El Tatuatge de l’Escorpí, text complet

El mes de febrer de 1895 els rebels cubans s’havien revoltat novament, les quintes amenaçaven de nou en emportar-se tot el jovent cap a les colònies. Mentre Barcelona vivia una important transformació urbana enderrocant les muralles, el creixement de la ciutat feia possible que joves vinguts d’arreu, orfes de totes les guerres, sense família, desapareguts d’orfenats, i molts sense cèdula d’identificació o amb una de fraudulenta, visquessin més o menys al marge formant una tropa de buscavides que vivien vorejant la llei.

Així és com ens descriu un d’aquests nois la Barcelona còmica, almanac de 1895:

Tenia setze anys, no obstant això, en representava vint: vivia a la riera: era un noi de carrer, sense ofici ni benefici, que vagava amb el pot de les burilles d’aquí cap allà, descalç, amb uns pantalons grisos amb grans pedaços multicolors al cul i als genolls, una brusa blava, esquinçada, bruta, i la gorra de seda negra encasquetada fins a les orelles …

Entrar en una banda que falsifiqués moneda era un ascens dins aquest món. De tant en tant, però, els atrapava el sistema i a la cangrí acabaven de fer el mestratge en l’ofici.

El nostre personatge n’era un.

Descarregar PDF

Episodi vint-i-unè del Tatuatge de l’Escorpí

La reforma de La Barcelona vella consistirà només en una part del projecte, es tracta de realitzar l’obertura d’un carrer de 20 metres d’ample, que posarà en comunicació la part nova de la ciutat amb el port. Tindrà més d’un qui lòmetre de llarg, dels quals estan ja oberts 297, per la seva obertura desapareixeran, completament, set carrerons i dues places: queden mutilades en les seves tres quartes parts 18, i en la seva meitat, 15, i dues places. El nombre de finques afectades no baixa de quatre-cen-tes cinquanta.

Descarregar PDF

Dinovè episodi del Tatuatge de l’Escorpí

Si féssim cas dels diaris ens quedaria el dubte si acusats de complicitat en l’atemptat contra Alfons XIII hi ha els anarquistes en general, els germans Ferrer o l’Escola Moderna. Durant el procés l’Escola titllada d’antimilitarista i impia, se li ha retret donar suport a la secularització dels cementiris, a establir la llibertat religiosa i a laïcitzar l’ensenyança.

Descarregar PDF

Els esdeveniments de Barcelona, La Correspondencia de España 28-07-1909

Els esdeveniments de Barcelona (per correu)

La nit ha estat agitadíssima; des de mitja tarda començaren a circular notícies alarmants relacionades amb propòsits dels obrers per al dia d’avui.

A les onze de la nit va ser confirmada la notícia que avui seria declarada la vaga general, com a protesta contra la guerra del Marroc.

Per al divendres darrer s’havia convocat, per la Solidaritat obrera, a una reunió de delegats de les Societats de resistència, per tractar de la protesta contra la guerra.

El governador va prohibir la reunió, però aquesta es va celebrar clandestinament en un altre local, acordant-se començar la vaga general el dilluns 26.

A aquest efecte es va constituir un Comitè i es van enviar delegats a totes les poblacions fabrils immediates.

També van sortir alguns delegats per a Saragossa i València.

Alhora feien anàlogues gestions a prop dels empleats de tramvies, que eren els que més dificultats oferien per anar a la vaga, per no estar organitzats en Societat.

Aquests treballs es van emportar amb tal sigil, que les autoritats governatives no es van advertir fins al diumenge al matí.

El governador continuava a la seva torre del Tibidabo i només baixava a Barcelona quan se li avisava que hi havia conats de manifestació.

Aquest matí (dilluns) no hi havia més precaucions que les ordinàries.

A l’hora de començar el treball, nombrosos grups, especialment de dones, van recórrer fàbriques i tallers convidant a la vaga.

Els obrers la secundaven immediatament, sense protestes ni discussions.

Les dones van realitzar aquests actes amb valentia, entrant elles soles a fàbriques i tallers En una fàbrica, el principal va intentar impedir el pas d’aquestes vaguistes; però una es va avançar, i apartant a un costat al principal, que obstruïa la porta, va penetrar als tallers, sortint poc després seguida de tots els operaris.

