Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria Nord-occidental del segle XII amb tres sirenes i una àliga, romànica, bastida sota els abadiats dels abats: Pere Ramon, Gausfred i Ramón de Berga

Les sirenes

Encara que el seu veritable origen sigui una cosa difúsa, perquè ja existirien en civilitzacions com l’egípcia o la assiri-babilònica, ens atendrem a la mitologia grega, ja que d’ella prendria el cristianisme seva iconografia, i adoptarem el nom de sirenes com a referència a la sirena- au, filles de Aqueloo -el déu Riu- i d’una Musa (Terpsícore, Melpòmene o Caliope), de la qual obtenen les seves facultats per a la música, el cant i el do de la seva eloqüència, ja que eren capaces de relatar belles històries.
Eren inicialment nimfes que acompanyaven amb les seves cançons a Persèfone (la Proserpina romana, filla de Zeus, reina de l’inframón i en alguna tradició del Riu Infernal); en ser aquesta raptada per Hades, es van convertir en híbrids de dona i ocell, com a càstig de Demeter -deessa de la Terra- en no haver impedit el rapte de la seva filla, tot i que hi ha altres explicacions com que les ales van ser un atribut concedit per Zeus (o sol·licitats per elles mateixes, o la mateixa Demeter) per perseguir millor al raptor.

Les harpies

Les descripcions donades pels autors clàssics, com la d’Hesíodo en la seva Teogonía -femelles voladores, veloces i de bells cabells- ajuden a confondre-les amb les sirenes-au. Si per als grecs encara la seva principal ocupació era robar constantment el menjar de Fineo abans que aquest pogués menjar-lo, seguint instruccions de Zeus, que va voler castigar-lo per desvelar els secrets que guardaven els déus de l’Olimp. Ja amb Virgili la cosa es posa magra: No hi ha monstre més nefast que elles ni pesta alguna més cruel o càstig dels déus que hagi nascut de les aigües estigias. Rostres de donzella en cossos d’au, nauseabund l’excrement del seu ventre, mans que es fan urpes i trets sempre pàl·lids de fam. A més també serien conductores d’ànimes i raptores d’homes. Després a la seva aparença monstruosa se li va unir el ser vistes com difusores de brutícia i malaltia, afegint a la seva tradició d’agents del càstig, l’ésser despietades, cruels i violentes. Aquesta és la versió que més es faria servir en l’Edat Mitjana.

Sirenes i harpies, una aproximació diferencial a la seva representació escultòrica.

Guatlles amb raïm

Ingredients per a 1 guatlla
1 guatlla per persona, salada i amarada amb suc de taronja o de llimona amb el fetge i el pedrer posats a dins i ben lligada.
per a cada guatlla:
•1 bona ceba blanca
• 2 pastanagues
• 1 blanc de porro
• 1/2 dl d’oli d’oliva
• 2 cullerades soperes d’aiguardent
• sal i pebre

1brot de raïm de grans grossos i verds, pelats. Cal deixar-ne un grapat sencer per a cadascú a la nevera
30 g de mantega fina
2 cullerades soperes de mel de flors de muntanya
2 llesques de pa integral

Preparació
Cocció: 5 min + 20-25 min.
Aquest procediment culinari es considera típic de Catalunya (segons Martino)
Col·loqueu les guatlles en una sola capa dins una cocota untada amb oli. Deixeu que es daurin de tots dos costats durant 5 minuts. amb el recipient destapat.
Flamegeu-les amb l’aiguardent i afegiu-hi els llegums trinxats. Poseu aigua a la tapadora i deixeu-ho coure durant 15-20 minuts a foc molt baix.
Traieu els llegums i feu-ne un puré fi, que mantindreu calent.
Dins una paella, escalfeu ràpidament els grans de raïm pelats amb la mantega.
Feu torrades de pa integral, 2 o 3 per persona. Poseu-les. ben embolicades, dins un cistellet. Porteu-les a taula.
Poseu també a taula un petit pot amb mantega i un altre amb mel de flors de muntanya.
Al moment de servir, traieu les guatlles de la cocota i poseu-les mig de la plata calenta. Aboqueu al voltant el puré calent i els grans de raïm amb el seu suc.
Serviu al mateix temps uns grapats de raïm fresc dins una copa de vidre amb gel. Heu de posar una copeta al costat de cada plat: així. cadascú pot fer la seva mescla: la guatlla amb el seu guarniment calent i torradetes de pa calentes amb mantega i mel. Es menja tot picant uns grans de raïm gelat.

Google books. Cuina medieval catalana: història, dietètica i cuina. Cossetània Edicions

Una altra manera podria ser escabetxar les guatlles i fer-ne una amanida amb escarola, pastanaga ratllada , porro tallat jardinera i tomàquets a dauets molt petits, barrejant-ho amb raïm i pinyons

Les pedres expliquen les històries que els teus ulls dibuixen

Capitell de la galeria Nord-occidental del segle XII, romànica, bastida sota els abadiats dels abats: Pere Ramon, Gausfred i Ramón de Berga.

“….las sirenas, criaturas traidoras y feroces, cantan alegremente en la tempestad porque prevén que con el mal tiempo las naves se hundirán y los marineros morirán de forma que ellas tienen así comida abundante, mientras que con el buen tiempo lloran porque no obtendrán el botín deseado”

La tradición de los bestiarios franceses y su influencia en la península ibérica. Llúcia martín pascual ( Universidad de Alicante).

Panada d’anguiles

per la massa:

• 500 grs de farina de força
• 25 grs de llevat
• tassa d’aigua
• oli
• sal

pel farcit:

• 1 kg i ½ d’anguiles de riu
• 6 dents d’all
• julivert
• oli d’oliva
• safrà
• sal

  Mentre deixem créixer la massa, prepararem les anguiles: Començarem per treure’ls tota la viscositat que les recobreix, després les obrirem i netejarem el seu interior, també tallarem el cap. Les amanirem amb l’all, el julivert, la sal i el safrà i les regarem generosament amb oli. Amb una mica més de la meitat de la massa fem la base de l’empanada, posem les anguiles senceres formant un cercle. Cobrim amb l’altra part de la massa ben estirada i tanquem tot al voltant fent una vora. Li farem un forat al centre perquè surti el vapor i l’adornarem al nostre gust.
  Es menja aixecant la tapa.
  

  El llibre de Sent Soví ens ofereix una recepte de panada de Lampresa.

  Sent Soví ( 1324). Receptari medieval d’autor anònim redactat en català, el primer receptari conegut de cuina catalana i un dels receptaris europeus més antics escrits en una llengua diferent del llatí.

  El llibre de Sent Soví