la una mica per deixar anar una mica de suc. Afegir 2 glaçons de gel, servir el whisky i remenar. Acabar amb una espiral de llimona (opcional) i una cirereta al Maraschino.
Alguns ho prefereixen només amb l’espiral de llimona o sense les cireres o amb una mica de soda al final però això és gust del consumidor.

El vell llibre del Bar Waldorf-Astoria de 1931

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll X

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria sud-occidental que mostra una sirena d’una cua i mirall, segle XIV, del taller de Jordi de Déu, construït sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol ( gener 1387 – setembre 1408).

Avui estem acostumats a considerar les sirenes com a dones-peixos. No sempre ha estat el mateix, res més lluny d’això. La tradició Gréco-oriental representava sirenes amb el cap d’una dona i el cos d’un ocell. Quan es produeix la substitució d’un tipus per un altre? El tipus d’ocell femella és l’únic que es troba als textos fins a principis del segle XII. Però hi ha una excepció. Un tractat de finals del VII o principis del segle VIII, la Liber monstrorum, el Sr. Faral és temptat a atribuir a Aldhelm, abat de Malmesbury i Bisbe de Sherborne, que descriu per primera vegada les sirenes com “marinae puellae quae … a capite usque ad Umbilicum sunt virginali corpore tantum … scamosas piscium caudas habent, Quibus en gurgite latent sempre “. Aquesta noció d’una dona-peix no va ser recollida per la literatura fins al segon quart del segle XII. És aleshores que es dona com a única existent o com una altra possibilitat de la dona-ocell. D’altra banda, des de Philippe Thaon, alguns textos fan de la sirena una dona a la vegada au i peix, invenció que és àmpliament difosa a partir de llavors. Com es situa la sirena-peix dins el corrent de la tradició? Gràcies al Liber monstrorum, explorat per Thomas de Cantimpré, segurament, pensa el Sr. Faral, en una modificació del text del Physiologus per part de traductors ben intencionats. Les sirenes sovint es descriuen com monstres marins.
És temptador comparar la cronologia establerta acuradament pels textos del Sr. Faral i la de monuments esculpits (pintura, escultura), estudiats, com es recordarà, per la senyoreta Jalabert. M. Faral es pregunta si certes representacions no són traduccions concretes de les descripcions contingudes en Physiologus i Bestiaires. Sens dubte, però sembla que en aquests materials la seducció de les formes (en aquest cas els models orientals o antics, com ara les Nereidas) és sempre més poderosa que l’atracció d’un text. Una altra pregunta, en tot cas, sorgeix. Si hi ha hagut una acció de literatura sobre l’art, no s’ha produït també una reacció de l’art a la literatura? – Romania, 1953.

La queue de poisson des sirènes
Jacques Thirion

 

REMOJÓN GRANADINO

És un dels plats més típics de la cuina de Granada, amanida de taronja i bacallà de clara procedència àrab.

INGREDIENTS:
taronges
Bacallà dessalat al punt de sal
cebetes
ous durs
olives negres
Oli d’oliva verge extra

ELABORACIÓ:
Pelem i tallem la taronja
Afegim la ceba tendra picada
Si el bacallà està salat, es dessala i es rosteix lleugerament. Hi ha llocs on el bacallà el posen sense dessalar, simplement esqueixat molt fi. En altres dessalat i, fins i tot, passat per la planxa encara que després es deixi refredar.
Afegim l’ou dur ….
Les olives negres sense os i amanim amb oli d’oliva.

Receptari andalusí

 

El claustre de Santa Maria de Ripoll IX

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

El Devorador d’ànimes (la boca de l’infern), capitell situat a la galeria nord-oriental obrada pel taller del mestre Colí de Marville, segle XIV, sota l’abadiat de Ramon Descatllar i de Palasol. ( gener 1387 – setembre 1408).

Els artistes-artesans medievals van imaginar i representar l’Infern com un lloc heterogeni embolicat en flames amb condemnats en diverses posicions, com un pou abissal ctònic i insondable, com un espai compartimentat per a les diverses tortures; però, en els primers decennis del segle XI els monjos anglosaxons van optar per representar-ho com una boca bestial devoradora.

La representació de l’Infern Devorador a la miniatura medieval

L’adopció de la forma d’un morro bestial obert de bat a bat seriosa fruit, segons una tesi inèdita de Joyce Ruth Manheimer Galpern (1977), de la “conjuntura de la reforma monàstica a les acaballes del s.X i de les invasions daneses d’Anglaterra” que va conduir a la recerca “d’una iconografia de l’infern que pogués ser intel·ligible tant per pagans coma per cristians” (Sheingorn 1992: 7). De fet, la primera figuració zoomòrfica de l’infern amb la cèlebre boca oberta de Leviatan, sembla que es documenta en la Angelomaquia del còdex irlandès Caedmon (s. X).

L’infern en escena: presència diabòlica en el teatre medieval europeu i els seus pervivències tradicionals.

Això té certa similitud amb la mitologia egípcia. Els condemnats pel Tribunal d’Osiris eren engolits pel “Devorador de les ombres”, monstre amb cap de cocodril, cos de lleó i cames d’hipopòtam.

OSSOS DE SANT
Els ossos de sant són tradicionals el mes de novembre, quan se celebren la festivitat de Tots Sants i el dia de Difunts. Es preparen en canyes o en motlles arrissats.

INGREDIENTS:
300 grams d’ametlla mòlta, sucre, pell de llimona, sucre glacé, dolç de rovell, dolç de pruna, etc.

PREPARACIÓ:
En un pot es couen quatre cullerades de sucre, mig got d’aigua i la pell de llimona fins aconseguir un almívar a punt de fil fort. Un cop aconseguit aquest punt, s’hi afegeix l’ametlla remenant fins unir-lo tot bé.
A continuació, es retira el cassó del foc deixant refredar la mescla. Ja freda, es posa la massa sobre una superfície llisa, empolvorada amb sucre glacé, i es ruixa també la massa amb sucre, estenent-la amb el rotllo pastisser fins deixar-la del gruix d’una moneda.
Es tallen llavors quadrats de cinc centímetres aproximadament i s’enrotllen en unes canyes o palets estrenyent les vores perquè quedin enganxats. Després, es retira el palet amb cura i es deixa assecar una mica, abans de procedir a omplir-los amb el dolç de rovell o de pruna, crema de coco o qualsevol altre ingredient desitjat.
Finalment, es prepara un almívar espès remenant amb una cullera de fusta fins que comenci a blanquejar, es banyen els ossos amb aquest xarop i s’escorren. Es serveixen un cop freds i secs i es poden conservar bé durant diversos dies.

La cuina dels convents