Pels carrers es veien molts grups d’obreres, portant al pit llacets blancs.

A les onze i quaranta-cinc del matí baixava pel carrer de Sant Pau, en direcció al Paral·lel, un grup nombrós, convidant a tancar totes les botigues.

A la cantonada del carrer d’Espelters els va sortir a la trobada, un grup d’agents de seguretat i policia, convidant-los que es dissolguessin.

Els grups es van negar, la policia va fer alguns trets i els grups van contestar a ells.

A la Casa de Socors del districte van ser curats; Francisco Barceló, de vint-i-un anys, ferit d’arma de foc; Juan Suárez, ciclista de la policia, ferit d’arma blanca a la regió glútia; Mariano Gómez, de trenta-dos anys, contús a l’espatlla esquerra.

Barceló va passar a l’hospital.

A la una de la tarda diversos grups que circulaven pel Paral·lel es van negar a dissoldre’s. En aquell moment va arribar una secció d’artillers al comandament d’un sergent, i la seva presència va ser suficient perquè es dissolguessin els grups.

Al carrer de l’Om es va produir també un tumult, en el qual es va creuar diversos trets, resultant ferit José Darba, de seixanta anys, ferit d’un tret al colze dret, amb fractura d’aquest.

Les agressions als tramvies han estat constants i nombroses, fins que a les quatre de la tarda van deixar de circular completament els de Gràcia i els de les línies centrals, els restants ho havien fet des de mig matí.

D’aquestes agressions, la més greu va passar al carrer Bailèn, on grups van incendiar un cotxe. A la plaça Universitat, quan els grups van agredir els tramvies, la Guàrdia Civil va donar una càrrega, fent algunes detencions.

A les dues de la tarda, al Paral·lel es va produir un petit enrenou davant de les casernes d’Artilleria.

Un policia va disparar la carrabina.

De la caserna van sortir diversos oficials que van desarmar i van detenir el policia, el qual demanava clemència, assegurant que el tret havia estat involuntari.

A les tres de la tarda, a la plaça de Palau l’efervescència era gran i la policia va intentar dissoldre els grups; però aquests es van indignar, veient-se obligada, la policia a donar una càrrega, motivant carreres, ensurts, tancament de botigues i portals.

A la mateixa hora, a la plaça del Born ocorria un altre enrenou i era detingut un subjecte, al qual se li va ocupar una pistola.

Mentrestant es reproduïen els grups a la plaça de Palau, disparant la policia alguns trets.

Un guàrdia de seguretat va caure del cavall, dislocant-se un peu. Un altre guàrdia va donar un cop amb la culata a una dona venedora de diaris; el seu marit va sortir a la defensa, increpant als guàrdies, per la qual cosa va ser detingut.

De la Barceloneta van sortir tropes de Cavalleria i Infanteria, prenent els carrers i places afluents a la plaça de Palau, on està situat el Govern civil.

Les càrregues es van repetir en aquesta plaça amb força freqüència.

A les quatre de la tarda es va publicar el bàndol en què el governador civil resignava el comandament (de real ordre) al capità general.

El governador militar va muntar a aquesta hora a cavall per fer la proclamació de l’estat de setge. Amb motiu de la manera com s’ha fet la resignació del comandament, s’assegura que ha dimitit el Sr. Ossorio.

En el moment de publicar-se el bàndol declarant l’estat de setge, va sortir de la caserna de les Drassanes una secció de genets d’artilleria.

Els policies es van retirar a les Delegacions per haver acabat la seva missió.

Al migdia es va reunir al Govern Civil la Junta d’autoritats.

Assistiren a ella el president interí de l’Audiència, Sr. Enciso, el governador civil i el capità general.

El president de l’Audiència va manifestar que creia necessària la declaració de l’estat de setge.

El governador va dir que n’hi havia prou per restablir l’ordre. El capità general es va mostrar disposat a acceptar el comandament, encara que entenent, com el Sr. Ossorio i Gallardo, que les circumstàncies no eren greus.

Es va consultar al Govern, a Madrid, d’on va venir l’ordre que es resignés el comandament a l’autoritat militar. El president interí de l’Audiència s’ha encarregat del despatx del Govern Civil.

El senyor Ossorio i Gallardo es troba malalt.

Diu que la dimissió és irrevocable.

– A les set de la tarda es van reunir a la Redacció d’El Diluvio els directors dels diaris locals, convocats pel d’el director de La Publicidad i La Tribuna, per tractar de la seva actitud davant la gravíssima situació creada a la Premsa pels successos actuals i les ordres del Govern.

– A les sis de la tarda la vaga és general. – A dos quarts de set de la tarda s’ha format una manifestació, dirigida per dones, que s’ha passejat per les Rambles.

A aquesta hora, l’aspecte que presenta la ciutat és greu.

Des d’aquest moment resulta impossible fer una relació metòdica del que ha passat.

Els successos es van precipitar, augmentant en gravetat, importància i extensió.

He de limitar-me, doncs, a anar donant compte de les notícies a mesura que es van rebent.

Heus aquí les notes que em faciliten els reporters que utilitzo a la informació:

De vuit a deu del matí, Barcelona va estar abandonada per les autoritats.

Els grups anaven on volien, fent tancar les botigues i cessar la feina a fàbriques i tallers.

Diversos es van dirigir als Mercats i van obligar els venedors a retirar-se.

La vaga causava terrible impressió, perquè ningú no creia que seria declarada.

A les deu circulaven encara per les Rambles cotxes amb senyores.

A aquesta hora es va saber que passaven successos a barris extrems.

Les Comissions de vaguistes havien fet cessar els treballs a les fàbriques i tallers de Sant Martí, Sant Pere, Sant Andreu, Clot, Poble Nou, Hostafrancs, Gràcia i altres punts. Dins de Barcelona, i especialment a Sant Bertran, Santa Madrona, Drassanes i altres punts no treballava ningú des de les deu.

Començaren llavors a circular rumors d’haver ocorregut successos greus a Sabadell i Terrassa.

Es va saber que havia quedat interrompuda la circulació de trens. A l’estació només donaven bitllets fins a Cerdanyola.

A les onze, masses de vaguistes van començar a impedir la circulació de tramvies al passeig de Gràcia, posant demaneu-les als raïls, apedregant els cotxes i trencant els seus vidres.

Passa el mateix a Poble Nou.

Va acudir el gerent de la Companyia de tramvies, diputat Foronda, aconseguint imposar-se amb ajuda de la policia.

Es va dir que havia estat ferit, però no és cert.

Els tramvies de Badalona van ser tirotejats a la carretera de Mataró, al lloc conegut per Quatre Cantons. Van resultar amb avaries. Els vaguistes van aixecar els raïls.

Coses anàlogues van passar amb els tramvies d’Horta.

Els de Clot van ser tirotejats a les deu i mitja del matí.

El ferrocarril de Sarrià no va poder passar de la cruïlla amb la Diagonal.

Diversos grups el van detenir, amuntegant pedres i col·locant la caseta al mig de la via.

Un gerent va parlamentar amb ells aconseguint que deixessin passar, els trens ascendents i descendents mitjançant promesa de suspendre el servei així que arribessin a les estacions.

Al carrer de Llúria va ser bolcat un cotxe.

Altres van ser destrossats a l’entrada del carrer Major.

Al migdia van acudir guàrdies civils i els policies.

Van ser donades càrregues i es van sentir trets.

Una bala va foradar la capota del milord on jo anava.

Els disturbis que van tenir lloc a l’entrada del carrer Major van durar prop d’una hora.

La multitud detenia quants cotxes passaven, apedregant tartanes i automòbils i òmnibus, i fent baixar als passatgers.

A més, va destrossar una paret d’una casa en construcció del carrer Diagonal, per tal de proveir-se de pedres.

Entre els grups veies a moltes dones, que portaven llacets blancs, com a distintiu. Estaven excitadíssimes.

Al migdia, totes les brigades municipals havien suspès els seus treballs, i estaven tancats tots els magatzems, entre ells El Siglo, Las Novedades, El Globo, etcètera.

Les cubes de reg van ser retirades per ordre dels vaguistes.

Els tramvies de la dreta de l’Eixample van ser agredits al carrer de Claris. Un va ser bolcat.

Al migdia van començar a situar-se a les Rambles agents de Seguretat amb maùsers.

Sota la seva empara van començar a circular de nou alguns tramvies.

Era tan gran la confusió, que resultava dificilíssim seguir el desenvolupament dels esdeveniments.

Jo, en aquest relat m’atenc els meus informes particulars.

Segons ells, al carrer del Comte de l’Assalt fou pres l’anarquista Cardenal, quan excitava a un grup de soldats a no tornar a la caserna.

Al Paral·lel va ser detingut l’anarquista Herreros, que capitanejava un grup de vaguistes.

Al carrer de Sant Pau es va promoure un xoc entre obrers i policies.

Hi va haver dos detinguts.

Al Circo Español va ser pres un altre individu que al capdavant de diversos vaguistes va fer cessar les obres del teatre.

Al carrer de Sant Ramon hi va haver un altre xoc entre la policia i els grups que feien tancar les botigues.

Els veïns se’n van posar de part. Un va llançar des del balcó una cadira sobre un agent.

Hi va haver alarma, col·lisió i trets, i li van donar a l’agent ciclista Juan Serra una ganivetada.

L’obrer Francisco Marsal, una dona i un nen, van rebre trets.

Al costat de l’església de Santa Maria va produir-se una altra col·lisió, i van ser detinguts dos subjectes. A la plaça de Palau va carregar la Guàrdia Civil. Hi va haver un ferit.

Al carrer de Trafalgar van ser detinguts tres obrers quan feien cessar els treballs de la fàbrica de Sert.

A banda d’aquests successos, parlés de molts altres.

S’assegura que s’han declarat en vaga els obrers de les fàbriques de gas i electricitat de la Companyia Catalana.

Avui hi ha gas, però no n’hi haurà demà. Electricitat no n’hi ha des del migdia.

Han estat denunciats tots els diaris del matí, fins i tot El Brusi, maurista, i El Correo Catalán, carlista.

A les quatre de la tarda, l’aspecte de Barcelona feia esglai.

De tres a cinc va ser suspès una altra vegada el servei de tramvies de l’Anònima.

Grups diversos es van dirigir al port.

Les dones que hi figuraven eren més exaltades i bel·licoses que els homes.

A les cinc de la tarda, la situació era excessivament greu.

Tot estava tancat i la vaga era completa i general.

Es van reunir les autoritats a dos quarts de nou.

El governador, el capità general i el president de l’Audiència van conferenciar, i es va acordar declarar l’estat de guerra.

Cap a dos quarts de quatre es va organitzar a la Rambla una manifestació, en què figuraven moltes dones i nens.

S’encaminà al port donant crits contra la guerra.

Quan arribava al passeig de Colom, van sortir a trobar forces de tropa de les que eren a la Capitanía, civils i guàrdies de seguretat.

Hi va haver alarmes, col·lisions, trets i fort tiroteig.

Van resultar set ferits, entre això una dona i un nen.

Van ser curats a la Casa de Socors del passeig de Colom, i se’ls va traslladar després en lliteres de la Creu Roja a l’Hospital de Santa Creu.

La desfilada de les lliteres per les Rambles causava penosa impressió.

Simultàniament, van passar col·lisions al carrer de Muntaner. Hi va haver ferits. Jo en sé de dos.

Al mateix temps es va registrar una altra col·lisió a Poble Nou, entre civils i vaguistes.

Va revestir caràcters de veritable batalla i es van creuar més de dos-cents trets. Ignoreu-vos el nombre de víctimes.

Es parla de moltes altres col·lisions; però com que no he pogut comprovar aquestes notícies, m’abstinc de comunicar-les.

Grups d’obrers van fer cessar els treballs als molls i van impedir prestar servei els vaporets Golondrines.

No funciona el ferrocarril del litoral del Nord ni el de Sant Joan de les Abadesses.

A Badalona està cremant un convent de carmelites.

A dos quarts de set va organitzar-se una altra manifestació. Anaven al capdavant vint joves, obreres d’una fàbrica. Els civils van carregar sobre la manifestació, dispersant-la.

Fins ara sé que han estat curats als hospitals tretze ferits, alguns policies.

Al fosquejar custodien el Govern i altres edificis públics forces de l’exèrcit.

Hi ha molts més ferits, a més dels que he esmentat.

Nota oficiosa

S’ha facilitat aquesta tarda als diaris la següent nota oficiosa: Els successos desenvolupats a la província de Barcelona tenen tal gravetat, que el Govern ha acordat suspendre les garanties constitucionals a aquesta província ia les limítrofes de Girona i Tarragona.

Els elements anarquistes i revolucionaris que van iniciar la vaga general, procurant estendre-la a diverses poblacions de la província, des dels primers moments van escometre a la força pública, i van realitzar tota mena d’excessos i atropellaments, tallant totes les comunicacions ferroviàries i les línies telegràfiques i telefòniques, per aïllar completament a Barcelona i impedir l’arribada de reforços que sufoquessin el moviment sediciós.

Ahir a les últimes hores de la tarda es va tallar gairebé completament la comunicació amb Barcelona, fins avui no ha estat restablida per algunes línies telegràfiques de la península.

Han incendiat vagons de ferrocarril; van incendiar un pont a Terrassa, i a la línia de Tarragona n’han bolcat un altre amb dinamita. Han detingut diversos trens, aconseguint impedir-ne l’entrada i la sortida a Barcelona.

A Poble Nou han assaltat un convent de Maristes, resultant un germà mort i diversos ferits.

Han aixecat barricades als carrers, havent-se vist obligada la força pública a fer ús de les armes en multitud d’ocasions, i les darreres, notícies rebudes del capità general demostren que, en recórrer aquest tota la línia de forces, al Paral·lel i Poble Nou van fer foc sobre aquesta autoritat, veient-se precisada a contestar la seva escorta.

Han incendiat l’església de Sant Pau i les Escoles Pies de Sant Antoni. Als carrers de Nàpols i Roger de Flor han desfet els ponts que hi ha sobre la via, fent caure les runes sobre les rases, i han atacat la Subdelegació de Poble Nou, defensant-la la Guàrdia Civil que s’hi va concentrar.

El nombre de detinguts el dia d’ahir puja a 119; van resultar tres morts i 46 ferits dels sediciosos, i dos agents de vigilància, 17 guàrdies de Seguretat i quatre guàrdies civils ferits.

El capità de la Guàrdia Civil de Terrassa va sortir amb tinent i set guàrdies per contenir multitud que interceptava via fèrria i cremava pont distant un quilòmetre de l’estació, i va ser agredida aquesta força, havent de fer ús de les armes; resultant ferits de bala, en un peu, el tinent, i un guàrdia a l’avantbraç dret. A més, van resultar contusos de pedra un sergent, un guàrdia i el mateix capità.

De les col·lisions d’avui, que, segons notícies, han estat molt nombroses, encara no se’n sap el resultat. El Govern, davant d’aquests fets, ha enviat i enviarà tots els reforços que siguin necessaris per imposar l’ordre públic i reduir els sediciosos a l’obediència de la llei.

script_8

Ara fa 113 anys dels fets de la Setmana Tràgica (Barcelona 1909) i d’ella se n’ha parlat a bastament. La premsa de l’època publicava informacions i contrainformacions, notícies a peu de carrer i notes del govern entre silencis imposats. Textos, alguns més matisats, altres abocats pel tot gros; uns de planers, explicatius, altres plens d’insinuacions. I per sobre de tots, sempre, planejant l’ombra de la conxorxa.

Nosaltres, sense prendre partit, hem aplegat les informacions aparegudes a la premsa de l’època i les hem posat juntes per veure si la seva lectura ens pot donar una visió més clara d’aquells fets. La temptació de buscar causants o culpables és gran, però creiem que no ha de ser pas la nostra vocació. Volem ser fidels a l’objectiu de Palimpsest de no interpretar i oferir sempre íntegrament les fonts primàries.

Les notícies dels diaris de principis de segle XX encara tenen un estil i un aire dels relats decimonònics. Es poden llegir com un fulletó d’aventures sinó estiguéssim parlant d’uns esdeveniments que van marcar bona part del segle i van iniciar un període de gran violència social a la ciutat. Alhora en les cròniques periodístiques podem trobar rastres d’un discurs simplista encara vigent avui dia.

En aquest i els propers Scripts trobareu les notícies aparegudes entre l’11 de juliol i el 22 d’octubre de 1909 a la premsa, incloses la crònica i sentència del judici a Ferrer i Guàrdia. També, com a annexos, dos documents importants que no han tingut la difusió que mereixen i que ajuden a entendre els fets i les notícies, el testament íntegre de Ferrer i Guàrdia davant de notari i el segon article de Joan Maragall que Prat de la Riba no va deixar publicar a La Veu de Catalunya.

Bona lectura

script_8

Cranis esbarriats

La desaparició del crani del comte d’Espanya s’emmarca dins una llarga tradició europea de cranis viatgers i col·leccionats.

Altres cranis esbarriats:

El crani de Beethoven:
Paul Kaufmann, un home de negocis de Califòrnia, va posar a la venda la calavera de Beethoven que va descobrir entre les pertinènces de la seva mare. Sembla ser que un familiar era molt aficionat a la frenologia i va ser present en l’exhumació de les restes del músic el 1863, quedant-se el crani per fer un estudi científic.

El crani de Joseph Haydn:
Quan mor Joseph Haydn a 1809, Napoleó encara es trobava a les portes de Viena, de manera que en aquests moments es van haver de posposar els funerals d’aquest magnífic músic. “Quan el van anar a enterrar a la seva tomba faltava el seu cap”, ha assenyalat Montes. Dos seguidors de la teoria de la frenologia, deixebles d’un home conegut com Franz Joseph Gall, creien que estudiant les circumvolucions del crani, uns plecs de la superfície cerebral, es podia identificar aspectes de la persona com la seva intel·ligència, bondat o valentia, per el que no van dubtar a robar el cap del compositor. Tot i que els frenòlegs van admetre haver tingut el crani d’Haydn temporalment en la seva possessió, la policia austríaca no va poder localitzar-lo amb exactitud. El crani va aparèixer en 1895 entre les possessions d’un professor d’anatomia qui, anys després, va acabar donant la peça perquè pogués ser enterrada juntament amb les restes del músic.

El crani de Mozart:
El presumpte crani de Mozart va ser “salvat” en 1801 per un enterramorts, encara que no se sap on es va conservar fins a 1842, quan es va fer amb ell un gravador anomenat Jakob Hyrtl.
El gravador ho va llegar el 1868 al seu germà Joseph, un professor d’Anatomia que al seu torn l’hi va mostrar al seu company d’estudis Ludwig August Frankl, primer autor d’una descripció documental detallada de la calavera.
Hyrtl va donar després el crani a la ciutat de Salzburg, però la valuosa relíquia va desaparèixer poc després i no va arribar a la ciutat natal de Mozart fins a 1902. Des de llavors ha estat objecte d’investigacions en nombroses ocasions.

El crani de Shakespeare:
“Tenim la sepultura de Shakespeare amb una estranya alteració en la part del cap i tenim una història que suggereix que en algun moment de la història algú va venir i es va emportar el crani de Shakespeare”, ha indicat l’arqueòleg Kevin Colls, de la Universitat anglesa de Staffordshire, que va realitzar aquest projecte juntament amb la geofísica Erica Utsi.

El crani de Descartes:
Descartes va morir a Suècia el 11 de febrer de 1650. El filòsof i científic es trobava en aquell país impartint classes diàries a la jove reina Cristina. Setze anys va reposar el cadàver de Descartes al país escandinau, fins que es va exhumar per ser traslladat a França. Van ser llavors sepultats a l’església de Ste. Geneviève-du-Mont a París, i durant la Revolució Francesa es van col·locar en el Panthéon. Quan en 1819 van tornar a traslladar el cadàver i el taüt va ser obert, la sorpresa va ser majúscula: faltava el crani.
Així, no va ser fins al segle XIX quan el químic suec Berzelius va reconèixer que el crani de Descartes estava en el seu poder; fins aleshores havia estat robat i subhastat, apareixent escrites en el seu front totes les firmes d’aquells que l’havien posseït durant gairebé dues centúries. El crani va ser retornat a França, on es va exhibir al Musée de l’Homme a París.

El crani de Schiller:
Schiller, va morir en l’estiu de 1805. El cadàver de Schiller va ser enterrat en l’anomenat «panteó de la Caixa» del cementiri de St. Jacob de Weimar, un lloc en el qual tradicionalment s’enterrava els ciutadans distingits que no tenien una tomba pròpia. La atapeïda estretor d’aquest lloc d’enterrament va fer que el 1826, quan per fi va caldre fer espai per a noves sepultures, l’intent de treure els ossos de Schiller dels taüts amuntegats topés amb la dificultat de trobar en aquest «caos de floridura i podridura »el crani correcte d’entre altres vint-i-… l’alcalde Schwabe, un schillerià entusiasta, que va dirigir la recerca, va tenir una inspiració: el crani més gran havia de ser el de Schiller. Va ser dipositat a la biblioteca de la cort de Weimar, en una caixa feta expressament, sota el bust de Schiller obra de Dannecker. Poc després, Goethe va fer portar el crani a casa. Allà es va quedar durant gairebé un any. De setembre de 1826 a agost de l’any següent, Goethe el va conservar sota un vidre, a sobre d’un coixí de vellut blau. Només la visita del rei Lluís I de Baviera, que volia veure «la biblioteca i el crani de Schiller», com el duc va escriure precipitadament a Goethe, va conduir a la seva ràpida devolució. Pel que sembla, durant aquest període només hi va haver una ocasió en què altres persones veiessin el crani: el memorable 29 de desembre de 1826, Goethe hi va ensenyar a un grup de convidats, entre els quals es trobava el famós erudit berlinès Wilhelm von Humboldt. Van comparar, commoguts, el crani de Schiller amb el motlle en guix del crani de Rafael que Goethe havia fet confeccionar.

El crani de Goya:
Un antiquari Saragossà va adquirir un quadre amb una calavera pintada, signat per Dionisio Fierros i datat a 1849. L’obra d’aquest pintor d’història havia pertangut al marquès de Sant Adrià, segons l’etiqueta amb la signatura enganxada al bastidor . Sobre aquesta mateixa fusta del dors, en tinta sèpia i amb una lletra diferent a la autògrafa de qui va ser protector de Goya i posteriorment de Fierros, algú havia escrit: «Crani de Goya pintat per Fierros».
El pintor va morir als 84 anys a Bordeus, després d’una agonia de quinze dies. El seu cos va ser enterrat al cementiri de la Gran Charteruse. Allà va reposar l’artista fins que, el 1880, el cònsol espanyol a Bordeus, Joaquín Pereyra, va descobrir la seva tomba en estat ruïnós i va moure els fils diplomàtics per traslladar les seves restes a Espanya. Vuit anys més tard, quan finalment es va procedir a obrir el sepulcre es van trobar amb dues caixes sense identificar. La caixa no mostrava cap senyal d’haver estat forçada i, no obstant això, faltava el cap. «Tot fa creure que a Goya l’enterrarien decapitat, bé per un metge o per algun furibund col·leccionista de notabilitats», va escriure llavors Pereyra. El cònsol va informar dels fets a Madrid: «Esquelet Goya no té crani», va escriure i el Govern va contestar amb un altre telegrama: «Envieu Goya amb crani o sense». Davant els dubtes sobre les restes del pintor i Goicoechea, es va decidir traslladar a Espanya de tots dos, encara que no es va dur a terme fins a 1899.

El crani de MataHari:
Margaretha Geertruida Zelle, mes coneguda com a Mata Hari, va ser afusellada el 15 d’octubre de 1917. El seu cos va anar a parar a la facultat de medicina. Allà se li amputa el cap que és enviada al Museu d’Anatomia de París d’on és robada anys després, es diu, per un admirador.

El crani de Murnau:
El cap del cineasta Friedrich Wilhelm Murnau, director de Nosferatu, una de les obres mestres del cinema expressionista alemany, va ser robat de la seva tomba al cementiri de Stahnsdorf, a Berlín, el 2015.